Francesc Renart i Arús

Actor, dramaturg i arquitecte

De família de mestres d’obres i arquitectes il·lustres, exercí també d’arquitecte, que era l’ofici patern, i d’agrimensor. Com a tal va dur a terme tota una sèrie de treballs, entre d’altres, l’ampliació del port de Barcelona, la projecció de les canalitzacions dels rius Besòs i Llobregat i la planificació del futur Eixample, que el convertiren en un dels arquitectes urbanistes catalans més destacats anterior a Ildefons Cerdà (1815-1876). Al marge d’aquesta activitat professional, també va assolir una gran projecció social i cultural, especialment en el camp de les lletres. Considerat un entès en l’escriptura i la gramàtica del català, fins al punt que Bonaventura Carles Aribau (1798-1862) li confià la revisió del seu poema La pàtria (1833), fou coetani de coneguts homes de teatre com, entre d’altres, Leandro Fernández de Moratín (1760-1828) i Josep Robrenyo i Tort (1780-1838), amb qui va compartir amistat i inquietuds intel·lectuals i artístiques. A més d’actor, també fou autor de diversos sainets i comèdies de caire costumista, que van tenir una gran acceptació i difusió, i va traduir i arranjar peces teatrals per a l’escena. La seva producció no es va acabar aquí, però, ja que també va publicar poemes i versos en català i, sobretot, en castellà (Salmo y villancico), així com tota mena d’articles utilitzant diferents pseudònims (Tristán, FTS, Traner y Sura, El amante de la verdad) tant en diaris catalans editats en llengua castellana (El Vapor, Diario de Beneficencia, El Guardia Nacional, Diario de Barcelona, La Corona) com en d’altres publicacions de Madrid (Cartas Españolas).

En la seva faceta de dramaturg, Francesc Renart destacà per ser un dels principals impulsors, juntament amb Josep Robrenyo, del sainet de costums en l’escena catalana del vuit-cents. En aquest sentit, va conrear un tipus de teatre popular amb intencions còmiques i satíriques, sempre esquemàtic, en el qual reflectia l’evolució de la societat catalana i les formes de vida barcelonines arran de l’inici de la Revolució Industrial, a la primera meitat del segle XIX. Així, les seves obres, algunes en castellà i d’altres bilingües (tot i que en realitat la llengua que hi predomina és el català i només un o dos personatges s’expressen en castellà), fan un retrat de la societat de l’època i dels seus costums més nostrats, tot posant un èmfasi especial en les relacions entre pagesos i menestrals, entre els catalans i els nouvinguts castellans, així com l’emigració que es produeix cap a les ciutats motivada per l’expansió industrial. D’altra banda, derivat de la seva activitat com a dramaturg, Renart mostrà una relació molt intensa amb diferents espais teatrals i entitats vinculades al món del teatre —entre d’altres iniciatives, fou protector del Teatre de la Santa Creu de Barcelona, també conegut com a Teatre de l’Hospital i que més endavant, a partir del 1840, va adoptar el nom de Teatre Principal; col·laborà amb la fundació del Teatre del Liceu (1847) i fou membre de la junta de l’associació musical La Apolínea, de la qual el 1848 arribà a ser president— i també un gran compromís amb vida cultural i teatral catalana del seu temps. Així, per exemple, el 1812 va organitzar una primera companyia teatral d’afeccionats a Vic, ciutat en què aleshores estava refugiat arran de la Guerra del Francès.

Com a comediògraf es donà a conèixer per una abundant producció teatral, entre la qual destaquen les següents obres posades en escena:

• 11 gener 1808. El embrollo.
• La venganza de la niña. Teatre de Barcelona.
• 24 novembre 1814. El tío Fructuoso o El Hospital. Teatre de Barcelona.
• 2 desembre 1816. Saynete, Las curas prodigiosas. Teatre de Barcelona.
• 3 febrer 1829. Quince años o Los efectos de la perversión [a partir d’una obra del dramaturg francès Emmanuel Théaulon (1787-1841)]. Teatre de Barcelona.
• 21 agost 1815. El sastre y el asistente, o sea, Las bodas canviadas (coneguda també com a La Laieta de Sant Just), Teatre de Barcelona.
• 19 febrer 1821. El calesero y los tunos. Teatre de Barcelona.
• 1 febrer 1823. El Pintadó y la Criada (coneguda també com a Caló i Teresa). Teatre de Barcelona.
• 28 gener 1828. Doña Paca o El viaje de la Fortuna. Teatre de Barcelona.
• 9 febrer 1829. Titó y Doña Paca o El viaje de la Fortuna. Teatre de Barcelona.
• 7 gener 1833. La casa de despesas, o sea, La calúmnia descubierta. Teatre de Barcelona.
• 3 febrer 1834. El tambor y el aprendiz.
• 23 febrer1835. El regreso después del cólera. Teatre de Barcelona.
• Sainete que no es sainete. Teatre de Barcelona.
• 12 novembre 1849. Don Manolito o Pau y Vicenta. Teatre de Barcelona.
• 21 febrer 1852. La festa del poble. Teatre del Liceu.

D’aquesta extensa nòmina d’obres se’n van publicar els següents títols:

• Quince años o Los efectos de la perversión. Barcelona: Impr. de Josep Torner, 1828.
• El Pintadó y la Criada. Barcelona: Impr. d’Ignasi Estivill.
• Titó y Doña Paca, o El viaje de la Fortuna. Barcelona: Impr. de Josep Torner, 1829.
• La casa de despesas, o sea, La calúmnia descubierta. Barcelona: Impr. d’Ignasi Estivill, 1839.
• El regreso después del cólera. Barcelona:  Impr. de Josep Lluch, 1835.

Diccionari de mapes parcel·laris i agrimensors a Catalunya (segles XVIII-XIX) [en línia]. Barcelona: Universitat de Barcelona. [Consulta: 13 octubre 2022]

Diccionari de la literatura catalana [en línia]. Barcelona: Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 13 octubre 2022]

Fàbregas, Xavier. «Teatre del segle XIX». A: Prado, Joan Manuel; Vallverdú, Francesc (dirs.). Història de la literatura catalana. Barcelona: Edicions 62: Edicions Orbis, 1985, p. 225-236.

Molas, Joaquim; Riquer, Martí de; Comas, Antoni. Història de la literatura catalana. Vol. 8. Barcelona: Ariel.

Sansano, Gabriel. «Francesc Renart i Arús (1783-1853) i els orígens del teatre català vuitcentista». Catalan Review, vol. 24 (2010), p. 171-188.

Verdaguer Pajerols, M. Àngels. «Renart i Arús, Francesc». <https://visat.cat/diccionari/cat/traductor/705/renart-i-arus-francesc.html> [Consulta: 13 octubre 2022]

Entrada de l’autor a Enciclopèdia Catalana:

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/francesc-renart-i-arus