Concili d’amor (Das Liebeskonzil) és la peça més celebrada i controvertida de l’autor alemany Oskar Panizza. Escrita l’any 1894 i publicada el 1896, va generar una de les polèmiques més virulentes de l’última dècada del segle XIX i va comportar notables problemes legals per a l’autor, que des d’aleshores només va aconseguir publicar amb pseudònim fins que va morir l’any 1921 en un centre psiquiàtric. Els muntatges de la peça tampoc han estat exempts de polèmica. Sense anar més lluny, l’any 1985, la versió fílmica de Wemer Schroeter va ser prohibida a Àustria un dia abans que s’estrenés, una prohibició que el Tribunal Europeu dels Drets Humans va ratificar l’any 1994.
Aquesta «tragèdia celestial en cinc actes» se situa a la Itàlia de 1495 en el moment en què es registra l’aparició, en una magnitud epidèmica, de la sífilis. L’acció transcorre entre dos espais: el regne celestial i la cort dels Borja. Déu, davant la depravació que impera en el món terrenal, convoca Crist i Maria per acordar una mesura que hi posi fre, i tots tres s’alien amb el Diable perquè la dugui a la pràctica. El concili celestial decideix prendre la cort del papa Borja, Alexandre VI, com a banc experimental de la solució que han trobat: la sífilis o «plaga del plaer». La crítica tan punyent i grotesca que Panizza fa de les institucions eclesiàstiques, la noblesa del Renaixement i els dogmes catòlics són alguns dels aspectes que han fet que Concili d’amor sigui motiu de controvèrsia fins als nostres dies.
En l’àmbit català, Concili d’amor està vinculada a un dels moments més crítics del Teatre Lliure així com a les tensions encara latents en matèria de llibertat d’expressió dels primers anys del postfranquisme. L’any 1979 el Teatre Lliure va començar la producció de l’espectacle amb direcció de Pere Planella, animat per l’escàndol que havia provocat recentment a París. La peça, però, va rebre la qualificació S, reservada per aquelles obres amb contingut eròtic, obscè o pornogràfic. Aquesta qualificació implicava perdre la subvenció anual que rebia el jove Teatre Lliure (recordem que havia estat fundat l’any 1976), circumstància que hauria posat en perill la viabilitat de la cooperativa. Finalment i després d’un debat intern molt agre, l’obra no es va representar i en lloc seu es va programar Jordi Dandin de Molière. Com a mostra de rebuig d’aquesta decisió, Pere Planella, Muntsa Alcañiz i Guillem-Jordi Graells, tres dels membres fundadors del Lliure, van abandonar el projecte. L’obra no es va representar a Catalunya fins l’any 2000, a la desapareguda sala gracienca Artenbrut amb la direcció de Joan Raja.
Més enllà de les vicissituds contextuals de cada versió, Concili d’amor, qualificada com a «obra mestra de la perdició» per André Breton, és una peça «esbojarrada, atrevida i irreverent» dotada d’un gran dinamisme i espectacularitat, moralment corrosiva i escènicament exuberant (Foguet, 2009).
En l’àmbit català, Concili d’amor està vinculada a un dels moments més crítics del Teatre Lliure així com a les tensions encara latents en matèria de llibertat d’expressió dels primers anys del postfranquisme. L’any 1979 el Teatre Lliure va començar la producció de l’espectacle amb direcció de Pere Planella, animat per l’escàndol que havia provocat recentment a París. La peça, però, va rebre la qualificació S, reservada per aquelles obres amb contingut eròtic, obscè o pornogràfic. Aquesta qualificació implicava perdre la subvenció anual que rebia el jove Teatre Lliure (recordem que havia estat fundat l’any 1976), circumstància que hauria posat en perill la viabilitat de la cooperativa. Finalment i després d’un debat intern molt agre, l’obra no es va representar i en lloc seu es va programar Jordi Dandin de Molière. Com a mostra de rebuig d’aquesta decisió, Pere Planella, Muntsa Alcañiz i Guillem-Jordi Graells, tres dels membres fundadors del Lliure, van abandonar el projecte. L’obra no es va representar a Catalunya fins l’any 2000, a la desapareguda sala gracienca Artenbrut amb la direcció de Joan Raja.
Més enllà de les vicissituds contextuals de cada versió, Concili d’amor, qualificada com a «obra mestra de la perdició» per André Breton, és una peça «esbojarrada, atrevida i irreverent» dotada d’un gran dinamisme i espectacularitat, moralment corrosiva i escènicament exuberant (Foguet, 2009).
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
