Teatre Conservatori (Manresa)

La inauguració té lloc amb la companyia castellana d’Adelardo Rodríguez, que el 9 de novembre del 1878 escenifica Un drama nuevo i La novia del general, de Manuel Tamayo i Baus, mentre que l’endemà hi ofereix Don Juan Tenorio, de Zorrilla. Com que l’església de Sant Pere Màrtir es mantenia adjunta al teatre ‒fins que el 1936 és enderrocada, substituïda per l’actual esplanada de la plaça de Sant Domènec‒, hi havia corrents ciutadans que en desaprovaven l’ús profà. A grans trets, l’activitat del Conservatori és equiparable a la de la majoria d’espais escènics externs a Barcelona, receptors de companyies professionals en itinerància. La primera obra en català és el sainet bilingüe en un acte Els de fora i els de dins (30 gener 1879), de Francesc de Sales, mentre que el gènere líric hi fa aparició amb la sarsuela còmica La vuelta de Escupejumos (11 gener 1879) i l’òpera Norma (3 octubre 1880), de Bellini. El cinema hi fa una incursió pionera el 25 de desembre de 1896, i des del 1907 s’hi aniran alternant sessions. La junta de propietaris en cedeix l’explotació el 1917 a la família i successors d’Andreu Cabot ‒empresari des del 1914 del Teatre Nou de Manresa i promotor, el 1927, del Kursaal‒, que hi combina els programes fílmics amb les sessions teatrals. L’entitat Amics del Teatre es responsabilitza de la programació teatral entre el 1930 i el 1936, que gaudeix de la vinguda de muntatges d’anomenada com Fuenteovejuna (1935), de la companyia de Margarida Xirgu. Durant la guerra, el teatre és col·lectivitzat: l’Ajuntament pretenia enderrocar tots els edificis de Sant Domènec ‒inclòs el teatre‒ per obrir un ampli espai al bell mig de la ciutat, però un corrent ciutadà contribueix a ajornar-ne la desaparició, que queda en punt mort. En la primera postguerra, n’assumeix la programació la delegació local d’Educación y Descanso, del sindicat vertical, que combina la producció d’obres amateurs amb la contractació d’espectacles. El 1954 el consistori torna a cedir-lo a l’empresa Cabot, de la família Padró, que hi alterna, fins al 1977, el teatre i el cinema, que dominaria l’oferta posterior. En la segona postguerra, l’oferta teatral és deutora, principalment, de les produccions en gira, tant de companyies castellanes com catalanes, de la formació de l’actriu manresana Maria Matilde Almendros, entre d’altres, com els muntatges ocasionals de grups amateurs del municipi, propers a les lògiques del teatre independent dels anys seixanta, com ara Art Viu.

La degradació d’algunes zones obliguen, als setanta i vuitanta, a clausurar-ne el quart pis (el galliner) i, posteriorment, també el tercer. El 1988 els Padró n’abandonen l’explotació, i l’Ajuntament en recupera la concessió tot prioritzant-hi l’oferta teatral, alhora que adquireix el Kursaal, en estat de ruïna. La marxa del Conservatori topa amb les limitacions d’una infraestructura una mica obsoleta, que fins i tot presentava greus riscos de seguretat, com els que obliguen la Generalitat a suspendre’n l’activitat durant uns mesos el 1992. Entre el 1993 i el 1995, hi gestionen la programació el Grup Cultural de l’Agrupació Cultural del Bages (1993-1995), liderat per Joan Barbé, i Antaviana (1995), que, sovint, incorporaven èxits professionals de la cartellera barcelonina, com ara La filla del mar (1993) o Kràmpack (1995). El 1995 es crea l’entitat El Galliner amb l’objectiu de vehicular una programació municipal estable. Entre el 1996 i el 2006, El Galliner gestiona una oferta continuada de teatre i dansa al Conservatori, coneguda com a «Toc», que segueix una política similar a la dels predecessors, amb espectacles com Ubú president (1996), d’Els Joglars, o el darrer, El Mikado (2006), de Dagoll Dagom. La necessitat d’ampliar l’aforament empeny El Galliner a fer-se càrrec del reinaugurat Kursaal (2007), cosa que redueix el Conservatori a un espai d’ús esporàdic. Entre altres formats, s’hi ha seguit acollint la tradicional Innocentada de Manresa, promoguda des del 1957 per Agustí Soler i Mas (1939-2002), i ofertes de caire escolar, juvenil i familiar a través dels segells Imagina’t, Platea Jove o Anem al teatre.

Davant del mal estat cronificat de l’edifici, a principis de la dècada del 2010 l’Ajuntament es planteja, per raons econòmiques, enderrocar-lo i construir-ne un altre al mateix emplaçament. Decideix sotmetre-ho a una consulta ciutadana el 2014, en què guanya, amb el 86% dels vots, el manteniment i reforma de l’edifici. D’aquell front ciutadà, en neix Amics del Conservatori (2014), que reclama que l’espai esdevingui un centre d’arts escèniques, amb una escola de circ i una de teatre, proposta que fonamentaria en un detallat informe (2018). Tot i incorporar, des del 2015, l’Espai 1522, centre d’interpretació de la Manresa Ignasiana, el Conservatori manté una oferta inestable: el 2021 s’hi van fer prop d’una vintena de funcions, amb poc més de 4.000 espectadors.

Argemí, Mercè. El Teatre Conservatori i l’antic convent de Sant Domènec. Informe elaborat per la Regidoria de Cultura de Manresa, 2014.

Camprubí, Josep. «Teatres a Manresa». Dovella, núm. 63 (primavera 1999), p. 23-30. <https://bit.ly/3iipcjJ> [Consulta: 1 març 2022].

Clarena, Rosa (et al.). Teatre Conservatori. 140 anys d’emocions. Manresa: Manresana d’Equipaments Escènics: Amics del Conservatori: Ajuntament de Manresa, 2019.

Comas, Francesc; Associació Cultural El Galliner. Teatres i cinemes de Manresa. Opuscle. Manresa: Ajuntament de Manresa, 2021. <https://bit.ly/3wgjzLl> [Consulta: 1 març 2022].

Gasol, Josep M. «Els espectacles». A: DD. AA. Història de la ciutat de Manresa. 1900-1950. Manresa: Fundació Caixa Manresa, vol. iii, 1991, p. 377-401.

Gràcia, Josep (ed.). «Teatre Conservatori». A: Teatres de Catalunya. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Institut del Teatre: Caixa de Barcelona. Obra Social, vol. ii, 1986, p. 91.

Paz, Susanna. «El Kursaal guanya espectadors i supera els 45.000 en el segon any de pandèmia». Regió7 (27 gener 2022), p. 25.

Soler i Mas, Agustí. «Innocentades a Manresa». Dovella, núm. 63 (primavera 2001), p. 51-56. <https://bit.ly/3JrSBE3> [Consulta: 1 març 2022].

Torras, Marc. «Els 60 primers anys de teatre, actes i concerts al Teatre Conservatori». Dovella, núm. 113 (tardor-hivern 2013), p. 5-11. <https://bit.ly/3qiFPR4> [Consulta: 1 març 2022].

Vilar, Josep Maria. «Antecedents i orígens del Conservatori Municipal de Música de Manresa». Dovella, núm. 26 (abril 1988), p. 15-19. <https://bit.ly/3N6nyQH> [Consulta: 1 març 2022].

Vilar, Valentí. «Notes per a una història del Conservatori Professional Municipal de Música de Manresa». Dovella, núm. 13 (abril 1984), p. 12-15. <https://bit.ly/3N2A43A> [Consulta: 1 març 2022].

Records del Conservatori. <https://recordsdelconservatori.cat/> [Consulta: 1 març 2022].

Associació Cultural El Galliner. Teatres i cinemes de Manresa. <https://www.teatresicinemesdemanresa.cat> [Consulta: 1 març 2022].

Web d’El Galliner. Informació i oferta del Teatre Conservatori. <https://bit.ly/3tEKy1f> [Consulta: 1 març 2022].