Antonio Gades

Identificacio/ns

Coreògraf, Dramaturg, Intèrpret

Data de naixement

16-11-1936

Lloc de naixement

Elda (Alacant)

Data de defunció

20-7-2004

Lloc de defunció

Madrid

Biografia

Antonio Esteve, ballarí paio, conegut mundialment amb el nom artístic d'Antonio Gades, va néixer a Elda, Alacant, el 16 de novembre de 1936 i va morir a Madrid el 2004. Al moment de la defunció tenia seixanta-set anys i estava hospitalitzat al Gregorio Marañón de Madrid.

Fill de paleta, a onze anys va començar a treballar per ajudar la família com a mosso i com a aprenent en el diari madrileny ABC. La seva afició pel ball va néixer arran de la seva assistència a un espectacle dirigit per Pilar López. Es va iniciar com a bailaor a l'espectacle de varietats del Circo Price de Madrid, on el va descobrir la bailaora. Després de rebre lliçons de Manolo Vargas, primer ballarí de la companyia de Pilar López, a disset anys va entrar a formar-ne part i va protagonitzar arreu del món El sombrero de tres picos, Amor brujo i El concierto de Aranjuez, entre d'altres obres. D'aquesta etapa és la seva primera creació, Sueños. Per consell de Pilar López, va adoptar el nom artístic de Gades.

El 1962 va anar a Roma per treballar amb dues grans figures del ballet clàssic, Anton Dolin i Carla Fracci. Per a ells va coreografiar el ballet Bolero, estrenat a l'Òpera de Roma. Gràcies a l'èxit va continuar treballant a Itàlia, on li van encarregar tres ballets sobre obres de García Lorca per a una antologia del ballet. Va ser coreògraf i primer ballarí, al costat de Carla Fracci, al Festival dei Due Mondi de Spoleto, dirigit per Gian Carlo Menotti, en què va intervenir en una versió de Carmen. Va debutar a la Scala de Milà el 20 de desembre de 1962, com a primer ballarí i mestre del cos de ball, amb El amor brujo, de Falla. Va intervenir en diversos programes de televisió a Itàlia i va debutar al cinema amb un petit paper al costat de Vittorio Gassman. La seva estada a la Scala va durar nou mesos. De tornada a Espanya va intervenir en La historia del soldado i en La historia de los tarantos, d'Alfredo Aragoneses. El 1963 va rodar la pel·lícula Los tarantos, dirigida per Rovira Beleta. Aquell mateix any, a la sala Los Tarantos de Barcelona, va imposar la seva idea revolucionària: eliminar els adornaments superflus al ball i fer predominar el negre per realçar la dansa.

Convidat a participar a l'Exposició Universal de Nova York el 1964, va formar una companyia de quinze ballarins que va causar sensació durant sis mesos al pavelló espanyol i que va ser guardonada amb la Medalla d'Or al Mèrit Turístic. El 19 de novembre de 1965 va estrenar al Teatro de la Zarzuela la seva producció Don Juan, amb textos d'Alfredo Aragoneses i música d'Antón García Abril. El fracàs d'aquesta posada en escena el va obligar a treballar al tablao madrileny del Corral de la Morería.

Amb la seva companyia va participar en la commemoració del primer centenari de la Casa d'Espanya a Nova York, i, en solitari, va crear la coreografia Amor brujo, amb el cos de ball de l'Òpera de Chicago. El 1970 va triomfar a l'Odéon de París, èxit compartit amb Paco de Lucía a la guitarra, i va debutar a Londres. Al novembre va iniciar una gira per l'Argentina i l'Orient Mitjà amb Amor brujo, obra que va rodar per Espanya el 1971 i que l'any següent va dur a diversos països d'Europa i Amèrica, el Japó, l'Iran, el Marroc i, finalment, al Palau de la Música de Barcelona. En tornar va fixar la seva residència a Altea, Alacant.
El 1974 va presentar a Roma Bodas de sangre, amb música d'Emilio de Diego, i després la va estrenar a Espanya. Després de vint-i-tres anys dedicats al ball, el juny de 1975 va anunciar la seva retirada. Pocs mesos després va dissoldre la companyia.

Entre el 1976 i començaments de 1977 va rodar amb Mario Camus i amb la seva companya, Pepa Flores Marisol, Los días del pasado. El 1977 i el 1978 va tornar als escenaris convidat per la ballarina cubana Alicia Alonso en una gira pels Estats Units i Cuba, i va estrenar a l'Havana Ad libitum, amb el Ballet Nacional de Cuba. El 1978 va ser nomenat director del Ballet Nacional Español, càrrec des del qual va intentar recuperar els grans coreògrafs. Va crear i recrear ballets com Bodas de sangre, Fandango, El sombrero de tres picos, Amor brujo i Retrato de una mujer, entre altres coreografies. Va aconseguir importants èxits a l'Òpera de Berlín, al Festival de Spoleto (juliol de 1979), al Festival Cervantino de Mèxic i a la gira per Espanya i Amèrica. Va ser destituït del càrrec pel ministre de Cultura el 1980, alhora que es dissolia el Ballet per manca d'entitat jurídica. Juntament amb els components del Ballet, que el van abandonar com a mostra de solidaritat, va crear el Grupo Independiente de Artistas de la Danza (GIAD), que va debutar l'agost de 1980 a Pamplona per seguir amb una gira espanyola i americana. En retornar al desembre, va iniciar el rodatge amb Carlos Saura de la pel·lícula Bodas de sangre, de què és protagonista, juntament amb Cristina Hoyos, i coreògraf. La sobtada mort de l'administrador del GIAD, Alberto Larios, el febrer de 1981, la suspensió de la gira i els problemes interns van precipitar la ruptura del grup al setembre de 1981.

El 1983, Gades va estrenar Carmen al Grand Théâtre de París i va continuar representant-la exactament igual durant més d'una dècada. Sense canviar el vestuari ni corregir la coreografia, l'obra va fer la volta al món. Al febrer de 1985 va iniciar el rodatge de Carmen, a les ordres de Saura i amb Laura del Sol de protagonista, i al mes següent va estrenar el ballet homònim a Madrid. Amb aquesta producció va guanyar el Pegaso d'Or al Festival dei Due Mondi de Spoleto (juliol de 1984), la Medalla de l'Estiu Teatral Veronense (agost de 1984) i la Màscara de Plata per a la Dansa a Campione d'Itàlia (octubre de 1984). Al setembre de 1985 va començar a rodar amb Carlos Saura Amor brujo, amb Laura del Sol i Cristina Hoyos. Al desembre va tornar a ballar Bodas de sangre en els actes de commemoració del desè aniversari de la creació del Ballet Nacional Español al Teatro de la Zarzuela. Mentrestant, preparava amb el director Carlos Saura l'espectacle Fuego, amb una coreografia basada en la pel·lícula El amor brujo i amb l'actriu Stella Arauzo. L'obra es va estrenar al gener de 1989 al Châtelet de París. Després va iniciar una gira pel Japó, Hong Kong, Turquia, Suïssa, Alemanya, Espanya (tres mesos al Monumental de Madrid) i Itàlia (de gener a març de 1990).

Retirat per preparar el seu ballet següent, el 1994 va tornar a treballar amb Saura a Flamenco, i el 20 de desembre d'aquest mateix any, amb la seva companyia reconstruïda, va portar a Gènova Fuenteovejuna, adaptació de Manuel Caballero Bonald del text de Lope de Vega. Coincidint amb l'inici del rodatge de Flamenco, al gener de 1995, Gades va començar una gira pel Japó amb la seva última producció, que va presentar a l'abril a la Maestranza de Sevilla. Durant aquestes dates va anunciar la seva intenció de retirar-se per preparar artistes joves.

L'11 de desembre de 1995 va rebre el premi de Direcció Coreogràfica de l'Asociación de Directores de Escena de España (ADE) pel treball Fuenteovejuna. Seguidor de les teories del ballarí Vicente Escudero, que mai no va veure actuar en un escenari, a mitjan anys seixanta se'l va considerar com el seu successor —també d'Antonio—, consideració que ell va rebutjar. No va acceptar ser definit com a artista; va preferir que se'l considerés «treballador del ball». Va rebre també la Medalla del Círculo de Bellas Artes de Madrid, el premi Vicente Escudero de dansa i coreografia, el premi Carmen Amaya, el Premio Nacional de Teatro el 1970 al millor ballet espanyol, el premi del Gran Teatro de la Habana (2 de gener de 1990), el premi Luigi Tani (abril de 1990) i també el Nacional de Danza el 1988.

Després d'una llarga malaltia al costat de la seva nova companya, Eugenia Eiriz, va morir a Madrid l'any 2004. El 6 de juny, Fidel Castro havia condecorat Gades amb l'orde José Martí, màxima condecoració de la República de Cuba. El 2005, les seves cendres van ser enterrades al Mausoleu dels Herois de la Revolució Cubana, a Santiago de Cuba.

Significació

Com a ballarí i coreògraf va renovar el ball clàssic espanyol en la dècada dels seixanta, i després no va deixar de reinventar les tradicions més pures. És una de les figures més influents de la dansa espanyola per la creació d'un llenguatge i una estètica que van revolucionar per sempre el ball espanyol. També n'és una de les més populars gràcies a la introducció del ball espanyol en el cinema.

Estrenes

Teatre; ballarí:

El sombrero de tres picos (anys 50).
El amor brujo (anys 50).
El concierto de Aranjuez (anys 50).

 

Com a coreògraf:

Sueños (anys 50).
Bolero (1962, Òpera de Roma).
Carmen (1962, Scala de Milà).
El amor brujo (1962, Scala de Milà).
La historia del soldado.
La historia de los tarantos (1963-1964, Espanya).
Don Juan (1965, Teatro de la Zarzuela, Madrid).
El amor brujo, amb el cos de ball de l'Òpera de Chicago.
Bodas de sangre (1974, Roma).
Ad libitum (1977, La Havana), per al Ballet Nacional de Cuba.
Fandango
El sombrero de tres picos.
Retrato de una mujer.
Carmen (1983, Grand Théâtre de París).
Fuego (1989, Châtelet de París).
Flamenco (1994, Espanya).
Fuenteovejuna (1994 Gènova).

 

Al cinema, com a actor/ballarí:
Esa pícara pelirroja (1963).
Los Tarantos (1963).
En busca del amor (1964).
Con el viento solano (1966).
El amor brujo (1967).
Último encuentro (1967).
Fortunata y Jacinta (1970).
Los días del pasado (1978).
Con el culo al aire (1980).
Antonio Gades, la ética de la danza (Tvmovie) (2007).

 

Cinema, com a ballarí i coreògraf:
Los Tarantos (1963), de Rovira Beleta.
En busca del amor (1964).
Bodas de sangre (1981), de Carlos Saura.
Carmen (1983), de Carlos Saura.
El amor brujo (1986), de Carlos Saura.
Fuego, de Carlos Saura.
Flamenco (1994), de Carlos Saura.
Marisol, los días del pasado (1977), de Mario Camus.

Publicacions

Carmen/Gades (editat per Edicions Autor i Fundació Antonio Gades).

Antonio Gades (llibre de fotografies editat per la Fundació Autor).

Enllaços

http://www.granma.cubaweb.cu/

http://www.guardian.co.uk/obituaries

http://www.cubasolidaridad.org/

Redactor/a

Marta Porter (2017)