Consueta del Fill Pròdig

El manuscrit mallorquí recull dues consuetes sobre el tema del Fill Pròdig. La primera (núm. 13), de 320 versos apariats en les tradicionals noves rimades, se cenyeix al relat evangèlic de la paràbola (Lluc, 15: 11-32), amb un to edificant i parenètic en guisa de predicació escènica. Destaca per la incorporació d’un personatge al·legòric, Mundanal Vanitat, que arrossega el protagonista al vici, i que és serventa de Lucifer, diable que apareix en escena disfressat de cavaller.

Més teatral resulta la segona Consueta del Fill Pròdig (núm. 14), de 591 versos que s’agrupen en quartetes creuades i amb un parell de cançons amb refrany, una versificació més pròpia del segle XVI. La peça es desenvolupa amb agilitat, pols dramàtic i farciment humorístic, cosa que li atorga un to realista, arrelat a la quotidianitat, que consona amb els nous aires de la comèdia renaixentista. Particularment agudes són les rèpliques de la llenguallarga criada Isabeleta i els diàlegs i retrets entre els protagonistes. El pare no dubta en encolomar a la mare la responsabilitat del mal comport del fill aviciat, amb la complicitat de la serventa. La mare, en canvi, atribueix a la gasiveria del pare, qualificat de «vell», el fet que el fill es vegi obligat a vendre’s roba i cavall. Quan li donen la legítima, mitjançant una moderna «pòlissa» que s’apressa a cobrar a la taula de canvis, el Pròdig abandona la casa pairal i, amb la bossa plena, s’ho anirà gastant en «dones i deport», jocs, «convits per horts» i vestits galants fins que, pelat i sense un clau, tots el defugen. La necessitat l’obliga a penedir-se i a tornar a la cleda familiar. El vestuari del Pròdig marca l’evolució de l’argument: mentre neda en l’abundància duu calces, gipó, camisa, saio, capa i espasa; quan queda escurat li fan caritat d’un «mal vestit tot romput i tot esquinçat»; quan al final l’acull son pare, el restaura amb un gipó de setí, saio, estola i anell, a banda d’una bona taula parada i músics per ballar l’alegria del retorn.