Premi Josep Maria de Sagarra

El Premi Josep Maria de Sagarra va ser un guardó teatral que es va atorgar a obres dramàtiques inèdites en català durant les dècades dels anys seixanta i setanta del segle passat. Als anys vuitanta, en un intent de represa del guardó, es va concedir a traduccions en català de textos teatrals estrangers. Va ser fundat pel director i crític teatral i promotor cultural Frederic Roda i Pérez (1924-2006), després de la dissolució, l’any 1963, de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), de la qual havia estat un dels representants més destacats. El premi duia el nom del conegut escriptor català que, a més de poeta, novel·lista, periodista i traductor, també va ser autor de textos dramàtics molt populars, i es va crear com a homenatge a la seva destacada contribució a la literatura catalana i per promoure i reconèixer l’excel·lència en l’escena teatral catalana. Josep Maria de Sagarra (1894-1961) va ser una figura clau en la difusió de la llengua i la cultura catalanes (fou membre destacat de l’Institut d’Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Bones Lletres). En aquest sentit, el premi tenia com a objectiu perpetuar el seu llegat i inspirar les futures generacions d’autors i dramaturgs catalans. De tots els premis destinats a obres de teatre que es convocaven aleshores (i aquí deixem de banda els que es concedien per a la posada en escena, la interpretació, la direcció o qualsevol altre aspecte que no fos el text), el Segarra era considerat el de més relleu artístic i transcendència social. La seva obtenció, a més de suposar un petit al·licient econòmic (estava dotat amb 25.000 pessetes, llevat del darrer any, que la quantitat fou de 50.000) i un estímul per continuar escrivint, permetia als premiats ser reconeguts com a autors de teatre (en alguns casos, sortir de l’anonimat i donar-se a conèixer en aquest camp); però, sobretot, que les seves obres fossin considerades per l’opinió especialitzada, cosa que teòricament en facilitava l’edició i l’estrena. Així, en un temps en què els escriptors, en particular els autors teatrals, tenien grans dificultats per trobar editorials disposades a publicar les seves obres o espais on estrenar les seves creacions i introduir-se amb normalitat en l’escena comercial, premis com el Sagarra —i més endavant d’altres, com els Premis Reus de Teatre (Josep Aladern i Josep Ferrer «Queri») el 1970, el Premi Crítica Serra d’Or, en la categoria de teatre (1970), el Ciutat de Sabadell (1971), el Ciutat d’Alcoi (a partir de 1971, bilingüe) i el Ciutat de Granollers (1971), que s’afegien al Ciutat de Palma-Bartomeu Ferrà (vigent del 1955 al 1978) i el Joan Santamaria (1956)— van ser una plataforma crucial per a la promoció de tota una generació de joves dramaturgs catalans, majoritàriament nascuts durant els primers anys del franquisme, i per a la creació d’una nova producció dramàtica autòctona.

El Premi Sagarra va ser convocat per primera vegada el 1963 dins la festa literària de Santa Llúcia. Aquell any, un jurat integrat per Frederic Roda, Guillem Díaz-Plaja, Francesc Recasens, Domènec Valls, Josep Maria Pi i Sunyer, Rafael Anglada i Jordi Carbonell va distingir amb el premi a un autor novell i desconegut, de només vint-i-quatre anys: Josep Maria Benet i Jornet (1940-2020), que amb la seva peça de debut, Una vella, coneguda olor, s’imposava a Els fugitius de la Plaça Reial, d’Andreu Avel·lí Artís (1908-2006), i Si poguéssim tornar enrere, de Ventura Porta Rosés (1917-1983). A Benet i Jornet s’afegiren més endavant Joan Soler Antich (1935-2007), Josep Maria Muñoz Pujol (1924-2015), Jaume Melendres Inglès (1941-2009), Alexandre Ballester Moragues (1933-2011), Jordi Teixidor i Martínez (1939-2011), Alfred Badia Gabarró (1912-1994) i Jordi Bergoñó Aroca (1944). Tots ells van contribuir, d’una manera o altra, a la modernització i revitalització de l’escena catalana. D’una banda, aquests autors intentaven trobar fórmules de superar l’endarreriment del teatre català en comparació amb el que es feia a Europa i als Estats Units des dels anys quaranta, tot posant en dubte la validesa de la tradició dramàtica local, marcada principalment pel teatre amateur i per una escena comercial de postguerra antiquada i desfasada. Així, els primers 'Sagarres', en particular, infonien les seves obres d’un realisme que reflectia el món en què vivien, que els resultava hostil en tots els aspectes, i aplicaven nous enfocaments formals, tècnics i temàtics del teatre estranger, sobretot contemporani. Encara que en el moment de la seva aparició van ser vistos per la crítica com una generació, aquests dramaturgs no tenien la percepció de ser part d'un grup, ni tampoc compartien necessàriament la mateixa estètica o ideologia: des del realisme crític fins als models èpics, passant pel teatre de l’absurd amb tocs més o menys tardoexistencialistes, la farsa satírica descarada o amb clares al·lusions polítiques, així com la denúncia social i la reivindicació de la història com a element identitari, la diversitat d’opcions era prou gran. A més, el seu grau de compromís i coneixement de la tradició teatral catalana variava considerablement. D’altra banda, però, el que sí que compartien aquests joves i renovadors homes de teatre en els seus inicis va ser un rebuig al franquisme, una inclinació cap a idees progressistes i d’esquerres, així com la determinació d'escriure en català, la seva llengua materna, malgrat no haver-hi estat educats formalment. En aquest sentit, doncs, l'ús del català era el resultat d'un posicionament intel·lectual que sorgia d'un compromís ideològic evident. Un altre tret comú entre ells era que freqüentment van haver d’enfrontar-se a nombrosos obstacles per part de la censura, aleshores molt estricta, que sovint es va traduir en la impossibilitat de representar les obres. Ja durant l’acte de lliurament del Premi Sagarra de l’any 1968, els membres del jurat van expressar el seu descontentament pel fet que cap de les cinc obres guardonades anteriorment no s’hagués estrenat en temporada regular. Amb tot, encara que el premi Sagarra va ser un trampolí vital per a aquests nous creadors que van contribuir a la renovació del teatre català a partir del 1960, no sempre van comptar amb el suport explícit de figures establertes de la dramatúrgia com Joan Oliver, M. Aurèlia Capmany o Manuel de Pedrolo.

El primer guardonat per un text teatral fou Josep Maria Benet i Jornet amb Una vella, coneguda olor (1963), estrenada el 30 de setembre de 1964 per la Companyia Catalana de Comèdia al Teatre Romea, dintre del VII Cicle de Teatre Llatí, i dirigida per Josep Maria de Sagarra. Aquesta obra, de factura neorealista amb una certa influència de Buero Vallejo i, a través d’ell, Arthur Miller, acostava al teatre la Barcelona modesta del moment i ho feia recreant amb fidelitat l’ambient de barri, petitburgès i opressor. A Benet i Jornet el va seguir com a guanyador Joan Soler i Antich, però que va tenir menys sort: la seva peça Aquí no ha passat res (1964), amb ressonàncies sartrianes, va topar amb la prohibició de la censura —no es poder estrenar fins al 1967 per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), sota la direcció de Josep Anton Codina— i no va aparèixer publicada fins al 1988, en una edició del mateix autor. El guanyador del tercer premi Sagarra fou Josep M. Muñoz, amb Els corbs (1965), una obra de característiques molt semblants a l’anterior, també en clau existencialista, que es va estrenar el 1967 amb el títol Antígona 66, a càrrec de l’Escola d’Art Dramàtic del FAD amb direcció de M. Aurèlia Capmany. Jaume Melendres fou guardonat el 1966 amb Defensa índia de rei (estrenada el 1971 i publicada el 1975), que aportava una relectura de l’expressionisme i l’epicisme, mentre que l’obra finalista va ser Siau benvingut de l’escriptor mallorquí Alexandre Ballester, que l’any següent s’endugué el premi amb Dins un gruix de vellut (facem comèdia); en aquella convocatòria, el finalista fou Guillem d’Efak (1930-1995), també mallorquí però actiu a Barcelona, amb el text La mort de l’àvia. L’obra de Ballester (no publicada fins al 1973) es va estrenar a l’aula número 7 de la Facultat de Ciències de Barcelona (ara: Facultat de Física i de Química) pel Nou Grup de Teatre Universitari (NGTU) de Frederic Roda, el desembre del 1970, i després va obtenir una estimable acollida al Teatre CAPSA, també de Barcelona, en ser representada per la companyia de Pau Garsaball, amb direcció de Sergi Schaaff, el juny del 1972. En la convocatòria del Sagarra del 1968, l’obra guanyadora fou El retaule del flautista, de Jordi Teixidor. Estrenada i publicada l’any 1970, aquesta farsa i sàtira d’intenció política va aconseguir més de mil representacions seguides. El 1971 les autoritats franquistes van prohibir la versió en castellà de l’espectacle a Madrid just després de la seva estrena al Teatro Victoria, mentre que el 1972 va tenir un èxit de públic remarcable en les funcions al Teatre CAPSA. Durant els dos anys següents, el 1969 i el 1970, el premi deixà de convocar-se; però el 1971 va ser reinstaurat en ocasió de les festes organitzades al Port de la Selva per commemorar els deu anys de la mort de Josep Maria de Sagarra. En aquella edició el guanyà Crònica desballestada, d’Alfred Badia, que també va haver de suportar els problemes comuns de la censura i no aconseguiria publicar-la fins al 1977. El Sagarra no va tornar a ser convocat fins l’any 1973, en què un jurat format per Frederic Roda, Joan de Sagarra, Hermann Bonnín, Xavier Fàbregas, Celestí Martí Farreras i Joan-Anton Benach el va atorgar a l’obra Por, de Jordi Bergoñó, que la va veure publicada i representada, pel grup GOG i amb direcció de Francesc Castells, al Teatre de la Passió d’Esparraguera l’any següent d’obtenir el premi. Com a curiositat, cal esmentar que, a banda de la dotació econòmica per al text premiat, també es van destinar 10.000 pessetes per a la companyia encarregada de realitzar-ne el primer muntatge escènic. En aquella convocatòria del 1973 quedaren com a finalistes Benaventurats nosaltres, de Carles Reig (1947-2001), El vol històric del globus Maria Antonieta, de Joan Abellan (1946), No sap tenir les escapces, de Ramon Gomis (1946), i Un bon taüt tota una vida honora, de Josep Fradera (1924-2015). Finalment, l’any 1981, fent represa del premi, es va concedir a una traducció de Joan Argenté de l’obra La balada del gran Macabre, original del dramaturg belga Michel de Ghelderode.

Relació de les obres guanyadores del premi Sagarra i la seva publicació:

Josep Maria Benet i Jornet. Una vella, coneguda olor. Barcelona: Occitània, 1964; Barcelona: Editorial Millà, 1980; Barcelona: TNC, 2011.

Joan Soler Antich. Teatre. Aquí no ha passat res / Els commoguts. Esplugues de Llobregat: edició d’autor, 1988.

M. Muñoz Pujol. Antígona. Barcelona: Aymà, 1967 (Quaderns de Teatre ADB; 20).

Jaume Melendres. Defensa índia de rei. Barcelona: Edicions 62, 1975 (Els llibres de l’Escorpí / El Galliner; 28).

Alexandre Ballester. Dins un gruix de vellut (facem comèdia). Palma: Ed. Moll, 1973 (Les Illes d’Or; 105).

Jordi Teixidor. El retaule del flautista. Barcelona: Edicions 62, 1970 (Els llibres de l’Escorpí / El Galliner; 3).

Alfred Badia. Crònica desballestada. Tragèdia grotesca en dues jornades. Barcelona: Editorial Millà, 1977 (Catalunya Teatral; 138).

Jordi Bergoñó. Por. Barcelona: Edicions 62, 1974 (Els llibres de l’Escorpí / El Galliner; 23).

Michel de Ghelderode. La balada del gran Macabre (trad. de Joan Argenté). Barcelona: Institut del Teatre (Diputació de Barcelona) / Edicions del Mall, 1983 (Biblioteca Teatral; 13).

Castells i Altirriba, Joan. «Els premis de teatre (1963-1973)». Els Marges: revista de llengua i literatura, núm. 4 (maig 1975), p. 106-116. <https://raco.cat/index.php/Marges/article/view/94613> [Consulta: 22 març 2024].

Gallén, Enric. «Josep Maria Muñoz Pujol en la seva època», Serra d’Or, núm. 678 (juny 2016). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 16-20. <https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/34338/gallen_serrador_jmmpujol.pdf?sequence=1&isAllowed=y> [Consulta: 22 març 2024].

—. «Qui té por de la “generació dels premis”?», (Pausa.) Quadern de teatre contemporani, núm. 23 (2006), Barcelona: Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia. <https://www.revistapausa.cat/qui-te-por-de-la-generacio-dels-premis/> [Consulta: 22 març 2024].

—. «Dades per a una anàlisi del teatre a Catalunya 1939-1993», Caplletra, núm. 14 (1993), València: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Institut Universitari de Filologia Valenciana, p. 11-30.

Graells, Guillem-Jordi. «Els autors de la “generació del Premi Sagarra”, assaig de nòmina», (Pausa.) Quadern de teatre contemporani, núm. 23 (2006), Barcelona: Sala Beckett/Obrador Internacional de Dramatúrgia. <https://www.revistapausa.cat/els-autors-de-la-generacio-del-premi-sagarra-assaig-de-nomina/> [Consulta: 22 març 2024].

Nadal i soler, Antoni. «Notes sobre els autors mallorquins contemporanis», Caplletra, núm. 14 (1993), València: Publicacions de l'Abadia de Montserrat; Institut Universitari de Filologia Valenciana, p. 77-86.