Maria Solà Ferrer (de Sellarés)

Pedagoga, escriptora i directora de la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants de Barcelona (1931-1939).

Maria Solà de Sellarés nasqué en una família humil de Barcelona, òrfena de pare i educada per una mare vídua i amb dificultats econòmiques, però amb el convenciment que l’educació seria l’eina per ajudar la seva filla a obrir-se pas a la vida. Maria Solà va cursar els estudis primaris en una escola pública i els estudis de batxillerat en formació lliure. A l’edat de disset anys va aprovar unes oposicions d’administrativa a la Mancomunitat de Barcelona i això la va posar en contacte amb un nou context cultural.

Durant aquell temps entrà en contacte amb la societat teosòfica internacional i la societat teosòfica de Barcelona a través de la branca Arjuna. Aquesta estava impulsada per Carme Mateos Prat de Maynadé, amb un fort lideratge femení, al costat de dones com Esther Nicolau Gispert, destacada en la defensa d'aspectes com l’educació, la sanitat, els drets civils i el pacifisme, al costat de pedagogs com l’italià Attilio Bruschetti (1858-1931) . 

A través d’aquesta branca, Maria Solà «va entrar en contacte amb la Fraternitat Teosòfica de l’educació fundada per Beatrice Ensor on va conèixer la gestació de la Lliga Internacional de la Nova Educació que es fundaria a Calais» (Soler i Mata 2010, p. 17). El 1923 va participar al Congrés de la Federació Europea de la Societat Teosòfica a Viena, de la qual va esdevenir la representant espanyola. Tal com afirma Soler i Mata (2011, p. 651), la base pedagògica de teòsofs importants, com el seu company Attilo Bruschetti, estava sostingudes sobre els principis de la nova educació de Montessori, Decroly i Ferrière. També sobre els principis filosòfics de tradicions orientals —especialment la psicologia budista i el ioga hindú— i els principis del pacifisme i fraternitat humana de l’humanisme del teosofisme mundial.

Allà va conèixer la New Education Fellowship d’Anglaterra i va teixir una bona amistat amb el metge i pedagog Adolphe Ferrière, de manera que va aconseguir una beca per estudiar a Anglaterra sobre la Nova Escola.

Del 1924 al 1930 Maria Solà de Sellarés fou cofundadora i directora de l’Escola Damon afiliada a l’Oficina Internacional de l’Escola Nova, dirigida por Ferrière, que vingué en persona a inaugurar el centre. Els fonaments de l‘escola es basaven en  els principis de l’higienisme, l’educació física, la coeducació, l’autogovern, l‘ensenyança científica a l’aire lliure i l’educació musical i artística (Soler i Mata 2010, p. 175). És interessant destacar que en aquest centre la disciplina de la dansa i la rítmica era impartida per la ballarina Josefina Cirera Llop (Penalva 2013, p. 193), que a partir del 1927 trobem a l’Orfeó Gracienc com a deixebla avançada d’Yvonne Attenelle.

Al costat d’un grup escindit de teòsofs (el seu marit Enric Sellarès Vernet, Miquel Falcó Costé, Ricard Crespo Crespo, Josep Forteza Espinet, Cristobal Loppe i Fanny Bonner), Maria Solà va participar a la creació de la Branca Aquarius (1925-1934) i van impulsar la Societat dels Idealistes Pràctics, tot centrant la seva activitat prioritàriament en l’educació i les arts. Aquesta associació formava part de la xarxa internacional del mateix nom sorgida a Holanda el 1920 i a Catalunya tingué una forta implantació entre la joventut, de manera que va ser inclosa com a organització al Casal de Cultural del 1937. Segons els seus ideals, d'acord amb un escrit de Bruschetti (A los jóvenes, Penalva 2013, p. 204 ), «tot home pot convertir-se en arquitecte del seu destí, trobar la pau dins de si mateix, trobar la fortalesa en el seu interior i arribar a la il·luminació, malgrat les tenebres que ens envolten». La via pràctica pel desenvolupament de la seva filosofia era a través de cursos, activitats, com excursions a la natura, banys nudistes, concerts, recitals, exposicions, publicacions, conferències sobre temes d’actualitat política, social, psicosexologia, eugenèsia, matrimoni, divorci, feminisme, així com cursos de català, esperanto i anglès. El vehicle de difusió de l’associació era el butlletí Prometheus, on es publicaven articles de naturisme, cultura física, alimentació vegetariana, sexualitat, puericultura, psicologia, etc.

El 1924 Maria Solà es va casar amb el company de la branca teosòfica Enric Sellarès Vernet, teòsof i company d’estudi i creixement personal, amb qui va tenir dos fills.

La seva experiència professional, l'estudi i les relacions internacionals li van servir perquè el 1931, proclamada la II República, fos nomenada directora de la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants de Barcelona, on s’acollien les estudiants de l’Escola de Belles Arts, el Conservatori de Música i l'Escola Normal. Com a directora, va introduir activitats diverses per propiciar un bon ambient formatiu, ètic, espiritual i cultural. Entre les diverses activitats que va fomentar, cal destacar la dansa i el teatre, com a eines integradores de la formació. A partir del 1934 es van celebrar les Festes d’Art al Teatre Grec de Barcelona, mostres de treball transversal entre les arts que prenien com a eix la dansa rítmica i el teatre. Acompanyades per la pedagoga i coreògrafa Yvonne Attenelle i un grup de col·laboradors artístics pertanyents a la Societat dels Idealistes Pràctics, com Ramon Aulina de Mata, Carles Buïgas i els músics Enric Nogués i Arcadi Rosés, es van escenificar tres grans projectes temàtics a les festes del curs 1933-1934, 1934-1935 i 1935-1936. Pedagògicament es partia d’una proposta  d’interès humanístic i transcultural molt en sintonia amb els interessos de la teosofia i prenent com a punt de partida la dansa per a l’escenificació global en col·laboració amb diferents institucions culturals i pedagògiques de Catalunya com l’Escola Normal, el Teatre Universitari de Catalunya, la Banda Municipal de Barcelona i la Institució del Teatre de la Generalitat, segons consta en premsa. Els temes de les diferents Festes d’Art foren Visió retrospectiva de la dansa a Europa des de l’edat mitjana, i la dansa a l’antiga Grècia (1934); La índia clàssica (1935) i Estampes bíbliques (1936).

Un cop esclatada la guerra civil, la Residència Internacional de Senyoretes es va clausurar com a tal i va passar a adaptar-se a un centre d’atenció als infants com a espai d’assistència social. Acabada la guerra civil, i amb la victòria del front feixista, Maria Solà de Sellarès, per les seves idees innovadores com a pedagoga i teòsofa i per la seva implicació en el projecte republicà, va haver d’emigrar inicialment a França i finalment a Salvador, Guatemala i Mèxic, igual que companys seus de responsabilitat política i educativa de la Generalitat, com Josep Xirau i Bosch i Gimpera.

Resident a França i amb l’esclat de la Segona Guerra Mundial, va rebre una invitació per dirigir l’Escola Normal de formació de magisteri femení España a El Salvador. El 1941 va posar en funcionament el seu projecte, i una de les innovacions principals fou la inclusió de les arts vives «cant coral, dansa i teatre», com a assignatures optatives en el currículum formatiu, així com les tertúlies literàries amb intel·lectuals de rellevància. A El Salvador va seguir desenvolupant totes les idees d’educació integral i educació teosòfica i Escola Nova i va deixar un llegat important.

La inestabilitat política del Salvador, amb l’expansió del feixisme, obligà Maria Solà a deixar la direcció i acceptar una invitació per dirigir l’Escola Normal femenina Belén de Guatemala (1945-1948). El 1945 es traslladà per iniciar el projecte sota els auspicis del pedagog espiritualista José Arévalo, president del país del 1945 al 1951. Amb els canvis de govern va haver de deixar Belén i va ser contractada a la Universitat de San Carlos així com també fou impulsora del Liceo Hispano Guatemalteco (1948-1954), fins que la inestabilitat política la va obligar a exiliar-se de manera extrema el 1954 cap a Mèxic, on va seguir amb la seva tasca professional col·laborant amb la UNAM a la Universidad de las Américas, i a nivell editorial, amb l’editorial Diana (1966-1972) en l’edició de textos sagrats de la humanitat. Va prosseguir divulgant les seves idees teosòfiques, la pedagogia Waldorf i la publicació de material de reflexió i reflexió pedagògica. Va combinar aquesta tasca amb viatges internacionals a Anglaterra, India i també Barcelona. Morí acompanyada dels fills a Mèxic el 1998 a l’edat de noranta-vuit anys.

Maria Solà de Sellarés fou una pionera en diversos àmbits, sobretot com a divulgadora de la teosofia i com a representant espanyola en les xarxes internacionals de la nova educació. Com a pedagoga i en el context de Catalunya, fou rellevant la seva tasca de directora de l’Escola Damon de Barcelona on va aplicar els principis renovadors de l’educació integral, la coeducació i la implementació de les arts a l’escola com a eina vertebradora de l’educació holística amb el desenvolupament de la sensibilitat, la sensorialitat i el cultiu espiritual.

Com a directora de la Residència Internacional de Senyoretes, va introduir les arts vives com a eina de formació integral —música, teatre i sobretot la dansa com a disciplines obligatòries en l’educació— i fou molt rellevant el resultat de les Festes d’Art al Teatre Grec, on es va poder mostrar la interdisciplinarietat dels plantejaments pedagògics, que defensaven el treball transversal entre els fonaments teosòfics com a font de filosofia pràctica a través de les propostes escèniques de gran valor humanista i transcultural sota la perspectiva de l’escenificació dialògica entre la literatura, la música i la dansa i el teatre, on el cos i el moviment coreogràfic, «la plàstica», eren enteses com la direcció escènica aglutinadora.

Va inaugurar un paradigma de modernitat des de la perspectiva escènica, educativa i cultural molt emancipat en concordança amb els corrents internacionals. Tot el projecte va quedar estroncat per la destrucció de la guerra civil, la censura franquista i el llarg silenci històric.

Juntament amb la ballarina, pedagoga i coreògrafa Yvonne Attenelle, va visibilitzar el camí de les possibilitats de la dansa moderna, incipient a Europa i als Estat Units, tant des de la perspectiva educativa i pedagògica com des de la dimensió expressiva i poètica.

Al llarg del seu exili va aportar en cada un dels països on va treballar una renovació i una innovació docent, cultural i sobretot metodològica i va posar la llavor d’un paradigma tant per a l’educació com per a les arts.

Tant a Guatemala com a El Salvador pot ser considerada la pionera del teatre a les escoles, el teatre universitari i alhora una dinamitzadora i renovadora estètica.

Amb els seus textos en llengua catalana i castellana va contribuir a difondre a llatinoamèrica tots els fonaments de l’Escola Nova i els valors humanístics, espirituals i transculturals de l'ideari teosòfic, així com dels textos sagrats de la humanitat.

A Catalunya ha estat una gran desconeguda fins a la seva reivindicació pedagògica per part del pedagog Joan Soler i Mata. En arts escèniques i dansa és encara invisible, malgrat  tota la seva tasca professional desenvolupada des de la Residència Internacional de Senyoretes al costat d’Yvonne Attenelle i els col·laboradors del grup dels Idealistes Pràctics Enric Nogués, Arcadi Rosés i Ramon Aulina de Mata. Les seves Festes d’Art poden ser considerades vertaderes coreografies de la dansa moderna, alhora que feien realitat les arts com a eina educativa i transformadora.

¿Qué es educar? Hacia la integridad del niño. Barcelona: Editora Amelia Boudet, Editorial Teosófica, 1980.

Vers la nova educació, la integritat de l’infant. Mèxic: Costa- Amic Editors, 1987.

Irradiación de una biografía: María Solà de Sellarès. Mèxic: Costa-Amic Editores, 1987.

Hacia la nueva generación: su integridad. Ritmo evolutivo histórico. Mèxic: Editorial Porrúa, 1990.

Amb Annie Besant. Autobiografia. Madrid: Ed. Eyras, 1980.

Ascunce Arrieta, José Ángel. «María Solà de Sellarés: una pedagogía nueva para la modernización del teatro centroamericano». Foro hispánico: revista hispánica de Flandes y Holanda, núm. 48 (2014), p. 209-221. [Ejemplar dedicado a: Género y exilio teatral republicano: entre la tradición y la vanguardia]

Penalva Mora, Vicente. El orientalismo en la cultura española en el primer tercio del s. XX. La Sociedad teosófica española (1888-1940). Tesis doctoral. Universitat Autònoma de Barcelona. Facultat de Filosofia i Lletres, 2013. <https://www.tdx.cat/handle/10803/284456>

Soler i Mata, Joan. «Maria Solà de Sellarès: teosofia, educació i Escola Nova a Catalunya». Annals del Patronat d'Estudis Històrics d'Olot i Comarca, núm. 21 (2010), p. 165-181.

Vendrell , E. «(Re)construir la historia. Mujeres Invisibles (1). Les Festes d’art de la Residència Internacional de Senyoretes Estudiants de Barcelona como expresión de un paradigma cultural: danza moderna, pedagogía, feminismo y teosofía en Catalunya». La investigación en Danza en España. Mahali, 2020, p. 57-72.                                                                                                    

https://www.youtube.com/watch?v=p023-aYO9AU