Hermann Bonnín i Llinàs

Director i actor de teatre i de cinema, professor catedràtic

Fill d’una família de comerciants del Mercat del Born, Hermann Bonnín va iniciar el seu vincle amb l’escena a partir del teatre amateur. Posteriorment va estudiar a l’Institut del Teatre; el 1962 se’n va graduar i va començar a treballar-hi de professor d’interpretació fins a l’any 2000 i com a professor emèrit fins al 2007. L’any 1967 va guanyar la càtedra de direcció escènica de la Real Escuela Superior de Arte Dramático y Danza de Madrid, centre del qual va ser director fins al 1971 i catedràtic numerari fins a l’any 1977. Del 1971 al 1981 va ser el director i renovador de l’Institut del Teatre. Tot seguit, va dirigir el Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya fins a l’any 1988. L’any 1977, juntament amb el mag Hausson, va fundar l’Espai Escènic Joan Brossa (a partir del 2011 rebatejat com a La Seca Espai Brossa, vinculat a la Fundació Joan Brossa, de la qual va ser patró); Bonnín va ser el director artístic d’aquesta sala independent fins poc abans de la seva mort. Aquesta ocupació en la gestió cultural la va compaginar amb d’altres activitats institucionals. Va ser membre del Consejo Nacional de Educación y del Consejo Nacional del Teatro, va presidir l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya, la Federació de les Arts Escèniques, la Música i el Cinema de Catalunya o la Plataforma per a un Consell de les Arts, entre d’altres.

Tota aquesta feina institucional i gestora es va desenvolupar en paral·lel a les seves facetes com a director i actor especialment de teatre, però també de cinema i televisió. Com a director va muntar peces d’autors tan diversos com Anton Txèhov, Maurice Maeterlink, Federico García Lorca, Joan Maragall, Eduardo de Filippo o Eugène Labiche, entre molts d’altres. Va ser especialment insistent a voler donar a conèixer el teatre de Josep Palau i Fabre i Joan Brossa. Com a actor teatral, va treballar amb directors com Iago Pericot, Calixto Bieito o Oriol Broggi i fins i tot va protagonitzar peces dirigides per ell mateix. En cinema i televisió, va treballar com a actor amb directors com Francesc Bellmunt, José María Forqué o Mario Camus. També va escriure, dirigir i co-dirigir diverses peces audiovisuals, entre les quals cal destacar el curtmetratge Refugiats i fugitius (1994), que va rebre el Premi Nacional de Cinematografia i Vídeo.

A banda del premi mencionat, Bonnín va rebre una quantitat molt estimable de guardons i reconeixements al llarg de la seva carrera, entre els quals podem estacar el Premi ADB a la trajectòria artística (1981), el Premi Sebastià Gasch del FAD a la millor direcció escènica per Para Federico un son (1999), el Premi Butaca a la Millor direcció escènica per La mà de mico (2000), el Premi Ciutat de Barcelona d’Arts Escèniques (2003) o el Premi Nacional de Cultura del ConCA (2013). A més a més, el 2011 va ser membre numerari de l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi i el 2019 va ser nomenat acadèmic d’honor de l’Acadèmia del Cinema Català.

Hermann Bonnín és una figura cabdal, inquieta i polifacètica de les arts escèniques de la segona meitat del segle XX. Ho és per la seva feina com a director i actor teatral, però també com a divulgador, com a gestor cultural, en la seva implicació institucional i acadèmica i també per haver assumit les presidències de diverses entitats culturals. A més a més, va dur a escena, participar o potenciar altres disciplines escèniques més enllà del teatre de text, com són el music-hall, els espectacles de màgia, el mim, la pantomima, la dansa o les titelles. Havent-lo rebut en un estat proper a la desintegració, va ser el principal artífex de la renovació de l’Institut del Teatre mentre en va ser el director als anys setanta. Aquest fet, però no només, permet veure Bonnín com un dels principals agents transformadors del món escènic català dels anys setanta. Va saber reinventar-se diverses vegades al llarg de la seva trajectòria: va ser capaç tant de dirigir el primer intent de teatre nacional de la Generalitat (el Centre Dramàtic) com de reeixir en l’intent de muntar una sala independent per programar, en un origen, l’obra de Joan Brossa. En definitiva, «ningú no ha aconseguit tant com Hermann Bonnín en la línia del seu admirat Adrià Gual que, en un altre context històric, va saber conciliar principis que d’entrada podrien semblar antagònics: d’una banda la creació artística renovadora, vinculada al simbolisme i al Modernisme, i, per tant, diguem-ne avantguardista en un sentit ahistòric del terme, i de l’altra la visió dels canvis que incorporava la novetat tecnològica del cinema» (Coca 2018, p. 7).

Com a director de teatre:

1956. Las flores de Aragón, d’Eduardo Marquina. Plaça del Rei.

1960. Cui-Ping-Sing, d’Agustin de Foxa. Palau de la Musica Catalana.

1961. L’alegria que passa, de Santiago Rusiñol. Institut del Teatre.

1961. Los encantos de la culpa, de Pedro Calderón de la Barca. Festivales de Verano de Figueres.

1962. Voces de gesta, de Ramón María del Valle-Inclán. Teatre Grec de Barcelona.

1963. Asesinato en la catedral, de T. S. Eliot. Església de Sant Pere de Figueres.

1963. Los de la mesa 10 i El hombre que se convirtió en perro (Historias para ser contadas), d’Osvaldo Dragun. Institut del Teatre de Barcelona.

1966. Historia del zoo, d’Edward Albee. Institut del Teatre de Barcelona.

1979. La gavina, d’Anton Txekhov. Institut del Teatre de Barcelona.

1980. L’ombra d’un copalta damunt l’asfalt, textos de J. V. Foix. Festival Grec de Barcelona.

1981. El guant negre, d’August Strindberg. Teatre Romea. Barcelona.

1985. La pregunta perduda o el corral del lleó, de Joan Brossa. Teatre Romea. Barcelona.

1986. Savannah Bay, de Marguerite Duras. Teatre Romea de Barcelona.

1987. És així, si us ho sembla, de Luigi Pirandello. Teatre Romea. Barcelona.

1988. La gran iŀlusió, d’Eduardo de Filippo. Teatre Romea. Barcelona.

1990. Qui té por de Virginia Woolf?, d’Edward Albee. Teatreneu. Barcelona.

1992. El sarau, de Joan Brossa. Teatre Poliorama. Barcelona.

1992. Cartes a nenes, textos de Lewis Carroll. Teatre Malic. Barcelona.

1993. Amanda, de Carsten Ahrenholz. Sala Beckett. Barcelona.

1993. La metamorfosi, de Frank Kafka. Teatre Borràs. Barcelona.

1993. Joan Miró, l’amic de les arts, textos de J. V. Foix, Joan Miró, Joan Brossa i Sebastià Gasch. Teatre Romea. Barcelona.

1993. Gran i petit, de Botho Strauss. Institut del Teatre.

1994. La loba, de Lillian Hellman. Teatre Goya. Barcelona.

1995. La Celestina, de Fernando de Rojas. Teatre Condal. Barcelona.

1996. L’Anunciació a Maria, de Paul Claudel. Institut del Teatre.

1997. Carrer Sebastià Gasch, textos de Sebastia Gasch i J. V. Foix. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

1997. Al Canigó ja no hi ha àguiles, de Joan Brossa. Institut del Teatre.

1998. Para Federico un son, textos de Federico García Lorca. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

1998. Sis peces breus, de Tennessee Williams. Institut del Teatre.

1999. La mà de mico, de Salvador Vilaregut. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

1999. Els cecs, de Maurice Maeterlinck. Institut del Teatre.

1999. El combat de les sorpreses, amb Hausson. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona

2000. La confessió o l’esca del pecat, de Josep Palau i Fabre. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

2001. El far del maleït, de Paul Autier i Paul Cloquemin. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

2001. El criptograma vermell, amb Hausson. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

2001. Piezas breves de juventud, de Federico García Lorca. Institut del Teatre.

2001. El pelicà, d’August Strindberg. Institut del Teatre.

2003. Mots de rituals per a Electra, de Josep Palau i Fabre. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

2003. El fabricant de monstres, de Max Maurey, Paul Coste i Charles Moitrier. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

2003. Teatro inconcluso, de Federico García Lorca. Institut del Teatre.

2005. La intrusa, de Maurice Maeterlinck. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

2006. Preludium de màgia en si major, amb Hausson. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

2006. Nausicaa, de Joan Maragall. Festival Grec de Barcelona.

2008. Don Juan, príncipe de las tinieblas, de Josep Palau i Fabre. Teatro Español. Madrid.

2010. Retorn a Andratx, de Baltasar Porcel. Espai Escènic Joan Brossa. Barcelona.

2011. El comte Arnau, de Joan Maragall. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona.

2013. La meva Ismènia, d’Eugene Labiche. La Seca Espai Brossa. Barcelona.

2014. La dama de les camèlies, d’Alexandre Dumas fill. La Seca Espai Brossa. Barcelona.

2015. La cena del rey Baltasar, de Pedro Calderón de la Barca. Festival de Teatro Clásico de Almagro.

2016. Interior, de Maurice Maeterlinck. La Seca Espai Brossa. Barcelona.

2017. Diumenge, de Joan Brossa. La Seca Espai Brossa. Barcelona.

Com a actor de teatre:

1990. El Banquet, de Plató. Direcció de Iago Pericot. Teatre Romea. Barcelona.

1990. Qui té por de Virginia Woolf?, d’Edward Albee. Direcció d’Hermann Bonnín. Teatreneu. Barcelona.

1991. Els aprenents de bruixots, de L. Kleberg. Direcció de Josep Montanyès. Teatre Alegria. Terrassa.

1992. Electra, d’Eugene O’Neil. Direcció de Josep Montanyès. Teatre Lliure. Barcelona.

1992. Cartes a nenes, textos de Lewis Carroll. Direcció d’Hermann Bonnín. Teatre Malic. Barcelona.

1996. Abans de la jubilació, de Thomas Berhnard. Direcció de Rafel Duran. Sala Beckett. Barcelona.

1997. La tempesta, de William Shakespeare. Direcció de Calixto Bieito. Festival Grec i Mercat de les Flors. Barcelona.

1999. Els gegants de la muntanya, de Luigi Pirandello. Direcció de Georges Lavaudant. Teatre Nacional de Catalunya. Barcelona.

2006. Magnus, de Jordi Teixidor. Direcció d’Oriol Broggi. Sala Beckett. Barcelona.

Assaig:

«Apuntes en torno a la dirección de escena como instrumento de actuación». Estudios Escénicos, num. 13 (1969), p. 7-34.

«La comunitat entre la festa i el drama: per a una sociologia de l’espectacle popular». Inèdit, 1970.

Adrià Gual i l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1913–1923). Barcelona: Rafael Dalmau editors, 1974.

Adrià Gual i l’Escola Catalana d’Art Dramàtic (1923–1934). Barcelona: Rafael Dalmau editors, 1976.

«L’obra de Xavier Fàbregas a l’Institut del Teatre». Estudis Escènics, núm. 30 (1988), pp. 167-182.

Un Teatre Nacional extraviat i submergit. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2006.

L’art de l’escena. Heterodoxos i poetes. Brossa, Palau i Fabre i Maragall. Discurs d’ingrés a l’Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2012.

Dramatúrgia:

El comte Arnau. Barcelona: Proa, 2011. Amb Joan Casas, Lluís Solà i Sabine Dufrenoy.

Antón, Jacinto. «Adiós a Hermann Bonnín, un completo hombre de teatro». El País. Cataluña (26 de setembre 2020), p. 5.

Coca, Jordi. Hermann Bonnín: El mètode de saber escoltar. Barcelona: Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, 2018.

Foguet, Francesc; Santamaria, Núria (eds.). La revolució teatral dels setanta. Lleida: Punctum&GELCC, 2010.

Entrada a l’Enciclopèdia.cat

Materials recopilats al dipòsit digital del Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques de l'Institut del Teatre

Entrada a l’IMDB