Aigües encantades

Drama modernista del repertori català

En un poblet de Tarragona, davant la greu sequera que s’hi viu, la facció tradicionalista, constituïda pel capellà, els propietaris més rics i l’alcalde proposa una solució: resar. La massa més obedient s’hi adhereix. Però Cecília, filla del cacic local, i un enginyer nouvingut (conegut com El Foraster), el que seria la facció progressista, plantegen una solució basada en la ciència: reconduir les aigües d’uns gorgs per abastir el poble. Entre aquests dos bàndols trobem Vergés, el mestre local enamorat de Cecília, el qual, tanmateix, acaba seduït pel discurs de la tradició. Els partidaris de resar s’hi oposen frontalment ja que creuen que aquelles aigües són sagrades. Cecília, el cor de l’obra, en la seva lluita per il·lustrar els seus convilatans, encarna una doble revolta: contra el seu pare, Pere Amat, i contra el manteniment de l’status quo obscurantista del poble.

Aquest és l’argument d’Aigües encantades, l’obra més muntada i llegida del prolífic Joan Puig i Ferrater, un modernista ressagat, com l’anomenava Joan Fuster. Aigües encantades es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona el 22 de març del 1908, dirigida i protagonitzada per Jaume Borràs i amb una Margarida Xirgu molt jove en el paper de Cecília. Aquell mateix any l’obra també va ser publicada. Com molts crítics han indicat, la peça es recolza en Un enemic del poble de Henrik Ibsen (1882) –n’és el «model» que diu Guillem-Jordi Graells–, per construir els seus personatges i desplegar-ne la trama. Després d’haver irromput amb força i amb certa polèmica en el panorama literari català el 1904, Puig i Ferrater es va consolidar el 1908 amb l’estrena de tres obres consecutives (Aigües encantades, Segones núpcies i La dama enamorada) i la pronunciació de la conferència L’art dramàtic i la vida en un acte organitzat per Adrià Gual, on va exposar els fonaments de la seva concepció del teatre.

L’estrena de l’obra va tenir una molt bona acollida de públic i una recepció ambivalent per part de la crítica, la qual titllava de poc realista el seu suposat realisme i on sovint s’hi podia llegir, més que un desacord en la composició dramatúrgica, un desafecció a la proposta moral de l’obra. Una part de la crítica no va estalviar-se comparacions amb L’enemic del poble d’Ibsen per menystenir la peça de Puig i Ferrater: «El problema plantejat del geni noruech és més humà, més universal, més llògich; la escena capdal en abdues obres, la del míting, té en la de l’Ibsen una transcendència que no assoleix la de Aigües encantades» (cf. Foguet 2003, p. 79). Des d’aleshores l’obra ha estat muntada sense interrupció per grups tant amateurs com professionals Cal destacar la versió que en va fer Ricard Salvat al Teatre Grec l’any 1977 amb la Companyia Adrià Gual, i se’n va fer una adaptació televisiva l’any 1976 dins del programa Lletres catalanes de TVE de Catalunya.