Rafael Anglada Rubí

Actor i autor teatral

La vocació teatral de Salvador Anglada s’originà en la seva infantesa. El seu pare era el director del grup teatral del Centre Catòlic de Santa Coloma de Farners, on el petit Rafael va interpretar diversos personatges adequats a la seva edat. Quan tenia nou anys la família de Rafael Anglada es traslladà a Barcelona, on ben aviat passà a formar part  de la companyia amateur de l’Ateneu Catòlic de Sant Gervasi. Alternà la seva afició al teatre amb els estudis de peritatge mercantil, que es van veure estroncats arran del conflicte bèl·lic del 1936. Esporàdicament, als dinou anys va guanyar el seu primer salari com a actor professional en les sessions de varietats que organitzava la Sala Mozart de la ciutat.

Com a conseqüència d’haver rebut el Premi de la Federació de Teatre Amateur com a millor actor còmic, s’inicià en el teatre professional a través d'El radioteatre, tot formant part de l’elenc teatral de Radio España de Barcelona per a la qual treballà durant set anys, dels vint-i-cinc als trenta-dos. La inseguretat que li provocava el fet d’haver de dependre de les contractacions en el teatre el portà a compaginar la professió d’actor amb la d’impressor a partir d’un petit negoci que muntà a la plaça Lesseps. Cap al 1953, quan tenia trenta-dos anys, va irrompre a les taules del teatre professional, tot interpretant  repertori del  teatre espanyol.

Rafael Anglada també va escriure obres de teatre. S’incià amb Sucedió a las once, una peça breu de rerefons detectivesc tractada amb clau humorística, que va ser estrenada el 1943 per la companyia amateur de l’Ateneu Catòlic de Sant Gervasi de Barcelona. Posteriorment va escriure en català. Amb Josep C. Tàpias van estrenar dues peces el 1955 per a un públic familiar: L’ase volador i L’Estrella de Nadal: els Pastorets, estrenada el 21 de desembre al Teatre Alexis, dirigida per Joan Cumellas.

Al final de la dècada dels anys cinquanta i principis dels seixanta va escriure teatre de caire costumista: Ocells de pis (1956) i L’amor venia amb taxi, que s’estrenà en el Teatre Romea el 7 de gener del 1959 –una obra que ben aviat es traduí al castellà per ser representada en molts  teatres d’Espanya. A més de Perruqueria de senyores, estrenada en el teatre Romea el 13 de desembre del 1963.

El 1986 fou declarat fill predilecte de Santa Coloma de Farners.

Morí el 23 de juny de 1993. A títol pòstum, se li concedí la medalla d’or al mèrit en Belles Arts. A partir del 1994 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners convocà el Concurs de teatre amateur Rafael Anglada.

Treballà per als principals directors de l’escena catalana:

Amb Lluís Pasqual i Fabià Puigserver en Les tres germanes de Txèkhov (Teatre Lliure, 1979), amb Ricard Salvat en El príncip d'Homburg de Von Kleist (Festival Grec 1981), amb Jordi Mesalles en Cavall al fons de Joan Brossa (Centre Dramàtic de la Generalitat, 1982), amb Hermann Bonnin en La gran il·lusió d’Eduardo de Filippo (Teatre Romea, 1988) i El sarau de Joan Brossa (Teatre Poliorama, 1992), amb Fabià Puigserver en Les noces de Fígaro de Beaumarchais  (Teatre Lliure, 1989)  i amb Ariel Garcia Valdès en El viatge de Manuel Vázquez Montalban (Teatre Romea 1989).

També va treballar per a directors de l’escena internacional: Jorge Lavelli a La tempestad de Shakespeare, amb la companyia de Núria Espert.

S’incorporà a la nòmina d’actors de  diferents companyies:  

Companyia del Teatre Romea, Companyia Maragall, dirigida per Esteve Polls i la Companyia de Núria Espert, amb la qual va fer diverses gires per diferents teatres d’Espanya i Europa.

Treballà en una llarga llista de pel·lícules, de les quals cal destacar:  Gaudí de Josep Maria Argemí (1960), El último verano (1962) i El terrible de Chicago (1967), ambdues de Joan Bosch, Las largas vacaciones del 36 de Jaime Camino (1976), La ciutat cremada d’Antoni Ribas (1976), Alícia a l’Espanya de les meravelles de Jordi Feliu (1978), Companys, procés a Catalunya de Josep Maria Forn i Costa (1979), La verdad sobre el caso Savolta d’Antonio Drove (1980) i Yo, “El Vaquilla” (1885), per destacar-ne unes quantes de la seixantena de produccions en què participà.

També treballà per als dramàtics de TVE, del 1964 al 1972. Entre els quals cal assenyalar la seva interpretació en obres com  De Nadal a Sant Esteve de Joan Molas i Casas (1971), El gran Aleix de Joan Puig i Ferreter (1972), En Baldiri de la costa (1972), una comèdia costumista del dibuixant Joaquim Muntanyola, i La Cua de palla de Frederic Soler (1972).

Posteriorment hi treballà amb obres com l’escrita per ell mateix Ocells de pis. Quants terronets vols Mariano? (1978), Gente bien de Santiago Rusiñol (1980), les obres de Josep Maria de Sagarra  L’hereu i la forastera (1981), La filla del carmesí (1981) i El Cafè de la Marina (1981); La roda de la fortuna d’Avel·lí Artís i Balaguer  (1981), Un enemic del poble d’Henrik Ibsen (1982), i en l’obra de més èxit escrita per ell, L’amor venia amb taxi (1984) a més de Terra baixa d’Àngel Guimerà (1991).

O amb altres treballs com ara Taller de comèdies (1975-1977), La saga de los Rius (1976), Llibre dels fets del bon rei en Jaume (1978), Amor meu (1981), Les guillermines del rei Salomó (1981), Doctor Caparrós, metge de poble (1982), La Cucafera (1982), Tot un senyor (1989) i Els savis de Vilatrista (1992).

Per a TV3 va interpretar L’auca del senyor Esteve  de Santiago Rusiñol (1984).

Es dedicà a la interpretació de teatre en català al compàs dels canvis que s’operaven en l’escena catalana. S’especialitzà en la interpretació de personatges de comèdia, motiu pel  qual  Rafael Anglada ha quedat fixat en la memòria col·lectiva com a un actor còmic, malgrat que va treballar en altres gèneres a causa del seu ampli registre interpretatiu, molt especialment a partir del 1979.

L’11 de gener del 1993 li fou atorgat el Premi Nacional de les Arts Escèniques pel seu treball en els escenaris dels dels anys quaranta del segle passat i pel seu treball en El sarau de Joan Brossa, una obra dirigida per Hermann Bonnin estrenada en el Teatre Poliorama (1992) que havia rebut el Premi especial de la crítica de Barcelona.

Aquell mateix any se li concedí també el Premi Nacional de Teatre, guardó que no va poder recollir en el solemne acte que s’organitzà per a l’ocasió perquè estava ingressat en la Residència de la Vall d’Hebron com a conseqüència d’un ictus que havia patit el desembre del 1992. El 27 d’abril se li lliurà la Creu de Sant Jordi.

Curet, Francesc. Història del teatre català. Barceona: Enciclopèdia Catalana Aedos, 1967, p. 162, 273, 595, 637.

Diccionari Biogràfic. Barcelona: Albertí Editor, 1966.

Diccionari de la Literatura Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, reimpr. 2009.

Enciclopèdia Universal Ilustrada Espasa Calpe.

Gómez García, Manuel. Diccionario Akal de teatro. Madrid: Ediciones Akal, 1997.

Gran Enciclopèdia Catalana. Barceona: Enciclopèdia Catalana, 1981.

Història de la Literatura Catalana. Vol. 11. Barcelona: Ariel, 1988, p. 197.

IMDb (Base de dades sobre cinema i TV):

http://www.imdb.com/name/nm0029860/?ref_=fn_al_nm_1

Hemerogràfics:

http://hemeroteca.lavanguardia.com/preview/1993/06/24/pagina-42/34710460/pdf.html

http://cultura.elpais.com/cultura/2016/09/21/actualidad/1474482115_252276.html

Gaudí (1960), pel·lícula dirigida per Josep Maria Argemí:

https://www.youtube.com/watch?v=Pg6fsBw52i0