Ballarins boleros del s. XIX

La professionalització dels «boleros» (ballarins de l’Escola Bolera) cristal·litza a inicis del segle XIX quan aquestes ballarines i aquests ballarins triomfen en els grans escenaris de l’Estat i la resta d’Europa en ple romanticisme. L’Escola Bolera, que és una fusió de la dansa acadèmica europea i les danses tradicionals espanyoles, ha tingut els seus bressols més importants a Sevilla, Madrid i Barcelona. A Europa, el virtuosisme dels ballarins de l’Escola Bolera va influenciar grans coreògrafs i ballarins del segle XVIII i XIX, com ara Marius Petipa, August Bournonville o Fanny Elssler.

Durant el segle XIX, Barcelona va ser una de les ciutats de l’Estat espanyol que va viure l’esplendor de l’Escola Bolera i per tant, un dels centres neuràlgics on es van formar i es van donar a conèixer alguns dels ballarins més destacats d’aquest estil. Ricard Moragas, Joan Camprubí i Manuela Garcia, Roseta Mauri, Mestre Coronas, són algunes de les figures més destacades de la dansa a nivell estatal com internacional, tant per la seva tècnica com pel carisma artístic i en alguns casos també per les seves aportacions coreogràfiques.

L’Escola Bolera o ball de palillos (castanyoles) té els seus origens al segle XVIII, durant la mateixa època en què eclosiona la dansa clàssica durant el barroc. L’Escola Bolera va sorgir gràcies a l’arrelament de l’anomenat bolero en patis, tablaos i cafès cantants. Aquest estil bevia tant de les danses populars com dels corrents de la dansa acadèmica que arribaven de França i Itàlia. Aquesta fusió única d’estils i tradicions va donar peu a l’escola coreogràfica teatral més representativa de l’Estat espanyol, juntament amb el flamenc. Actualment, l'Escola Bolera forma, amb el flamenc i els balls tradicionals, la dansa espanyola.

Es tracta d’un gènere que de cintura a peus reprodueix la tècnica clàssica europea i que de cintura en amunt s’adorna amb el braceig, la col·locació de les espatlles, la torsió de cintura i la utilització del cap característics de la tradició popular espanyola. A la idiosincràsia d’aquesta escola s’afegeix el toc de castanyoles que aporta complexitat en els encadenaments de passos i figures. La naturalesa híbrida d’aquest gènere també queda palesa en la nomenclatura dels passos; s’espanyolitzen termes com rond de jambe amb rodazán i s’empren expressions totalment autòctones com escobillas o matalaraña per designar els passos.

La història de la dansa teatral a Catalunya es remet als ballarins i ballarines anomentats boleros. Barcelona, com a ciutat pionera del desenvolupament cultural i comercial a l’Estat, va atreure nombrosos artistes d’altres zones. Així doncs, els ballarins i ballarines a Catalunya van fer-se seus balls regionals d’altres zones de l’Estat i tècniques estrangeres. Les gires i estades de ballarins com Mariano Camprubí, Dolors Serral, Ricard Moragas o Roseta Mauri, a altres ciutats europees va donar peu a la convivència i intercanvi d’estils, que va tenir una gran repercussió tant en els coneixements d’altres intèrprets nacionals com en la creació coreogràfica.

Entre la primera generació de ballarins boleros trobem noms com el de Josep Alsina, que va ballar als escenaris de la ciutat del 1818 al 1830 i que, després es va dedicar a l’ensenyament i la coreografia –va crear Los Zuavos, coreografia estrenada per Ricard Moragas i Mariquita Edo el 1860–. La parella més destaca d’aquesta generació que aflora en plena eclosió del romanticisme és la formada per Mariano Camprubí i Dolors Serral, que van adquirir una gran fama a l’Académie Royale de París i altres teatres de França i també van ensenyar a la famosa ballarina Fanny Elssler i al coreògraf August Bournonville.

L’estil i la tècnica de l’Escola Bolera també va atraure ballarines estrangeres –sobretot franceses– que havien arribat a Barcelona amb les seves companyies. És el cas de Élise Albert-Bellon (Lió 1822-), que va ser deixebla de Maria Taglioni i Fanny Elssler, Marie Guy-Stephan (1818-), que havia estat ballarina de l’Òpera de París i que va fer de parella de Marius Petipa durant la seva estada a Espanya, o Adela Bartholomin, una de les primeres ballarines romàntiques que es van poder veure al Liceu i que va tenir una gran influència en Àngel Estrella, Dolors Serral, Joan Camprubí i Manuela García.

Unes dècades més tard, una de les parelles de ballarins boleros que va triomfar a Europa és la formada pel fill de Mariano Camprubí, Joan Camprubí (Reus, 1825) i Manuela Garcia. Aquest tàndem va crear un repertori variat que va presentar en teatres de França, Rússia o Hongria. Camprubí i Garcia van actuar en la inauguració del teatre del Liceu el 4 d’abril de 1847, on van continuar ballant una temporada. Joan Camprubí també va arribar a ser ballarí principal del Teatro Real de Madrid el 1863. Manuela Garcia i Joan Camprubí van dirigir la Compañía de Baile Nacional amb la qual van recórrer les principals ciutats de l'Estat espanyol i de la qual va formar part el també reusenc Pere Mauri (1830-1906). Mauri va ser el primer mestre de la seva filla Roseta Mauri (1850-1923).

L’estrella d’aquesta generació de boleros és Ricard Moragas (Girona, 1827-Madrid, 1899), qui va ballar en escenaris de París, Londres i ciutats americanes amb Manuela Perea ‘La Nena’. Moragas va ser primer ballarí del Liceu i també coreògraf dels ballets d’òperes, sovint en col·laboració amb l’escenògraf Soler i Rovirosa. A més, va ser director del cos de ball del Teatro Real de Madrid.

Els noms més destacats de les últimes dècades del segle XIX són Dolores Montero ‘La Monterito’ –ballarina estrella del 1872 que sovint va ser dirigida per Ricard Moragas–, Pauleta Pàmies (1851-1937) –alumna de Moragas i que tingué una llarga trajectòria com a mestra de la primera generació de ballarines del segle XX com Teresina Boronat, María de Ávila o la mestra de castanyoles Emma Maleras– i Rosita Mauri. Mauri, que va debutar molt jove, va esdevenir primera ballarina del Liceu el 1873. Al cap d’uns anys, després de diverses gires per Europa va entrar al ballet de l’Òpera de París, on el 1878 va ser nomenada ballarina estrella.

El ballarí i mestre més destacat d’aquesta generació és Mestre Coronas (Carlos Pérez Carrillo), que va ensenyar la tradició d’escola bolera a ballarins i ballarines de la generació de Joan Magrinyà i Emma Maleras. Altres noms destacats són les germanes Júlia i Maria Ferrer, Adela Guerrero, Federico Bartorelo, Manuel Pérez, Magdalena Puig, Rosita Tenorio i Eduardo Torres.

Aviñoa, Xosé; Llorens, Pilar; Rubio, Isidre; Vidal, Anna. Història de la dansa a Catalunya. Barcelona: Caixa de Barcelona, 1987.

Clàudia Brufau Bonet