Ricard Moragas

Ballarí, coreògraf i escenògraf

Ricard Morgas va ser ballarí, coreògraf, mestre d’Escola Bolera i director dels cossos de ball del Gran Teatre del Liceu de Barcelona i del Teatre Real de Madrid. 

El 1837 va arribar a Barcelona per aprendre l’ofici de llauner, però aviat va descobrir el món del teatre i amb el mestre Antoni Biosca, al carrer del Call, va començar a aprendre a ballar. Una de les grans influències durant els seus anys d’aprenentatge van ser el balls pantomímics francesos de les companyies que visitaven Barcelona. Segurament, Moragas va participar com a figurant en funcions d’aquestes agrupacions del 1847 al 1850. El 1852, Moragas ja figurava com a membre del cos de ball del Liceu i ja dominava la tècnica i l’estil de l’Escola Bolera. Per ampliar la seva formació, el ballarí devia haver pres classes amb mestres francesos que visitaven el Liceu com Albert, Barrez o Gontié, i se sap que va viatjar a París quan tenia vint-i-tres anys –gràcies a unes cartes– i també a Amèrica i Londres el 1854 i el 1855. Fins i tot va actuar a la Martinica amb una companyia d’opereta.

Juntament amb Manuela Perea va debutar al Gran Teatre del Liceu el 1859 amb obres com Celos y caliá, El carnaval de Venecia o La hija del Guadalquivir. Durant la temporada 1859-1860 va ser nomenat «compositor», és a dir, coreògraf i director i primer ballarí de tots els gèneres de dansa (Escola Bolera i «ball estranger», que és el que actualment coneixem com a dansa clàssica). Tenia dues parelles de ball: Adela Guerrero l’acompanyava a l’Escola Bolera i Mariquita Edo al «ball estranger». Durant aquesta etapa va estrenar ballets de Josep Alsina com Los zuavos i Aragón y Castilla i també crea les seves pròpies coreografies. De fet, Moragas va ser molt prolífic i entre les seves obres destaquen El diablo de plata, La perla de Oriente i La redoma encantada (1859), la qual va incloure ball de diables, minuets i ball de cosacs. També va ser un gran èxit a Madrid –entre Barcelona i Madrid van fer dues-centes representacions– i va girar emb el títol Castillos de España a Cuba, Mèxic i Nova York.  Moragas va mantenir el seu rang de primer ballarí i coreògraf al Liceu els anys 1865, 1868, 1869 i 1887, i durant aquestes dècades va actuar i crear espectacles en altres teatres i companyies.

L’òpera Don Carlo o el gran espectacle de L’Africaine van marcar l’inici de la seva col·laboració amb l’escenògraf Francesc Soler i Rovirosa.  L’Africane, que va arribar a presentar-se a l’Òpera de París, comptava amb un elenec nombrós (trenta-dues ballarines, setze ballarins, cor, comparses i coristes). Es va casar amb la ballarina Eusèbia Curriols, però va seguir el mateix ritme de produccions i gires.  Ja amb una carrera consolidada, Moragas va compartir escenari i va impulsar la trajectòria de ballarins i ballarines més joves com Malvina Bertoletti, Eduardo Torres, Antonio Tarrida, les germanes Ferrer i Dolores Montero La Monterito, entre altres. Moragas va ballar amb Roseta Mauri –la ballarina catalana més internacional de la seva generació– a Lo pont del diable, un espectacle que es va poder veure al Buen Retiro i al Teatro Real de Madrid.

L’etapa més fructífera com a coreògraf arriba del 1873 al 1876, quan l’empresari Albert Bernís gestionava el teatre Principal de Barcelona i va propiciar que Morgas col·laborés de nou amb Soler i Rovirosa i Rafael Calvo, amb els quals va estrenar els títols La almoneda del diablo (1973), La pata de cabra (1874) o La magia nueva (1876). Moragas també va treballar amb l’empresari Brugades, qui va aplegar a Apel·les Mestres, Soler i Rovirosa i Moragas per crear títols que es van estrenar al teatre Tívoli el 1884 i que van ser considerats grans novetats per a l’època: Clorinda, Lohókeli (que es va tornar a escenificar per a l’Exposició Universal de Barcelona el 1888 al teatre Novedades) i Parthénope.

El 1881 va ser nombrat director coreogràfic del Teatro Real de Madrid –on va crear un sòlid cos de ball- i també mestre de ball de la família reial, però no va abandonar el seu lloc al Liceu ni tampoc va deixar de realitzar altres espectacles amb artistes d’altres teatres o projectes puntuals.

En un context en el qual va eclosionar l’Escola Bolera a la ciutat de Barcelona, Moragas va ser el ballarí català més reconegut tant a nivell estatal com internacional del segle XIX. La seva destresa com a ballarí el va portar a presentar obres creades per altres coreògrafs i ell mateix per diferents ciutats i països d’Europa i Amèrica, des de París i Londres o Milà fins a Buenos Aires i Nova York. Gràcies a una gran creativitat i capacitat de treball, Moragas també va ser un dels coreògrafs més prolífics i innovadors del segle XIX a Espanya. A més, com a director de companyies va impulsar la carrera de ballarins i ballarines de Barcelona i Madrid durant la segona meitat del segle XIX. La seva emprempta artística va arribar fins al segle XX a través de deixebles seus com Pauleta Pàmies o Mestre Coronas. En reconeixement del seu llegat coreogràfic, als anys noranta del segle XX un concurs coreogràfic de dansa contemporània va prendre el seu nom, Concurs Coreogràfic Ricard Moragas, amb el qual molts coreogràfs i coreògrafes es van donar a conèixer.

Aviñoa, Xosé; Llorens, Pilar; Rubio, Isidre; Vidal, Anna. Història de la dansa a Catalunya. Barcelona: Caixa de Barcelona, 1987.