M-7 Catalonia va ser, en part, una conseqüència del «cas La torna», la situació polèmica al voltant de la censura i la desautorització per part de les autoritats militars de l’espectacle d’Els Joglars titulat La torna, que es va estrenar el desembre del 1977. El cas va convertir l’obra i alguns membres de la companyia empresonats, inclòs el seu director Albert Boadella, en emblemes heroics de la lluita per la llibertat d’expressió durant la transició democràtica. Després de l'empresonament, una malaltia fingida, una perillosa fugida de l’Hospital Clínic de Barcelona i una travessia de la frontera per arribar a França, Boadella, des de l’altra banda de la frontera, a la Catalunya Nord, va emprendre la reconstrucció d’Els Joglars. M-7 Catalonia n’és el resultat. Per dur a terme el muntatge, Boadella va reclutar un nou grup d’actors, a més de comptar amb la col·laboració del conegut assagista Lluís Racionero i de l’aclamat escenògraf-director del Teatre Lliure Fabià Puigserver.
L’obra està estructurada al voltant d’una situació parateatral en la qual dues antropòlogues anglosaxones ofereixen al públic –amb una barreja de català i un altre idioma fictici– un informe científic sobre el seu darrer descobriment: els romanents de l’anomenada «zona 7» del Mediterrani, una zona que antigament es deia «Catalunya». Amb un aire de ciència-ficció, l’anomenat «Informe Wallace Müller» de les doctores Noguera Grau i Plana River proposa la idea de recuperar vestigis de les cultures del passat que es troben en vies d’extinció, inclosa la parcel·la del Mediterrani designada amb el número 7, amb l’objectiu d’infondre a les cultures nòrdiques anglosaxones una dimensió més irracional basada en la imaginació creativa, la sensualitat, el ritual carnavalesc i les creences supersticioses. El resultat final, hipotèticament, serà aconseguir un equilibri terapèutic que serveixi per vacunar la societat europea contra els possibles efectes d’usurpació per part d’una cultura excessivament materialista i racional. Es crea un retrat d’una personalitat esquizofrènica de doble cara que inclou tant el materialisme pragmàtic com la sentimentalitat lírica, tant la mesquinesa com la creativitat i tant l’amor com l’odi cap a Espanya, sense oblidar el concepte cultural català del seny i la rauxa. Tots aquests temes formen part de la trajectòria d’Els Joglars i la personalitat artística d’Albert Boadella. L’informe pren la forma d’una successió de vinyetes, plenes de sentit d’humor rabelaisià, satiritzant els aspectes de la identitat mediterrània que constitueixen les arrels del seu comportament social i cultural.
Els Joglars, amb el seu posicionament a l’exili, es van trobar involucrats i alhora distanciats respecte a la Catalunya del seu passat immediat. L’espectador, malgrat els seus orígens, també se situava en una zona estranyament indeterminada, alhora dins i fora del context de l’experiència científica i la seva meta de rescatar el passat immediat.
Després de l’estrena de M-7 Catalonia a Perpinyà, amb un públic majoritàriament català, l’espectacle va gaudir de 300 funcions i va ser presentat davant d’un total de 160.539 espectadors, de manera que va ser fins aquella data l’obra més vista d’Els Joglars. L’acollida va ser positiva a Perpinyà i a Madrid (on Boadella va assistir a la funció de manera furtiva) i va obtenir aplaudiments tant a Espanya com a Europa (a Roma, Hamburg, Milà i Munic). En acabar cada representació, una de les actrius sortia per explicar als espectadors que, mentre hi hagués companys a la presó o a l’exili, la companyia no podia permetre’s el luxe de saludar el públic. Els espectadors, per tant, es quedaven aplaudint davant d’un espai escènic buit durant uns minuts. Quan M-7 Catalonia va arribar, però, al Teatre Romea de Barcelona el 29 de novembre del 1978, la recepció va ser tèbia, i els polítics esperats estaven absents. Es percebia a Barcelona un clima d’indiferència i, fins i tot, de ressentiment cap a Els Joglars, atribuït per Boadella a l’actitud de certs periodistes que l’havien acusat d’una manca de solidaritat amb els antics companys de la companyia que encara estaven empresonats.
Els papers de Noguera Grau i de Plana River van ser interpretats al muntatge original per Anna Barderi i Carme Periano, respectivament. També hi van participar els actors Pitus Fernández (Amparito), Rafael Orri (Cisco), Ramon Teixidor (Jaume) i Antoni Vicent Valero (Martí). A nivell tècnic, M-7 Catalonia va marcar l’inici d’un procés a través del qual Els Joglars van començar a incorporar en molts dels seus espectacles un panell o una sèrie de panells il·luminats on podien dibuixar o projectar paraules i imatges, així com delimitar els contorns de l’espai escènic. Antoni Bartomeus recorda com, en el disseny escenogràfic de Fabià Puigserver per a M-7 Catalonia, hi havia un cert «efecte de vitrina», assenyalant la impressió de contemplar la cultura catalana com si s’exhibís dins d’un aparador de museu, il·luminada darrere d’un vidre.
Abellán, Joan. «Els Joglars en perspectiva». Pipirijaina, núm. 21 (1982), p. 2-11.
Abellán, Joan. Els Joglars: Espais. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2002.
Badiou, Maryse. «Boadella sin Joglars». Cuadernos El Público, núm. 29 (1987), p. 69-74.
Benach, Joan Anton. «M-7 Catalonia, o el irreprimible sarcasmo». El Correo Catalán (29 setembre 1978).
Boadella, Albert. Memòries d’un bufó. Barcelona: Espasa, 2001.
Boadella, Albert. «El sedimento de 50 años de Joglars: reflexions en torno al teatro». A: Corral, Anna (ed.). El teatro es la verdad suprema: Els Joglars, medio siglo de vida. Ínsula: Revista de Letras y Ciencas Humanas, vol. 773 (2011), p. 34-36.
Capmany, M. Aurèlia. «Els Joglars: l’art del silenci i l’engrescament». Serra d’Or, núm. 2 (1965), p. 145-146.
Castells, Francesc. «Els Joglars: Vida i obres». A: Boadella, Albert; Castells, Francesc (ed.). M-7 Catalònia i Operació Ubú. Barcelona: Edicions 62, 1985, p. 259-313.
Coca, Jordi. «Albert Boadella, el dit a l’ull». Serra d’Or, núm. 257 (1981), p. 13-19.
Fàbregas, Xavier. «Els Joglars, una reflexió entorn de l’home mediterrani». Serra d’Or, núm. 230 (1978), p. 55-56.
Fàbregas, Xavier. «Caça i captura de l’home mediterrani». Serra d’Or, núm. 243 (1979), p. 87-89.
Fàbregas, Xavier. «Els Joglars, vint anys de trajectòria». 20 anys d’Els Joglars. Barcelona: Monografies del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, 1982.
Feldman, Sharon. «Los exilios de Els Joglars». A: Corral, Anna (ed.). El teatro es la verdad suprema: Els Joglars, medio siglo de vida. Ínsula: Revista de Letras y Ciencas Humanas, vol. 773 (2011), p. 6-11.
Fontserè, Ramon. Tres peus al gat: Diari d’un actor. Barcelona: Ed. 62, 2001.
Huerta Calvo, Javier. «Boadella: El bufón en la Corte». Pygmalion, núm. 1 (2010), p. 83-94.
Joglars, Els. La guerra de los 40 años. Madrid: Espasa Calpe, 2001.
Lacarra, Concha. «Detenidos en espera de juicio: Els Joglars». Pipirijaina, núm. 4 (1974), p. 21-25.
Maetzu, Miriam de. «La cárcel es la muerte». Pipirijaina, núm. 8-9 (1978), p. 1.
Malló, Oriol. El cas Boadella: desventures d’un joglar en temps de transició. Barcelona: Flor de Viento, 1998.
Pérez Coterillo, Moisés. «Albert Boadella, solidaridad». Pipirijaina, núm. 6 (1978), p. 1-2.
Pérez de Olaguer, Gonzalo. «Crònica d’una història polèmica». A: Els Joglars: Vint-i-cinc anys i un dia. Madrid: Centro de Documentación Teatral, 1987, p. 25-35. (Cuadernos El Público; 29)
Racionero, Lluís; Bartomeus, Anton. Mester de joglaria: Els Joglars, 25 anys. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura: Península, 1987.
Fitxa de la web de la companyia Els Joglars dedicada a M-7 Catalonia:
https://elsjoglars.com/portfolio/m-7-catalonia/?lang=ca
Centro de Documentación Teatral: Fitxa de l’espectacle de 1978:
https://www.teatro.es/estrenos-teatro/m-7-catalonia-10689
Centro de Documentación Teatral: Fitxa de l’espectacle de 2001:
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
