Autor dramàtic, poeta, narrador i pintor
Fill d’una antiga família rossellonesa originària de Corbera, va estudiar primer a la seva vila i a Perpinyà i, després, a Montpeller, on feu estudis d’espanyol a la Facultat de Lletres. L’any 1905 va marxar cap a Madrid per perfeccionar la llengua i tingué l’ocasió de relacionar-se amb Miguel de Unamuno, Antonio Machado i els germans Álvarez Quintero. Més endavant, el 1910, va anar a viure Barcelona, on va prendre contacte amb la societat literària de l’època; però l’aleshores corrent imperant a Catalunya, el noucentisme, no s’avenia gaire amb la seva sensibilitat rural. Retornat al Rosselló, es va distanciar dels moviments literaris i culturals barcelonins, com també dels de París, en els quals tampoc no acabava d’encaixar. De llavors ençà, va compaginar la seva activitat professional —primer exercint la docència com a professor de literatura a Guéret i a Montpeller, i, després, del 1933 fins al 1953, com a catedràtic d’espanyol a la Universitat de Tolosa— amb la creació literària i menà una existència tranquil·la i solitària, centrat en la vida familiar i envoltat dels paisatges del Pirineu, cosa que va contribuir a arrelar els seus escrits a la terra on s’havia criat. Si bé Josep Sebastià Pons és més conegut per la seva poesia, camp en el qual va publicar diversos reculls, també va conrear, tot i que en menor grau, la prosa i el teatre. A més, va excel·lir com a historiador i investigador de la literatura, àmbit en què fou autor, el 1929, d’una literatura catalana al Rosselló als segles XVII i XVIII i d’estudis sobre Ramon Llull, Bernat Metge, Jacint Verdaguer, Aristides Maillol, Garcilaso de la Vega, Mariano José de Larra, Lope de Vega, Miguel de Cervantes i l’Arcipreste de Hita, entre d’altres. A banda de la seva obra literària, una altra vessant creativa en la qual també va destacar fou en la de dibuixant i pintor d’aquarel·les.
Com a escriptor, Pons va ser una de les figures més destacades de la literatura nord-catalana del segle XX. De formació i cultura francesa, de primer feia servir aquesta llengua en les seves creacions literàries, però més tard es decidí per adoptar el català com a llengua poètica en quedar fortament impressionat pel Canigó (1886) de Verdaguer; i ho feu en un moment en el qual, superat el segle de la Renaixença, el catalanisme assolia un protagonisme rellevant. Des d’aleshores, conscient que el català del Rosselló era tan sols un fenomen dialectal que calia redimir, es proposà escriure en aquesta llengua a fi que assolís la categoria de llengua culta i literària, tasca que passava per mantenir els trets fonamentals de la variant rossellonesa sense allunyar-se amb excés del català normatiu. És en aquest sentit, doncs, que l’autor és considerat com un dels grans forjadors de la llengua literària al Rosselló i ha passat a la història de la literatura com «el poeta del Rosselló». La seva obra no només tingué un important paper en el naixement de la poesia occitana contemporània —en va beure tota una generació de poetes rossellonesos, entre els quals destaca Max Roqueta (1908-2005)—, sinó que també va ser objecte d’elogi per part de veus de la literatura catalana tan prestigioses com, entre d’altres, Josep Pla, Carles Riba o Tomàs Garcés. La producció dramàtica de Pons és més aviat poc extensa, sobretot si la comparem amb la poètica. Les seves inclinacions teatrals, no obstant, es desenvoluparen amb una gran precocitat. Es té constància que de molt jove, quan encara era alumne del Col·legi de Perpinyà, ja va escriure una comèdia breu en català, i que, més endavant, a finals del 1909, preparava una peça lírica en un sol acte que havia de dur per títol La Rafina. La seva activitat en l’àmbit del teatre, però, no va començar a consolidar-se fins a la dècada dels vint i es caracteritzà per una doble orientació teòrica i pràctica: d’una banda, es va dedicar a estudiar el teatre antic nord-català i, de l’altra, va iniciar la seva trajectòria com a dramaturg. Així, del 1922 al 1967, va publicar cinc obres dramàtiques, però també en deixà d’inacabades: La Venus d’Illa, Les nou fonts, La rosa encantada i La Samaritana (Bover, 1990). La seva primera obra, La font de l’Albera (1922), escrita en col·laboració amb Gustau Violet i musicada per Enric Morera, fou un divertiment amb una mínima base costumista que apuntava, ja, el gust de l’autor per un teatre essencialment líric i amarat de tradició, simbolisme i ruralitat, característiques que trobem, també, a Amor de pardal (1923), un «idil·li en un acte» inspirat en una cançó popular. A El singlar (1923), en canvi, s’allunyà d’aquest lirisme inicial i compongué un drama d’ambientació rural amb ressons de Víctor Català. Després d’uns anys de silenci, va aparèixer Misteri de sant Pere Urseol (1952), amb música de Pau Casals, on l’autor feia reviure la tradició del teatre religiós. L’obra dramàtica de Pons es clou amb L’amor i el papagai, escrita el 1954 i publicada dos anys més tard. Es tracta, més aviat, d’un exercici literari que beu en les fonts de la lírica trobadoresca occitana del segle XIV.
9 juliol 1922. La font de l’Albera (director: Adrià Gual), Arenes de Ceret (Vallespir, França), Companyia del Teatre Romea.
1926. Amor de pardal, Font Romeu (França).
31 desembre 1928. El singlar (director: Adrià Gual), Teatre Olympia (Barcelona), Companyia Claramunt-Adrià.
13 juliol 1952. Misteri de sant Pere Urseol (director: Esteve Albert i Corp), Sant Miquel de Cuixà (Conflent, França).
17 maig 1966. L’amor i el papagai, Perpinyà (França), grup El Fanal de Sant Vicenç.
Menystingut per uns i reivindicat per altres, deixà una abundant producció, entre teatre, prosa, poesia i assaig històric i literari. En l’àmbit dramàtic destaquem les següents peces breus:
En prosa va escriure:
I de la seva obra poètica cal fer esment dels reculls:
Del 1924 al 1936 feu la crònica Lettres catalanes al mensual Mercure de France.
Bernils, Josep. «L’Escala recupera Joan Sebastià Pons». Hora Nova (13 de juliol 2021).
Bou, Enric. «La poesia postsimbolista». A: Molas, Joaquim; Riquer, Martí de; Comas, Antoni. Història de la literatura catalana. Vol. 9. Barcelona: Ariel, 1987.
Ciprés Palacín, M. Ángeles. «Josep-Sebastià Pons (1886-1962): un poeta del Rosellón en lengua catalana». Revista de Filología Románica, vol. 19 (2002), p. 213-247.
Llavina, Jordi. «El nostre gran poeta de l’absència». Ara (28 desembre 2019), p. 39.
Pons, Josep Sebastià. Teatre (a cura d’August Bover i Font). Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona: 1990. (Estudis; 5)
Pons, Josep Sebastià. Teatre complet (a cura d’Enric Prat i Pep Vila). Barcelona: Columna, 1993.
Susanna, Àlex. «Josep Sebastià Pons». Catalònia, núm. 22 (1991), p. 44-45. <https://raco.cat/index.php/Catalonia/article/view/171035> [Consulta: 31 octubre 2022]
Entrada de l’autor a Enciclopèdia Catalana:
https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/josep-sebastia-pons
Entrada de l’autor a Associació d’Escriptors en Llengua Catalana:
https://www.escriptors.cat/autors/sebastiapons
Entrada de l’autor a l’Institut d’Estudis Catalans:
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
