Teatre foguerer

El teatre foguerer és un gènere (o subgènere) teatral escrit expressament amb motiu de festivals i cerimònies relacionades amb la festa de les Fogueres d'Alacant. És, per tant, un génere d'abast estrictament local, que, per naixement, temàtica i públic a qui va dirigit, se circumscriu bàsicament al món social relacionat amb la festa alacantina.

El teatre foguerer s’insereix plenament en el que anomenem teatre costumista, el qual té com a principal objectiu traslladar a l’escena la vida quotidiana local, que és la realitat més propera a l’autor i a l’espectador. Dins d’aquesta temàtica, cobren un interés especial les celebracions festives, perquè per al modest sainet costumista la festa de veïnat té més importància que qualsevol altre esdeveniment públic.

Però més concretament, el teatre foguerer s’inscriu dins de la tradicional inclinació del teatre popular valencià per les pràctiques escèniques sobre els rituals festers. Aquesta vessant festiva del nostre teatre beu d’una tradició que té la seua manifestació més perseverant en el sainet fester d’Alcoi, que des de l’any 1855 fins als nostres dies ha vingut conreant-se, més o menys continuadament, en la industriosa ciutat valenciana. No menys important és la pràctica teatral que a València i la seua rodalia hi ha en els casals fallers de representar apropòsits que tenen com a motiu principal la festa de les falles. L’origen d’aquesta tradició pot situar-se també a mitjan segle XIX, quan naix tant el sainet valencià com els llibrets de falla, dos subgèneres literaris que tenen el mateix creador: l’escriptor suecà Josep Bernat i Baldoví.

També està relacionat amb el caràcter festiu de l'escena catalana, el reviscolament de les manifestacions teatrals religioses de tradició medieval que, principalment a Catalunya, s'han produït des de finals del segle XIX, com ara els populars Pastorets o les espectaculars Passions en les festes de Nadal o Setmana Santa, respectivament.

Sense formar grups tan definits com els precedents, les mostres aïllades de teatre fester són actualment abundants per totes les terres de parla catalana. Així, també és present a les illes d’Eivissa i Formentera, on s’escenifiquen des de fa més de quaranta anys, aprofitant les festes de fonts i de pobles, obres còmiques de temàtica costumista a partir d’adaptacions dramatitzades de les rondalles populars tradicionals de les Pitiüses. A la Franja de Ponent o Franja Oriental d’Aragó també hi ha mostres de teatre fester que reflecteixen el món de la pagesia d'aquestes comarques.

El teatre foguerer sol mostrar les limitacions pròpies d'unes obres costumistes escrites per autors aficionats que mai no han buscat la posteritat, sinó que només pretenen entretenir veïns i amics en el marc d'unes festes compartides. És un teatre entranyable que ens torna temes, tipus i ambients relacionats amb la nostra xicoteta i peculiar història, cada vegada més amenaçada per l'oblit o la uniformitat cultural.

Per tant, cal reconéixer que el teatre foguerer té un escàs interés literari. Els sainets foguerers són passatemps d’una ingenuïtat extraordinària que tenen l’única finalitat de fer riure i recolzar la festa, mitjançant l’ús de la sàtira sobre temes d’actualitat i l’abús d’una emotiva propaganda de caràcter localista.

La conseqüència és que la major part de la producció foguerera repeteix idèntics clixés, motius semblants, anàlogues convencions formals, tipus similars, etc. Però ací resideix l’interés del sainet foguerer: eixa constància en la utilització dels mateixos recursos era una fórmula incontestable d’adhesió (a l’escena i a la festa) per part del públic. Per tant, no hem d’aproximar-nos a aquest gènere amb l’objectiu de trobar una qualitat literària que, llevant alguna excepció, és pràcticament inexistent, sinó acceptar que el valor d’aquest producte teatral local resideix en el fet mateix de la seua existència física.

La festa de les Fogueres de Sant Joan d'Alacant naixen l’any 1928 a imitació de les falles de València, vist l’èxit de públic que tenien les festes valencianes, i en l’emulació de les falles es copia no solament la idea general, sinó també els elements que les caracteritzaven i, fins i tot, el mateix llenguatge. Consegüentment, la festa de les Fogueres va comportar durant la seua primera dècada fundacional una revifalla de les nostres tradicions, folklore, llengua i idiosincràsia, i va contribuir a mantenir les arrels valencianes d'Alacant. Evidentment, l'arrel més important era la llengua pròpia, la qual, habitualment marginada de la vida pública de la ciutat, reviscolava en les festes, encara que fóra tímidament: el valencià apareixia als monuments foguerers, en la terminologia festera i en alguns rituals festers, on es representaven comèdies i sainets valencians. En aquest sentit, cal recordar que era costum inveterat celebrar festivals teatrals amb els més variats objectius benèfics, per la qual cosa no és estrany que en aparéixer les Fogueres se’n realitzaren també amb el propòsit de recaptar diners per potenciar-les. En les falles valencianes, aquesta funció, merament crematística, era realitzada pel teatre autòcton, i les nostres festes ho van copiar ràpidament.

Aquest terreny ben adobat explica que la implantació de la festa alacantina repercutira força favorablement en el teatre valencià i, de retop, donara lloc a un subgènere teatral que denominem sainet foguerer o teatre foguerer. En efecte, es van aprofitar els festivals teatrals o determinades cerimònies festeres, com ara les presentacions de les belleses dels barris, per a estrenar apropòsits còmics, escrits expressament per a l’ocasió per lletraferits locals, principalment actors i periodistes. En aquest sentit, el teatre foguerer està format per obres de circumstàncies; això és, peces per a representar-se en un moment determinat, passat el qual cauen en l’oblit. Tanmateix, la importància social que als anys trenta del segle anterior encara tenia el teatre com a forma de diversió ve demostrada pel fet que en el període 1930-1936 s’estrenen una dotzena de sainets foguerers, repertori que respon a l'existència d’un nucli dramàtic local de cert pes i a una indubtable demanda per part del col·lectiu fester i d’una part del públic alacantí.

Una altra circumstància històrica totalment diferent és la postguerra, quan, per causes fonamentalment polítiques i socials, predomina en la festa un ambient conservador que es manifestava en l’obsessió pel protocol, la uniformitat, el menyspreu per la cultura, la castellanització quasi absoluta, el consumisme, l’autocomplaença, la manca de crítica i d’altres tics típics del franquisme. Aquesta etapa fou tan llarga i les seues influències tan duradores que arriben fins a l’actualitat. Malgrat tot, la tradició de representar sainets o revistes, escrits a propòsit, és continuada amb més o menys freqüència per algunes comissions foguereres on participaven actors alacantins com Paco Hernández, Antuli Sanjuan o Agustí Segura, entre d'altres.

Des de la transició democràtica, a finals dels anys setanta, les coses han anat canviant, lentament però progressivament, cap a una major vitalitat cultural de la nostra festa: la impressionant millora estètica, literària i de normalització lingüística que han tingut els llibrets de fogueres els darrers anys del segle XX és un bon exemple en aquesta direcció.

A finals dels anys vuitanta hi ha una tímida recuperació del teatre foguerer amb representacions d’esquetxs i joguets (molt més curts que els sainets tradicionals) per fer d’acompanyament còmic en les presentacions de les belleses d’algunes fogueres, de diferents barriades de la ciutat. Aquesta etapa culmina a començaments del segle XXI, en els primers concursos de sainets foguerers convocats per la Comissió Gestora de les Fogueres de Sant Joan (actual Federació de Fogueres de Sant Joan).

El teatre foguerer ha sofert les lògiques transformacions, amb moments àlgids i uns altres on simplement ha estat desaparegut. Així, després d’una naixença fulgurant als anys trenta (interrompuda pel trasbals de la Guerra d’Espanya) i d’una embranzida en la dècada dels cinquanta, les funcions teatrals desapareixen de les fogueres al compàs de la crisi general que experimenta el teatre als anys seixanta. Hauran de transcórrer vint-i-cinc anys perquè es torne a recuperar tímidament el gènere.

En total hi ha inventariades més de mig centenar d’obres originals de catorze autors diferents durant el període que va del 1930 al 2000. És un corpus d'obres que, tot i ser relativament modest, té una entitat i uns trets específics propis: crítica de l'actualitat, mitologia local, costumari fester, etc.

La joventut del teatre foguerer i els particulars condicionaments de la societat alacantina li han impedit consolidar-se a la nostra ciutat, de manera semblant a com, per exemple, ho ha assolit el sainet fester a Alcoi, on ha esdevingut una senya d'identitat. Això no obstant, la intensa vida que el teatre foguerer va fruir als anys trenta, la represa després de la primera postguerra i la tímida recuperació en la darrera dècada del segle XX han estat suficients per a valorar el teatre foguerer com un element cultural important de la festa de les Fogueres d'Alacant.

A més del seu interés des d'una vessant sociològica i antropològica, el teatre foguerer té el valor afegit de ser testimoni del vigor que tenia la llengua catalana a Alacant fins als anys seixanta del segle XX. De fet contribuïa, tan modestament com es vulga, a posar barreres a l’anorreadora dinàmica castellanitzant que ha patit la ciutat durant eixe segle. Que no era suficient és evident; no podia ser-ho perquè el procés castellanitzador venia de més enrere i tenia causes molt profundes. Tampoc no ho pretenia clarament, sinó que el seu propòsit era de denúncia moral: criticar, encara que fos tímidament, la moda despersonalitzadora. És a dir, el sainet foguerer simplement reflecteix aquesta dinàmica i ho fa en la nostra llengua: només això ja comporta una reafirmació en els valors autòctons.

Produccions:

Sols citarem algunes produccions representatives de les diferents etapes que ha tingut aquest gènere teatral:

29 maig 1930. La cremà. Ocurrència bilingüe en mig acte. Josep Ferràndiz Torremocha. Teatre Principal.

29 maig 1930. Nit de fogueres. Comèdia en dialecte alacantí, en dos actes. Josep Antoni Ferriol i Rafael Ferràndiz Navarro. Teatre Principal.

4 març 1933. Per fi ve el Diputat. Apropòsit comicolíric. Antuli Sanjuan i Rafael Fuertes, amb música de Manuel Rios. Saló Espanya.

24 març 1935. La bellea del Raval Roig. Comèdia en dos actes. Rafael Ferràndiz Navarro i Josep Pérez Ruso. Societat Zorrilla del Raval Roig.

25 abril 1935. La Foguera d'Alacant. Revista en dos actes. Josep Coloma Pellicer. Teatre Principal.

28 febrer 1950. Benacantil. Espectacle bilingüe, arrevistat, en dos parts. Antuli Sanjuan i Paco Hernàndez, amb música del mestre Josep Gallardo. Teatre Principal.

26 abril 1961. Sempre fogueres o Alacant és la glòria. Fantasia musical en dos parts. Antuli Sanjuan, Paco Hernàndez i el mestre Josep Gallardo. Teatre Monumental.

11 març 1989. Anavent anant… anavent dient…, Apropòsit foguerer en un acte. Artur Tresàncoras Reig. Teatre Arniches.

20 març 1991. Per qualsevol foguera. Apropòsit foguerer en un acte. Artur Tresàncoras Reig. Aula de Cultura de la Caixa d'Estalvis del Mediterrani.

9 març 2000. El 28: Alacant. Joguina ocasional en un acte. Alí-Andreu Cremades. Saló d’Actes de la Llar Provincial de la Diputació d'Alacant.

loret i Esquerdo, Jaume. Teatre foguerer. Alacant: Institut Alacantí de Cultura Juan Gil-Albert, Diputació Provincial d'Alacant, 2002.

Fotografia 1: Programa del Teatre Principal d'Alacant, anunciant l'estrena de La Foguera d'Alacant (25-4-1935), revista en dos actes de Josep Coloma Pellicer. Font: Arxiu de la Família Portes, Fundació Mediterrani.

Fotografia 2: Escena final de Sempre fogueres o Alacant és la glòria (26-4-1961), amb la presència de Paco Hernández, un dels autors. Font: Arxiu de Paco Hernández.