Avarícia

Avarícia, comèdia dramàtica on es tracta l'amor paternofilial i la cobdícia, és la tercera obra que va estrenar Carme Montoriol després de la controvèrsia provocada per les seves peces anteriors, L’abisme i L’huracà, obres certament més escabroses i polèmiques. Montoriol va ser una autora en la mateixa tradició que J. Millàs-Raurell, Juli Vallmitjana o Joan Oliver, els quals, a través de la penetració psicològica, van dur a escena l’esfondrament del món burgès de començaments del segle XX (Fàbregas, 1972, p. 127), amb especial estima per la ironia i la causticitat.

A Avarícia trobem el senyor Marial, fabricant i patriarca, que manté subjugada la seva família tot obligant-los a dur un estil de vida miserable. Tant és així que Marcel·la, la seva filla, accepta de casar-se a desgrat perquè creu que es troben en la ruïna més absoluta. En adonar-se que ha estat enganyada, trenca el compromís i s’escapa amb l’home que realment estima. Aquest fet provoca la reacció de la resta de la família: el fill, Joan, que també havia estat estafat pel seu pare amb unes accions, fa que ell, la seva dona i la seva filla abandonin el senyor Marial. En el monòleg final de la peça, el patriarca, sol i misèrrim, celebra els guanys obtinguts amb les seves accions tot enorgullint-se que els seus fills hagin prosperat.

L’any 1969 es va fer un enregistrament radiofònic de l’obra a càrrec d’Aurora Bertrana, antiga col·laboradora de Montoriol.

Teatre Novedades, Barcelona. Companyia Mercè Nicolau i Ramon Martori.

26 febrer 1936.

Barcelona

Llibreria Mill.

1936

Carme Montoriol va ser una de les renovadores del teatre català dels anys trenta (Marín-Dòmine, p. 19). Com en les seves anteriors obres, l’autora no proposa innovacions formals a la tradició teatral a la qual s’insereix, però sí que arrisca en la temàtica i l’acostament personal que hi fa (Ibídem, p. 21), caracteritzat per la intimitat ibseniana i l’exploració psicològica d’ascendència freudiana. A Avarícia, els personatges femenins i el trencament dels estereotips de gènere abandonen la centralitat que havien tingut en les dues polèmiques peces anterior (L’abisme i L’huracà) i, per primera vegada, analitza una relació paternofilial passada pel tamís de la cobdícia. No obstant això, fidel a la seva mirada, Montoriol replanteja el rol de la figura paterna amb un afany desmitificador, i d’aquí que se la pugui emparentar amb L’escanyapobres de Narcís Oller així com amb l’Eugénie Grandet d’Honoré de Balzac. La recepció de l’obra en la seva estrena va ser més aviat tèbia, sense els posicionaments abrandats tant favorables com contraris que havia provocat anteriorment. Actualment, les valoracions d’Avarícia són dispars: tant es considera una obra  menor, dotada d’uns diàlegs i un ritme feixucs (Ibídem, p. 23), que «no té l’ambició de les anteriors» peces i que és plena de contradiccions, lenta i monòtona (Fransitorra, p. 115-116), com també «la seva obra més ben construïda» i que «ens mostra una nova cara de la burgesia autòctona» (Fàbregas, 1978, p. 261).

Fàbregas, Xavier. Aproximació a la història del teatre català modern. Barcelona: Curial, 1972.

– Història del teatre català. Barcelona: Milà, 1978.

Fransitorra, Albina. «El teatre de Carme Montoriol i Puig». Estudis Escènics, núm. 25 (juny 1984), p. 95-123

Gallén, Enric. «Carme Montoriol». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim. Història de la literatura catalana, volum 9. Barcelona: Ariel, 1987, p. 454-455.

Marín-Dòmine, Marta. «Pròleg». A: Montoriol, Carme. Teatre complet. Tarragona: Arola editors, 2020, p. 9-24.

Entrada de Carme Montoriol a l’EAEC

Albert Pijuan Hereu (2024)