Màquina reial

Màquina reial és el nom que rebien a l'Estat espanyol les companyies oficials de titellaires que treballaven amb marionetes, una tècnica nova del teatre de titelles que s'implantà a partir del segon terç del segle XVII, en substitució dels retaules amb titelles de tija de manipulació inferior.

El nom de màquina reial té relació amb el permís que el Protector dels Hospitals i el Consejo de Castilla, per delegació del rei, concedia a determinades companyies d'actors per a poder actuar als teatres oficials, les quals, en ser autoritzades, rebien el qualificatiu de título o real, en contraposició als cómicos de la legua que no tenien aquest reconeixement. Pel que fa als conjunts titellaires, com que manejaven artificis tècnics (la màquina dels titelles), se’ls conegué amb la denominació de companyies de máquina real.

Amb el pas del temps s'associa el concepte de màquina reial a la nova tècnica titellaire, més complexa i d’una plàstica escènica més atractiva que l’anterior, amb titelles de manipulació superior o descendent, és a dir, amb marionetes. Els ninots eren figures de fusta o pasta sumptuosament vestides, que disposaven d’una barra vertical superior inserida al cap i d’un nombre variable de fils d’aram o fils de seda inserits a les diferents articulacions del cos (caps, braços, mans, cames, peus, etc.), els quals eren moguts pels manipuladors des de la part superior de l’escenari, pujats dalt de plataformes. És la tècnica utilitzada també en altres titelles europeus, com són els pupi sicilians i napolitans, les marionetes à tringle belgues o els bonecos de Santo Aleixo de Portugal.

Per altra part, la màquina reial podia disposar de complexos elements escenogràfics copiats del teatre d’actors, gràcies a la grandària de l’escenari. En efecte, era una mena de retaule de titelles de gran format, amb un entaulat de 7 m de llarg per 3 d’ample aproximadament, configurat per un marc escènic a la italiana; és a dir, escenari en perspectiva, amb cortines de boca, bastidors, bambolines i teló de fòrum. Hi havia canvis de decorats, elaborades tramoies (escotillons, núvols, torns, rodes, carrosses, vaixells, dracs...) i trucs sensacionals (mutacions, aparicions, desaparicions, vols, etc.). Segurament, els titellaires no tindrien especial dificultat a presentar aquestes escenografies, perquè amb els ninots es poden fer més trucs dels que admet el cos humà. Així mateix, hi havia escenes amb focs artificials, fonts il·luminades o jocs de llum amb rodes, i també es cremava pólvora per a simular els focs demoníacs, els llamps o els trets dels canons.

Totes aquestes característiques tècniques comporten que el repertori de la màquina reial fora molt ampli: comèdies, lloes, entremesos, sainets, tonadilles i balls. Les comèdies abraçaven tots els gèneres: bíbliques, de sants, de capa i espasa, de màgia, mitològiques, heroicomilitars, històriques, etc. Pràcticament totes les obres eren còpies en miniatura del teatre d’actors, és a dir, reproduccions a una escala reduïda del repertori barroc castellà, la qual cosa explica l’èxit de la màquina reial durant quasi dos segles.

Amb l'aparició en el segon terç del segle XVII de les funcions de màquina reial es produeix un canvi transcendental en la història dels titelles a Espanya. Abans, els titelles era un espectacle eminentment popular, que s'oferia als carrers i a les posades, però a partir d'aleshores entraren amb normalitat als primers teatres públics, anomenats Cases de les Comèdies, i les classes més elevades de la societat s’apropiaren d’aquesta nova versió, més refinada, del teatre de titelles. En efecte, les marionetes no solament foren admeses sense restriccions als teatres oficials, on assistia la noblesa, el clero, la burgesia i les classes mitjanes urbanes, sinó que també entraren als palaus i corts aristocràtiques de tot Europa.

La major part de les companyies de màquina reial que actuaren a les Cases de les Comèdies de l'antiga Corona d'Aragó eren de procedència castellana, però també n'hi havia d'autòctones. En la Casa de l’Olivera de València (1584-1749), que és el local millor estudiat, la primera notícia explícita de funcions de màquina reial és del 1695, però és molt probable que n’hi haguera abans, sense que cap document ho manifeste clarament. Per exemple, la companyia del valencià Valentín Colomer, que actuà a l’Olivera el 1628, possiblement oferiria funcions de marionetes, perquè tres anys després és considerat «autor de la máquina de los títeres por Su Magestad»; el mateix podem dir de Francisco López en 1636, perquè dos anys abans havia comprat una «máquina real de títeres», propietat precisament de Valentín Colomer. Fins i tot s’ha apuntat la possibilitat que Valentín Colomer fóra el creador de la màquina reial, perquè juntament amb el també valencià Miguel Llobregat són els dos primers «autors» documentats com a actors maquinistes en 1631.

Els titelles de la màquina reial tingueren la seua pròpia evolució: primer solament disposaven d'una barra al cap; posteriorment, per superar el moviment pendular de les extremitats que s’exercia des de la barra, se’ls afegí una altra barra per a un dels braços, i, de manera progressiva, s’incorporaren fils d’aram o de seda per a l’altre braç, els genolls, els peus, les mans i la resta d’articulacions del cos humà. A més dels moviments naturals, les marionetes també podien fer-ne altres, de més enginyosos, com el de desembeinar l’espasa o llevar-se el barret, que més difícilment podien realitzar-se amb els titelles de tija de manipulació inferior o ascendent. Per tant, el maneig de les marionetes és més complicat, però el resultat és molt més espectacular.

Cornejo, Francisco J. «La máquina real. Teatro de Títeres en los corrales de comedias españoles de los siglos xvii y xviii». Fantoche (Madrid: UNIMA Federación España), núm. 0 (2006), p. 13-31.

Cornejo, Francisco J. «Primeros tiempos de la máquina real de los títeres: los actores maquinistas hacia 1630-1750)», Fantoche (Madrid: UNIMA Federación España), núm. 10 (2016), p. 18-39.

Varey, J. E. «Titiriteros y volatines en Valencia (1585-1785)». Revista de Filologia Valenciana (València), III (1953), p. 215-276.