Sebastià Brosa i González

Escenògraf i il·lustrador

Brosa sentí interès pel cinema, la pintura, la música i la fotografia ja des de ben petit. A Barcelona es va inscriure a l’escola EINA, on va iniciar la seva formació acadèmica i artística en disseny d’interiors, i més tard va ingressar a l’Institut del Teatre, centre en el qual va cursar els estudis d’escenografia. De forma paral·lela, va començar a treballar freqüentment per a la companyia del Teatre Lliure, com a ajudant de l’escenògrafa Bibiana Puigdefàbregas, en concret en els espectacles Glengarry Glen Ross (2003) i Santa Joana dels Escorxadors (2004), dirigits per Àlex Rigola. L’activitat al Lliure li permeté consolidar-se com a escenògraf i figurinista. D’aleshores ençà, es dedica bàsicament al disseny d’espais escènics i vestuari per a espectacles teatrals, esdeveniments i cinema. Al llarg de més de quinze anys de professió, ha construït escenografies per a les principals sales i teatres de Barcelona com el Teatre Nacional de Catalunya, la Sala Beckett, el Teatre Romea, el Teatre Grec o el Teatre Lliure, entre d’altres. La seva dedicació com a escenògraf també l’ha dut a estar regularment present a diferents centres d’arts escèniques de l’Estat espanyol: el Matadero, els Teatros del Canal i el Teatro Español, de Madrid; el Teatro Romano de Mérida; el Teatro del Soho Caixabank, de Málaga, etcètera. A part de construir escenografies d’espectacles i obres de teatre, Sebastià Brosa també ha participat en curtmetratges i projectes experimentals de videoart amb noms tan fonamentals com Carles Congost (La mala pintura, 2008) i Frederic Amat (El aullido, 2009; Memoria de tortugas, 2013), i, ocasionalment, ha fet d’il·lustrador de llibres de teatre infantil. Exemples d’aquesta faceta són les publicacions Quicquiricquic!!! (2013) i Ara que en tinc 80! (2014), de Núria Llunell. Des del 2006 forma part d’ELISAVA - Facultat de Disseny i Enginyeria de Barcelona de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya, on dirigeix, juntament amb Mireia Cusó, el màster en Disseny Escenogràfic per a Teatre, Cinema i Televisió. L’any 2011 va començar a impartir classes a l’Institut del Teatre, on, a més de ser professor de laboratori escènic i diferents tallers, entre els anys 2013 i 2015 també fou tutor de Projectes de Fi de Carrera de l’especialitat d’escenografia. La seva tasca docent també s’ha desenvolupat més enllà de les nostres fronteres. Així, anteriorment, el 2010, va conduir un taller d’escenografia al Centro de Formación de la Cooperación Española (CFCE) a Cartagena de Indias (Colòmbia).

Sebastià Brosa és autor d’innombrables i importants treballs que el converteixen en un dels exponents més rellevants de l’escenografia teatral catalana del moment actual, al costat d’altres professionals com Max Glaenzel (1971), Estel Cristià (1971), Bibiana Puigdefàbregas (1972) o Paco Azorín (1974), tots ells amb una sòlida i prolífica trajectòria. Dels seus treballs en destaquen les escenografies d’espectacles de noms destacats del teatre del nostre país com Joan Ollé —El Jardí dels cinc arbres (2010) i Doña Rosita La Soltera o el Lenguaje de las flores (Sala Gran del TNC, 2014)—, Julio Manrique —Roberto Zucco (2013) i La partida (Teatre Romea, 2014)—, Jordi Casanovas —Una història catalana (2013)—, Pere Riera —Barcelona (TNC, 2013)—, Àngel Llàcer —Molt Soroll per no res (Sala Gran del TNC, 2015)— o Pau Carrió —Hamlet (Teatre Lliure de Gràcia, 2017) i Crim i càstig (Sala Fabià Puigserver del Teatre Lliure, 2022)—, a més dels múltiples projectes teatrals desenvolupats amb altres directores i directors consagrats com Carol López, Paco Mir (El Tricicle), Manel Dueso, Oriol Broggi, Marc Rosich, Josep Maria Pou, Marta Buchaca, Pau Miró, Victor Muñoz o Mario Gas. A través d’un estil molt personal, al llarg de la seva carrera en el món de la creació d’escenografies Brosa ha demostrat la seva habilitat per transmetre sensacions i definir atmosferes, que ha tingut traduccions plàstiques molt diferents a l’hora de configurar l’espai escènic: des de dramatúrgies de l’espai definides per una escenografia monumental i impactant, com la de l’obra El somni d’una nit d’estiu (Joan Ollé, Sala Gran TNC, 2014), fins a d’altres d’imaginativa funcionalitat, com l’elaborada per a Vilafranca. Un dinar de festa major (escrita i dirigida per Jordi Casanovas el 2015), passant per altres que donen visualment la perspectiva d’un retaule (A tots els que heu vingut, de Marc Rosich; Sala Petita del TNC, 2017) o que amb el seu hiperrealisme traslladen l’espectador a un espai determinat, com el cinema de províncies creat en l’obra El cine (dirigida per Marilia Samper, 2023). Una altra de les seves aportacions fonamentals en la confecció d’escenografies ha estat l’ús de les noves tecnologies en la il·luminació de l’escena, per exemple mitjançant cortines de leds, projeccions audiovisuals o mappings. El seu treball com a constructor d’escenografies li ha valgut el reconeixement de diversos premis, entre els quals tres Premis Butaca a la millor escenografia: primer el 2007, conjuntament amb Bibiana Puigdefàbregas, per European House (pròleg d’un Hamlet sense paraules), espectacle de creació de la companyia del Teatre Lliure dirigit per Àlex Rigola i estrenat a la Sala Fabià Puigserver del mateix teatre l’octubre del 2006; després el 2012, junt amb Oriol Broggi, per l’obra Incendis, estrenada el 2015 al Teatre Romea, i, finalment el 2016, al costat d’Elisenda Pérez, per Dansa d’agost, dirigida per Ferran Utzet.

Benach, Joan-Anton. «La Vilafranca de Jordi Casanovas». El Temps (3 març 2015). <https://projectetraces.uab.cat/tracesbd/temps/2015/temps_a2015m3d3n1603p76.pdf> [Consulta: 12 març 2024]

Pallarès, Aída. «L’escenògraf, l’etern desconegut». Núvol (15 gener 2015). <https://www.nuvol.com/teatre-i-dansa/lescenograf-etern-desconegut-22632> [Consulta: 12 març 2024]

Peralta Gilabert, Rosa. «Entrevistes a escenògrafs catalans contemporanis». Assaig de teatre, núm. 72 (2019), p.15-17.

Puig i Tauler, Oriol. «El cine, l’última pel·lícula es pot veure al Lliure de Gràcia». El País (5 desembre 2023). <https://elpais.com/quadern/2023-12-05/el-cine-lultima-pellicula-es-pot-veure-al-lliure-de-gracia.html> [Consulta: 12 març 2024]