Ballet Joan Tena / Joan Tena Ballet –Drama

El ballarí i coreògraf català Joan Tena (Barcelona, 1923-Barcelona, 2007) va començar a gestar la seva pròpia companyia el 1951 després d’un període de dilatada experiència professional en espectacles de revista al llarg dels anys quaranta.

L’etapa inicial dels anys quaranta que coincidia amb l’aïllacionisme de postguerra, la Segona Guerra Mundial i la seva postguerra, havia servit per aprendre l’ofici, interpretar repertori divers de ballet transmès per la mestra Marina Noreg, ampliar la seva formació amb professionals de la companyia dels Ballets Russos del coronel de Basil al costat de Nina Verchinina, Olga Morosova, Irina Kosmowska i el ballarí cubà Aníbal Navarro, amb els quals havia treballat en diversos projectes  impulsats per l’empresari Josep Fugaroles Arquer al cinema-teatre Windsor i amb qui va fer una petita gira pel nord d’Espanya.

Aquest primer període professional també fou fructífer per establir contactes amb els empresaris teatrals, comprendre els mecanismes del poder i l’economia del sistema teatral. Paral·lelament a aquesta experiència i l'ofici de ballarí, on va sobresortir per la presència escènica i el carisma interpretatiu, la visita de companyies internacionals de ballet al Gran Teatre del Liceu el van cultivar estèticament i estilísticament. Al llarg d’aquells deu anys hi havien desfilat el ballet de l’Òpera de París (1940, dirigida per Serge Lifar), el ballet de Paul Goubé (1942), el ballet del Marquès de Cuevas (1943), l’Original Ballet Rus del Coronel de Basil (1947), el Ballet Teatre de l’Òpera de Roma (1947) i el New York City Ballet (1952), portats a Barcelona pels empresaris i directors artístics Joan Mestres i Calvet (1939-1947), Joan Antoni Pàmies i Josep Fugarolas i Arquer (1947-1959), la qual cosa li va permetre descobrir les tendències coreogràfiques que es desenvolupaven més enllà de les fronteres de la censura i els criteris estètics del nacionalcatolicisme.

Finalitzada la Segona Guerra Mundial i superat el període de nazificació cultural i d’aïllament polític de la primera dècada de la dictadura, s’iniciava un nou context de pretesa obertura d’Espanya amb els Pactes de Madrid i l’acord amb els Estats Units (1952), el concordat amb la Santa Seu (1953) i l’ingrés de ple dret a l’ONU (1955).

Per allunyar-se dels contextos de la revista i dignificar la seva feina centrada en el ballet i una coreografia artística i d’avantguarda, va prendre la iniciativa de crear el seu propi programa. La primera proposta la va desenvolupar al costat de la ballarina Ana Guirao, a partir d’un repertori de  variacions de dansa clàssica ballades en la seva trajectòria professional en revista com Vals trist de Sibelius, Preludi de Rakhmàninov, Polca de Xostakóvitx i Nines russes sobre música popular. El públic destinatari eren els locals que l’empresariat teatral i de l’oci regentava, com night clubs, cabarets i sales de festes. La proposta no fou ben acollida, ja que no incloïa repertori de dansa espanyola ni flamenc. Les actuacions més estables les va aconseguir al Cortijo, situat a la Diagonal 612, local regentat per l’empresari Clarós.

El contacte amb l’empresari Enric Tarragó, que, entre altres, era director de l’Hotel Ritz i de la Rosaleda, al costat d’un grup de joves artistes i inquiets intel·lectuals a l’entorn de Dau al Set, com ara Alexandre Cirici, Joan Tàpies, Joan Josep Tharrats, Josep Guinovart, Mestres Quadreny, Xavier Montsalvatge i Josep Cercós, fou el germen del futur equip artístic i mentor de la companyia Joan Tena.  

L’espai de dansa del carrer Sant Pau 59, antiga acadèmia de ball de Pauleta Pàmies, aviat va quedar petit davant les expectatives del projecte. L’empresari Tarragó va apostar per la remodelació d’un antic centre cultural obrer al carrer de La Granada del Penedès 1, primer pis, cantonada  amb Via Augusta. Allà es va inaugurar la seu de l’Escola de Ballet  al setembre del 1953, que esdevingué l’espai artístic i cultural de la companyia. A la tarda funcionava com una escola de dansa per a nenes i joves. JoanTena era el responsable de la dansa clàssica i Maruja Blanco de dansa espanyola. El Ballet Joan Tena es va donar a conèixer el 13 de gener del 1954 al Teatre Calderón de la Rambla Catalunya en una sola funció i va repetir programa uns dies més tard al Teatre Romea dels dies 25 al 28 de febrer gràcies a la producció i el mecenatge de Ramon Tarragó .

Les peces que constituïren el repertori presentat al Teatre Romea foren Sonata en Re Mayor amb música de Haydn i figurins de Trabal Altés; Cracovienn, coreografiada per Marina Noreg, amb música d’A. Rubinstein i figurins de Trabal Altés; Preludio Número VIII, amb música de J. S. Bach i decorats d’Artur Carbonell; Arabesques, amb música de C. Debussy i decorats d'E. Alba; Polonesa en la, amb coreografia de Marina Noreg, música de F. Chopin i decorats de R. Richart, Fantasia de Circo, amb música de J. Padrós i figurins i decorat de R. Richart, Balada amb música de F. Chopin; Polca del ballet L’Âge d’Or de Xostakóvitx amb figurins de R. Richart; Coros brasileños, amb música de Gugilano i decorats de Trabal Altés; Resignación de Marina Noreg  sobre un tema de Rakhmàninov amb figurins de R. Richart; Tango, coral, vals sobre música de I. Stravinsky i figurins de Manolo Muntañola; i I want Jesús to walk with me, sobre música popular americana amb influència del coreògraf cubà Aníbal Navarro i figurins de Trabal Altés. El Ballet Joan Tena va fer gira pels incipients Festivales de España del Ministerio de Información y Turismo i els Festivales Populares de Gijón.

El 1955 va tornar al Teatre Calderón dels dies 16 a 19 de juny amb un nou repertori més ambiciós i va estrenar les peces  La Rambla, amb guió de Josefina Cusí, composició musical de Joan Comellas i figurins i decorats de Trabal Altés; i Carnaval, amb Música de R. Schuman i decorats i vestuari a càrrec de Gustavo M. Schmidt. El programa el tancava una versió d’El llac dels cignes reduïda a un acte (segons informa el programa de mà) signada per Joop van Allen, ex-solista de la companyia del Marqués de Cuevas, amb figurins de Rafael Richart. El mateix any 1955 es van incorporar noves coreografies al repertori, com Grand pas à trois sobre música de Txaikovski, del mateix Joop Van Allen, i  Suite, amb composició musical de Juan Hidalgo i figurins de Josep Guinovart, que incloïa  Habanera, sobre música de I. Albèniz.

En la funció del dissabte 18 de juny del 1955 es va estrenar El mandarí meravellós, amb coreografia de Joan Tena i Paul Slizard, sobre música de B. Bartók i amb la col·laboració de Josep Maria Roma, Tarsicio Roma i espai escènic de J.J. Tharrats.

La companyia la van arribar a formar 25 ballarins i 10 tècnics, sempre acompanyats per la mestra de dansa Marina Noreg. Els ballarins que hi participaren foren: Maruja Blanco, Consol Villaubí, Pilar Llorens, Julia Coloma i Lola Grau, Rosalia Seiferheld, Encarnació Giménez Romana Uttini, Rosa Maria Duran, Antonio Larrosa, Juan Pau, Rafael Mozzoni, Carlos Altés, Miguel Navarro, Jesús Duran, Juan Tapia, Josep Huguet, Tomás Escanilla, Jesús Duran, Anna Maria Llusà, Julia Gallego i el mateix Joan Tena. A les gires del 1955 el coreògraf Joop van Allen exercí com a mestre de la companyia.

A les gires d’Espanya i segons consta en els programes de mà, hi col·laborà com a director d’orquestra Josep Maria Roma, que també intervenia de pianista juntament a Tarsicio Roma, especialment per al Llac dels cignes. La direcció artística era a càrrec d'Eduardo Ferrer , Joan Tena i Joaquim Bas. Trabal Altés hi col·laborà també en la regidoria general i Francesc Fontanals assumí l’aspecte tècnic d’il·luminació. Alfonso Sanz López hi consta com a intendent i representant general de la companyia.

El treball fou documentat pels fotògrafs Francesc Català-Roca, Bargués, Julio Ubiña i Morera Falco.

El projecte, malgrat la dimensió i ambició artística, fou deficitari econòmicament, cosa que comportà la retirada del suport empresarial i la consegüent reducció de la formació a una companyia de cambra.

El 1957 la companyia va fer una curta temporada al Teatre Calderón de Barcelona dels dies  22 al 24 d’abril  El repertori d’aquell programa el constituïen peces curtes i de petit format com a companyia de cambra. Algunes eren ja peces del repertori i d’altres foren noves incorporacions. El programa el formaren Gavota i bourrée amb música de J.S. Bach i coreografia de J.Tena,  Marcha fúnebre, sobre la Tercera simfonia de Beethoven amb coreografia i interpretació de Joan Tena; Allegro barbaro, amb música de B. Bartók i coreografia de J.Tena, Paso a dos, amb música de P.I. Txaikovski i coreografia de J. Tena. Estrenes inèdites foren Pájaro azul,  del ballet de la Bella dorment, amb música de P.I. Txaikovski, Chica y tiempos nuevos, amb música del compositor català J. Cercós i corografia de J. Tena, Tres estudios rítmicos, del compositor suís Armin Schibler, a qui havia conegut el 1953 en un viatge de formació a Zuric amb Mary Wigman i que fou la primera estrena d’una coreografia amb música dodecafònica. Com a novetat, va presentar també Barcelona blues, sobre partitura de X. Montsalvatge, interpretada per Joan Tena, Graciela Henríquez i Pilar Llorens. La darrera novetat fou La infanta, sobre partitura de Josep Maria Roma. Va tancar el programa Variaciones clásicas, amb música de F. Liszt i coreografia de M. Noreg, Variaciones, amb música de R. Schubert i coreografia de M. Noreg,  Polca, del ballet L’Âge d’Or, amb música de  Xostakóvitx interpretada per Jordi Ventura, i La mort del cigne, de Saint-Saëns, en versió de Marina Noreg interpretada per la ballarina veneçolana convidada Graciela Henríquez.

Una invitació a Suïssa, fruit de l’amistat teixida amb el compositor Armin Schibler, va propiciar que el 1957 es presentés la companyia sota el nom de Ballet de Chambre Juan Tena,  a Zuric, Lausana, Ginebra, Lucerna i Berna. En paraules de Tena, era el primer cop que una formació procedent d’Espanya  ballava una proposta artística que no fos d’estil espanyol i flamenc. (Tena 2003, p. 61).

El Ballet Suisse de Zuric el convidà posteriorment a una gira per Grècia, i en la Staatsoper hi va coreografiar fragments d’una òpera del compositor Schibler.

Després d’aquesta experiència la companyia va quedar aturada i Tena va centrar la seva tasca en la pedagogia i la creació per encàrrec.

Caldria esperar al 1978,  un cop restablerta la democràcia i amb noves esperances per al futur de la dansa, per presentar Homenatge a Petrarca.

El 1980 i  sota el nom de Joan Tena Ballet-Drama, va fer una nova presentació al Teatre Romea de Barcelona del 3 al 10 de març. El programa el formaren tres peces: Ceremonia de la Soledad (Madame Liubov),  Cantigas de Alfonso X el sabio i La hipocresia de Dios.

El 1985, fruit de les noves polítiques culturals d’impuls a la dansa, va presentar un nou repertori de peces al Centre Cultural de Caixa Terrassa. Constituïen el programa noves coreografies com Gnossienes d’E. Satie, Serenata melangiosa, amb música de Txaikovski, Soliloquis,  sobre música del compositor català Salvador Pueyo i Concert per a corda, orgue i percussió de Francis Poulenc.

Uns mesos més tard es presentà amb el mateix nom Joan Tena Ballet-Drama  al cicle de dansa de l’Institut del Teatre amb Campanades a mort i El meu amic el mar sobre música de Lluís Llach.

Amb aquestes coreografies es dona per finalitzada la trajectòria coreogràfica de la companyia de Joan Tena, que al llarg dels anys i en diferents contextos políticoculturals, va intentar fer realitat un ballet contemporani des de Catalunya.

La presentació de la Companyia Ballet Joan Tena entre els anys 1954-1857 va significar la cristal·lització d’un projecte de companyia de ballet modern que, sorgida de les files de l’escena independent amb el suport del mecenes Tarragó i aixoplugada artísticament per membres de Dau al Set, pogués equiparar-se a les formacions internacionals que s’estaven consolidant des dels anys trenta a Europa i al continent americà com a resultat de l’impacte del Ballets Russos de Diàguilev del 1909 al 1929. A nivell artístic es proposaven peces de curta i mitja durada plantejades des del concepte de l’obra d’art total, on el diàleg entre la plàstica de l’escenificació i el vestuari, la proposta estètica musical, una dramatúrgia i llibrets que abracessin temàtica local o d’interès universal, visuals o expressives, fossin la base per desplegar un moviment i composició coreogràfica innovadora. La idea pretenia ser continuadora del llegat de Picasso, Miró, Pruna o Clavé i altres pintors catalans en l’òrbita de Diàguilev i el ballet  que perdurava en estructures independents especialment des de França, Montecarlo , Londres i Nova York.

El repertori de la companyia va evolucionar en la diversitat al llarg de les tres temporades que va presentar-se a Barcelona.

En la primera temporada del 1954 hi dominaven peces curtes, amb música de repertori barroc, romàntic, i alguns compositors russos de principis del segle XX, juntament amb  alguna variació de tradició afroamericana, fruit de l’influx i el treball amb el ballarí i coreògraf Aníbal Navarro, que aportava a la coreografia l’estilització de ritmes i danses de caire popular.

El repertori desplegat a partir del 1955 va cristal·litzar en obres arriscades i paradigmàtiques, com Les Rambles, exemple clar d’un ballet expressiu i contextualitzat en la coneguda artèria de Barcelona, sense més excusa que dramatitzar els diferents personatge que sovint hi desfilen. La col·laboració de compositors catalans, com Comellas, Montsalvatge, Cercós, el canari Hidalgo i el suís A. Schibler  contribuïen a eixamplar les estètiques musicals més enllà del romanticisme, el classicisme i d'impressionisme propi del ballet. La inclusió de música de Stravinsky, Xostàkovitx, Bartók o Schibler, així com la inclusió de ritmes afroamericans, el cakewalk i el blues de Montsalvatge, donen fe de l’aposta per la diversitat tonal, rítmica compositiva i tímbrica i la voluntat contemporània del moment

L’escenificació del Mandarí meravellós amb música de B. Bartók i espai escènic de J.J. Tharrats fou un dels projectes més innovadors creats fins al moment, fins i tot a nivell internacional, com exposava Sebastià Gasch al programa de mà de la companyia.

Sovint s’ha definit a Joan Tena com el Diàguilev català o el referent del dodecafonisme  coreogràfic per Tres estudis rítmics, com a exemple paradigmàtic del risc i la contemporaneïtat d’algunes de les seves creacions.  En aquells temps tant Cunningham com Béjart estaven creant ballets amb música concreta, en aquest cas de Pierre Henry. Aquests influxos musicals intentaren ser portats a Barcelona, igual que la sonoritat de B. Bartók en el Mandari meravellós, que va costar de ser acceptada, com es pot llegir en la crítica de La Vanguardia, signada per U.F. Zanni.

Coreogràficament va significar una aposta de modernitat plàstica i estètica en contrast amb l’àrida realitat artística dels anys cinquanta del franquisme dominat pel folklorisme i la temàtica nacionalista espanyola, que feu presència en els Ballets de Barcelona de Joan Magrinyà uns anys abans.  Tena va saber conjugar el rigor tècnic del moviment i la musicalitat  de la dansa clàssica amb l’expressivitat de la dansa moderna alemanya, l’estilització del gest del neoclassicisme coreogràfic i l’escenificació contemporània d’avantguarda.

El poc temps que va estar viva la seva formació va demostrar estar oberta a tot allò aliè a les estètiques del nacionalflamenquisme o del folklore tan promogut pel règim franquista.Tena i la seva companyia van liderar la contemporaneïtat escènica en conjugar propostes innovadores des del sonor, el llenguatge visual i el llenguatge corporal.

Segons informa Esteve Fàbregas en una crítica del 1980, la manca d’un públic nacional que pogués sintonitzar amb les propostes avançades de la companyia, la manca d’espais escènics adients on ubicar la companyia i una ambició pressupostària insostenible del projecte foren els determinants del fracàs de la gesta.

Les següents ocasions en què Joan Tena es va presentar amb el Grup Ballet-Drama en els anys democràtics ja no comptava ni amb els mitjans econòmics ni amb l’actualització artística per mantenir-se al nivell d’una avantguarda coreogràfica que havia evolucionat de manera espectacular des de finals dels anys seixanta.

Es important recordar i valorar el llegat artístic i coreogràfic de Joan Tena en el context que millor va significar una aportació per a la cultura i la societat del seu temps, en els difícils anys cinquanta de la dictadura i la societat franquista.

1954. Sonata en Re Mayor, coreografia J.Tena. Música de Haydn. Teatre Calderón de Barcelona

1954.Cracovienne. coreografia Marina Noreg . Música A.Rubinstein. Teatre Calderon

1954. Preludio Número VIII de J. S. Bach, creografia Joan Tena. Fig. Eduardo Carbonell. Teatre Calderón de Barcelona

1954. Arabesque. Coreografia Joan Tena, música de C. Debussy. Teatre Calderón de Barcelona .

1954. I want Jesus to walk with me. Coreografia Joan Tena. Música popular americana. Teatre Calderón de Barcelona.

1954. Polonesa en la. Coreografia de Marina Noreg, música de F.Chopin.Teatre Claderon.

1955. Polca del ballet “La edat de oro” Sostakowitch.Coreografia Joan Tena. Teatre Calderón de Barcelona

1954. Resignación. Coreografia de Marina Noreg, música Rachmaninov. Teatre Calderon de Barcelona.

1954. Balada. Música de F. Chopin. Teatre Calderón de Barcelona

1955. Coros Brasileños. Música de Gugilano. Teatre Calderón de Barcelona

1956. Tango, Coral, Vals. Música de I. Stravinsky. Figurins Manolo Muntañola. Teatre Calderón de Barcelona .

Fantasia de Circo. Música: J. Padrós.Teatre Calderón de Barcelona.

La Rambla. Música de Joan Comellas. Teatre Calderón de Barcelona. Decorat i figurins Trabal Altés.

Carnaval. Música de R: Schuman. .M. Schmit. Teatre Calderón de Barcelona. Figurins Gustav Schmid.

El llac del cignes. Música P.I.Txaikovsky. Coreografia: Joop Van Allen. Figurins, Rafael Richart.

1955. Suite. Música de Juan Hidalgo. Fig. Josep Guinovart. Teatre Calderón de Barcelona.

Habanera. Música de I. Albéniz. Figurines de Montserrat Barrenys.Teatre Calderón de Barcelona

Pas a tres. Música Txaikovsky. Coreografia Joop Van Allen. Figurins. Rafael Ricart.

1955. El mandarí Meravellós. Música de B.Bartok. Figurins i decorat. JJ.Tharrats.

1955. Cake Walk. Música americana. Coreografia J.Tena

1955. Crepúsculo. Coreografia Joan Tena. Música Oscar Mistral y Figurines de Miguel Narros.

1957. Gavota i Bourree. Suite Francesa num. 5 de Bach. Coreografia J.Tena.

Marcha Fúnebre sobre la 3a simfonía de Beethoven. Coreografia Joan Tena.

Barcelona Blues. Coreografia Joan Tena. Música de Xavier Montsalvatge. Teatre Calderon de Barcelona

1957. Tres estudis Rítmics.Coreografia de Joan Tena.  Música d’Armin Schibler. Teatre Calderon de Barcelona

1957. Allegro Bárbaro amb música de B.Bartok i Coreografia de J.Tena. Teatre Calderón.

1957. Paso a dos amb música de P.I Txaikovski i coreografia de J.Tena. Teatre Calderón.

1957. Pájaro azul del Ballet de la Bella Dorment de Petipa en versió de Marina Noreg amb música de P.I.Txaikovski. Teatre Calderon.

1957.Chica y tiempos nuevos amb música del compositor català J. Cercós i coreografia de J.Tena. Teatre Calderón.

1957. La infanta. Música de José Maria Roma. Coreografia Joan Tena.

1957. Muerte del cisne. Música de C.Saint Saens sobre coreografia de M.Fokine en versió de Marina Noreg. Estrena Teatre Calderon de Barcelona.

1978. Homenatge a Petrarca. Festival Grec . Barcelona

1979. Cantigas de Alfonso X el sabio. Coreografia Joan Tena.Teatre Romea. Barcelona

1980. Madame Liuvob .Coreografia Joan Tena.Teatre Romea

1980. La hipocresia de Dios. Coreografia Joan Tena.Teatre Romea.

1985. Gnossiens . Música d’E.Satie. Centre Cultural Caixa de Terrassa.

1985. Serenata melangiosa .Música de Txaikovski. Centre Cultural Caixa de Terrassa.

1985. Soliloquis .Música de Salvador Pueyo. Centre Cultural Caixa de Terrassa.

1985. Concert per a corda, orgue i percussió de Francis Poulenc. Centre cultural Caixa de Terrassa

1985. Campanades a mort . Música de  Lluís Llach .Institut del Teatre

1985. El meu amic el mar. Música de Lluís Llach. Institut del Teatre

1985. Minuet i Adineri sobre música de J.S.Bach. Coreografia Joan Tena.

1985. Oh Fortuna de Carl Off .

1985. On the other front sobre partitura musical de L.Berstein.

1985. La fada  sobre partitura musical d’Enric Morera. Teatre Prado. Sitges.

Aviñoa, Xose; Llorens, Pilar. Historia de la dansa a Catalunya. Barcelona: Ed. Caixa de Barcelona, 1987.

Del Val, C. «El Diaghilev català». Assaig de teatre: Revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, núm. 66-67 (2008), p. 82-84.

Gasch, Sebastian. «Breve encuentro con Juan Tena». Destino, núm. 1835-1839 (Desembre 1972), p. 62.

Montsalvatge. «Pròxima Temporada de Ballet». Destino, núm. 930-933 (Juny 1955), p. 43.

Montsalvatge. «El Ballet Juan Tena en el Calderón». Destino, núm. 1026-1029 (Abril 1957), p. 46.

Montsalvatge. «Juan Tena prepara un recital». Destino, núm. 1021-1025 (Març 1957), p. 36.

Noguero, Joaquim. «Juan Tena. Olvido y muerte de la tradición». Danza en Escena, núm. 19 (2008).

Salvat, Ricard. «A mode de Comiat a Joan Tena». Assaig de teatre: Revista de l'Associació d'Investigació i Experimentació Teatral, núm. 60-61 (2007), p. 255-257.

Solius. «EL mandarín prodigioso. Un ballet de B. Bartok que veremos en Barcelona». Destino, any XVIII, núm. 883 (10 juliol 1954), p .28.

Tena, Juan. Crónica de una vocación. Barcelona: E. Balmes. S.L., 2003.

Zani,U.F. «Estreno del Mandarin Maravilloso». La Vanguardia (19 juny 1955), p. 28.

«Joan Tena Ballet-Drama, crítica». Dansa 79, núm. 13 (juny 1980), p. 11-12.