Non Plus Plis

Espectacle fundacional del grup Els Comediants que s’estrenà a Olesa de Montserrat el primer de juny de 1972, arribant a representar-se en més de seixanta ocasions, concretament 63, fins el 16 novembre 1974 quan es representà a Mèrida (Extremadura). Després de l’estrena a Olesa van representar Non plus plis a l’Institut del Teatre (6 juny) i a la Universitat Catalana d’Estiu de Prada (25 agost), abans d’anar a la Sala Villarroel. Dirigida per Joan Font, el repartiment el formaren: Anna Lizaran, Fermí Reixac, Imma Colomer, Àngels Julián, Lluïsa Hurtado, Laureà Palmer, Toni Gómez i Joan Font.

En aquest espectacle es definiren les característiques escèniques de la companyia: la improvisació, el recurs a la dramatúrgia visual i a la festa popular, al servei d’uns continguts transgressors envers el poder civil i religiós. Comediants plantejà el trencament de la quarta paret tradicional, introduint el públic en l’espectacle. Sembla que el nom de l’espectacle sorgí, com escriví Santi Fondevila («Una forma de vida». Cuadernos El Público, núm. 27. Madrid: Centro de Documentación Teatral, octubre 1987): «Non plus plis se llamó así a raíz del comentario del músico Josep M. Arrizabalaga, que al ver el espectáculo dijo, “esto es el non plus… plis”. A Comediants les gustó la frase y lo bautizaron así».

La pròpia companyia definia, en to sarcàstic, Non plus plis com un drama sacre en dos actes i mil quatre-cents setze quadres (un de plàstic). L’argument es centrava en un pacífic poble que veu interrompuda la tranquil·litat de la seva plàcida festa major per l’arribada d’un gegant de cigar i barret de copa acompanyat per dos sequaços, un capellà i un policia. Aquest darrer pretén engarjolar a tothom perquè només puguin gaudir-ne els protegits del gegant: una gata, un lleó, una granota i un ase. Arribats a aquest punt, tant el poble com el públic decideixen revoltar-se, exigint que la festa sigui per a tots.

Aquesta farsa elaborada amb figures del carnestoltes i comparses típiques de les festes populars, obria un camí que encara s’havia de recórrer, com assenyalà Xavier Fàbregas a la crítica que feu a la representació de Prada de Conflent (25 agost 1972): «Més que un espectacle, Non plus plis assenyala el camí dels nous muntatges que Els Comediants, sens dubte, hauran de realitzar. A Non plus plis hi ha prou troballes perquè aquest camí pugui endevinar-se. De moment, Non plus plis, té molt de fi de festa, d’improvisació, i no podem considerar-lo un treball rigorós».

Non Plus Plis fou gravat per al programa Taller de Comedias de Televisió Espanyola, el 1976.