La Serpentina

La titellaire Roser Angulo Cassà i el seu company Josep Maria Pujol, també titellaire, a més de músic i animador infantil, formaren aquest grup després d’una activitat per separat ja força considerable en aquests camps. Pujol, per exemple, provenia majoritàriament del món de la música: l’any 1967 formava part del Grup de Folk, el 1969 dels Baldufes i el 1971 del grup Birimbau, al costat de Xavier Batllès, Sedo García, Alfred Manero i Xavier García (una nota del diari La Vanguardia del 28 d’abril sobre el concurs Promoció de Noves Veus, realitzat a La Cova del Drac, fa esment de la «singular qualitat instrumental» d’aquesta formació); i el juliol d’aquell mateix any 1971, juntament amb Xesco Boix, Jordi Roura, Laura Pérez i Núria Ventura, va crear el grup d’animació Ara va de bo. El públic infantil va ser el focus d’atenció prioritària de La Serpentina que ben aviat projectà les seves activitats sobre gran part del territori català. El seu primer espectacle fou Rondalles i cançons. També́ va actuar al Festival Internacional de Titelles de Barcelona de l’any 1977, on presentà Cap de llana, i, junt amb tres altres grups, va ser un dels organitzadors dels Cicles d’espectacles per a parvularis. L’any 1979 s’afegí un nou membre al grup. Una vegada dissolta la companyia, les trajectòries dels seus dos components principals van seguir camins diferents. El 1982, Josep Maria Pujol va formar el grup Foc Follet. Per la seva banda, Roser Angulo va iniciar el 1983 L’Espiadimonis, que es va centrar en la creació d’espectacles de titelles adreçats a la canalla. Un any més tard, Pujol i Angulo van unir esforços i, de nou, van tornar a treballar una llarga temporada plegats (bé que sense perdre del tot la seva independència) sota el nom de Foc Follet l’Espiadimonis.

Com a companyia, cal situar La Serpentina dins l’òrbita dels grups que vers els primers anys setanta del segle passat van iniciar un procés de renovació del teatre de titelles (com, entre d’altres, L’Estaquirot, Badabadoc i Naip), trencant amb els esquemes tradicionals del gènere, enriquint-lo i obrint nous camins, llavors encara inexplorats a Catalunya, en un intent de descobrir nous llenguatges que renovaven o revitalitzen els ja practicats. Com la resta de col·lectius joves de titellaires independents, participaren d’aquell moment d’efervescència creativa i, seguint el model d’espectacles dels seus predecessors (Putxinel·lis Claca, Titelles Garibaldis), buscaren noves formes d’expressió, molt sovint vinculades a la renovació pedagògica, que es desplegaren en muntatges que combinaven titelles, contes i música en viu. Tot i que no constituí una companyia de referència en els primers temps del moviment titellaire català, els seus dos membres fundadors exerciren un cert mestratge sobre altres companys de professió que se’n consideren seguidors o que, en un moment o altre, van arribar a col·laborar-hi.

Rondalles i cançons. Autoria: Roser Angulo Cassà i Josep Maria Pujol.

Cap de llana. Autoria: Roser Angulo Cassà i Josep Maria Pujol.

Baile, Ferran, «La Revolta dels Titelles. Las titiriteras-mujeres creadoras (Mujeres titiriteras en Cataluña)». Pantzerki (21 gener 2014). <http://www.titeresenfemenino.com/2014/01/ferran/> [Consulta: 28 gener 2022].

García-Soler, Jordi, «Llorenç Torres, primer premio del concurso “Promoció de noves veus”». La Vanguardia (28 abril 1971), p. 59.

Martín, Josep A. El teatre de titelles a Catalunya: aproximació i diccionari històric. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

Martínez, Cesc, «David Laín: ofici, militància i solidaritat». Putxinel·li (13 juliol 2012). <http://www.putxinelli.cat/2012/07/13/david-lain-ofici-militancia-i-solidaritat/> [Consulta: 6 febrer 2022].

Perspectiva escolar (Barcelona: Rosa Sensat), núm. 61 (gener 1982).