Bambalina Titelles, Bambalina Teatre Practicable

Aquesta companyia, inicialment amb el nom de Bambalina Titelles, fou creada a Albaida el 1981 per Vicent Vila, Jaume Policarpo i Josep Policarpo; posteriorment, el 1990 trasllada la seua activitat a la ciutat de València. En una primera etapa, se centra en el teatre de titelles per a infants i per a adults, tot incorporant de manera progressiva noves tècniques de manipulació. En aquesta etapa destaca Vicent Vila com a creador tant dels guions com de la direcció dels espectacles. El seu primer muntatge foren les dues peces curtes El petit príncep i El gegant egoista (1981). De 1982 és Clarobscur, un espectacle per a adults que va participar als festivals de titelles de Madrid i Saragossa. Després de formar-se en la manipulació de marionetes de fil, aquesta tècnica s'incorpora a Moviscopi (1985), muntatge que intervé en el Festival Mondial des Théâtres de Marionnettes de Charleville (França). Aquell mateix 1985 posen en marxa una nova iniciativa en el camp dels titelles: la Mostra de Titelles a la Vall d'Albaida. Amb La cova del Gran Banús (1986), que aprofundia en la tècnica de fils, es fa una aposta pels espais tancats amb una proposta estètica en què la il·luminació assumeix gran protagonisme. Amb el muntatge següent Bambalina inicia un camí que els ha donat grans fruits: la incorporació de creatius aliens al grup. En aquest cas és Pep Cortés l'encarregat de dirigir Ferrabràs (1987), un musical per a titelles i actors que fa gira per festivals d'Espanya, entre els quals la Mostra de Titelles de Barcelona. El 1989 estrenen a la Sala Escalante, de València, Pinotxo, amb direcció de Rafa Calatayud i sis actors/manipuladors. En ser nomenat el 1989 Vila com a director de la Sala Escalante, la companyia queda en mans dels germans Policarpo. 

El 1991 marcà un canvi de rumb amb l'aposta pel públic adult, materialitzat amb Quijote. Aquest espectacle, de petit format, comptà amb la direcció de Carles Alfaro i la música de Joan Cerveró. Es tractava d'un espectacle de titella de taula, sense text, que amb els anys s'ha convertit en l'espectacle més viatger i que encara roman en repertori. Atès el creixement en l'activitat durant els anys anteriors, el 1995 s'augmenta l'equip de producció i distribució amb Ángeles González, la qual esdevingué una altra de les cares de Bambalina. Aquell mateix 1995 s'estrena El jardí de les delícies, en què Jaume Policarpo assumeix la direcció i s'acompanya d'Alfaro en el disseny de l'espai i de Cerveró en la música. Aquest espectacle, molt ambiciós des del punt de vista artístic, els permeté visitar festivals d'arreu d'Europa i aconseguir diversos premis. De la mà de Cerveró, director del Grup Instrumental de València, vingué el muntatge següent, El retablo de Maese Pedro, de Manuel de Falla (1996). La línia creativa de la companyia s'encamina de manera cada vegada més decidida cap a la tècnica mixta, amb espectacles per a actors i titelles; això es veu clarament en Alícia (1997), un muntatge que va comptar amb sis actors i un manipulador. A partir de 1998 Josep Policarpo abandona la manipulació de titelles i se centra en la gestió de la companyia.

Amb el nou segle s'inicia una etapa en què trobem tant espectacles que s'acosten a referents internacionals com propostes més personals de Jaume Policarpo; també hi veiem espectacles de text en què el titella queda en un segon pla, amb una varietat de models que diversifica i eixampla el món creatiu i de circuits de Bambalina. Aquest moment està representat per Pasionaria (2001), un espectacle caracteritzat per la multidisciplinarietat, ja que barreja actors, titelles i dansa contemporània, reconegut com a millor espectacle en els premis de la Generalitat Valenciana 2002. En aquests anys, a més, Quijote amplia la seua exhibició i arriba a Amèrica. A causa del progressiu augment del seu paper creatiu, Jaume Policarpo assumeix la direcció dels espectacles des de 2003, com ocorre amb Historia de un soldado, realitzat amb el Grup Instrumental de València. El 2004 té lloc la primera gran gira asiàtica amb Quijote i s'estrena La sonrisa de Federico G. Lorca, un muntatge que continua la línia marcada per la interrelació de llenguatges. El 2005, la companyia, juntament amb Jácara Teatro i Estudio de Paco Bascuñán, s'enfronta amb el repte de preparar un gran espectacle per a La Nau de Sagunt: Ubú. De 2006 és El cel dins una estança, en què s'implica l'escriptura de tres dramaturgs; a més de Policarpo, hi participen Paco Zarzoso i Xavi Puchades. El 2008 fan un nou acostament al món de la música amb Hola Cerentola! Jugant amb l'òpera de Rossini, espectacle produït amb l'Institut Valencià de la Música i adreçat a tots els públics. La dona irreal (2009) fou un muntatge per a adults que reprenia, des d'una mirada més íntima, la multidisciplinarietat de Pasionaria, amb una forta presència de text, moviment, objectes, música i audiovisuals. Bambalina també s'acosta durant aquests anys al teatre d'objectes amb Kraft i Cosmos. Tot i que el format més habitual disposa de tres actors/manipuladors, el 2012 tornen a assumir un projecte per al Centre Escalante, El geperut de Notre Dame, una gran producció amb vuit actors i titelles.

Internacional

1981

Teatre de titelles, teatre visual, teatre de text

En l'extensa i variada trajectòria de la companyia, destaca la creació d'alguns espectacles de fort impacte en el món del titella, especialment en el terreny dels muntatges per a adults, dins una contínua recerca de noves tècniques i de formes d'expressió, una voluntat que ha dut la companyia des del món dels titelles en un sentit més estricte fins a espectacles de difícil classificació. Així, el seu treball es caracteritza per una voluntat de renovació constant, d'investigació i d'ampliació de models, a més de disposar d'una estructura empresarial pròpia de les companyies de teatre més consolidades del panorama actual. Sens dubte, Quijote ha esdevingut un referent del treball de Bambalina, amb més de vint anys de vida i un recorregut mundial. Un dels encerts de la companyia ha estat involucrar, en els seus espectacles, creatius destacats que han enriquit els diferents projectes. Entre aquests creatius, hi trobem directors (Pep Cortés, Rafa Calatayud, Carles Alfaro, Joaquín Hinojosa, Ramón Moreno, Gemma Miralles o Jorge Picó), músics (Joan Cerveró, Ricardo Belda, Jesús Salvador «Chapi» o Jordi Bernàcer), intèrprets (Cristina Garcia, Empar Canet, Pep Ricart, Inés Díaz, Juli Cantó o Sergio Caballero) i dissenyadors (Josep Solbes, Víctor Antón, Juanjo Llorens, Paco Bascuñán o Pascual Peris).

1981. El petit príncep i El gegant egosista. Autors: Saint-Exupéry i Wilde. Versió: Vicent Vila. Creació col·lectiva.
1982. Clarobscur. Autor i direcció: Vicent Vila.
1983. El drag roig de Roseville. Autor i direcció: Vicent Vila.
1984. Picaro Mondo. Dramatúrgia: Vicent Vila. Direcció col·lectiva.
1985. Moviscopi. Autor: Vicent Vila. Direcció col·lectiva.
1986. La cova del Gran Banús. Autor: Vicent Vila. Direcció col·lectiva.
1987. Ferrabràs. Autora: Raquel Ricart. Direcció: Pep Cortés.
1989. Pinotxo. Versió: Vicent Vila. Direcció: Rafael Calatayud. Produït amb el Centre Teatral Escalante.
1990. Aladí. Versió: Vicent Vila. Direcció: Jaume Policarpo. Produït amb el Circuit Teatral Valencià.
1991. Jojo. Versió: Vicent Vila. Direcció: Ramon Moreno.
1991. Quijote. Guió: Jaume Policarpo. Direcció: Carles Alfaro.
1992. Ulisses. Guió: Jaume Policarpo. Direcció: Ramon Moreno.
1994. El jardí de les delícies. Guió i direcció: Jaume Policarpo.
1996. El retablo de Maese Pedro. Autor: Manuel de Falla. Direcció: Jaume Policarpo.
1996. El fantasma de Canterville. Guió: Jaume Policarpo. Direcció: Ramon Moreno.
1997. Alícia. Adaptació: Pasqual Alapont. Direcció: Joaquín Hinojosa. Produït amb el Centre Teatral Escalante.
1999. Cyrano. Adaptació: Jaume Policarpo. Direcció: Gemma Miralles.
2001. Pasionaria. Guió: Jaume Policarpo. Direcció: Jorge Picó.
2002. Lennon. Autoria i direcció: Jaume Policarpo.
2003. Història del soldat. Autors: Ramuz-Stravinsky. Versió: Rafael Alberti. Direcció escènica: Jaume Policarpo. Direcció musical: Joan Cerveró. Produït amb la Sociedad Estatal de Conmemoraciones Culturales.
2004. La sonrisa de Federico G. Lorca. Guió i direcció: Jaume Policarpo.
2005. Ubú. Autor: Alfred Jarry. Versió: Juan Luis Mira. Direcció artística: Paco Bascuñán. Direcció escènica: Jaume Policarpo. Produït amb Jácara Teatro, Estudio Paco Bascuñán i Teatres de la Generalitat Valenciana. La Nau de Sagunt.
2006. El cel dins una estança. Autors: Paco Zarzoso, Xavi Puchades i Jaume Policarpo. Direcció: Jaume Policarpo.
2007. Kraft. Guió i direcció: Jaume Policarpo. Direcció musical: Jesús Salvador «Chapi».
2008. Hola Cenerentola! Jugant amb l'òpera de Rossini. Direcció: Jaume Policarpo. Direcció musical: Jordi Bernàcer. Produït amb l'Institut Valencià de la Música.
2009. La dona irreal. Autoria i direcció: Jaume Policarpo.
2010. Carmen. Guió i direcció: Jaume Policarpo.
2011. Cosmos. Creació: Jaume Policarpo.
2012. El geperut de Notre Dame. Adaptació i direcció: Jaume Policarpo. Produït amb el Centre Teatral Escalante

www.bambalina.es

Ramon X. Rosselló