Ascensi Mora i Roig

Actor.

Ascensi Mora nasqué en una família de forners, però ell aprengué l'ofici més important de la València de mitjans segle XIX: el de l'art major de la seda. Els velluters eren considerats persones enginyoses i gracioses en la conversa, i el jove Mora no en fou una excepció. En el taller, mentre treballava amb el teler, recitava versos i cantava melodies de les comèdies i sarsueles més conegudes del teatre espanyol, així com de les populars composicions i tirallongues dels escriptors valencians Josep Bernat i Baldoví o Josep Maria Bonilla, cosa que feia entretenir els companys de professió. Per les seues qualitats histriòniques forma part de diferents grups d'aficionats de teatrets societaris.

Encara ben jove aconsegueix el primer contracte professional en el món teatral, raó per la qual deixa l'ofici de velluter i compatiblitza les activitats dramàtiques amb la de forner en l'establiment dels seus pares. A finals dels anys cinquanta realitza diverses temporades al Princesa de València amb Leandre Torromé, un dels primers actors del teatre valencià, a qui considera un dels seus mestres. Però quan Ascensi Mora es revela com el millor intèrpret en aquest nou gènere és en l'estrena del sainet El deu, dèneu i noranta (1861), d'Eduard Escalante. Aquesta obra suposarà l'espenta definitiva per al teatre valencià, que tindrà una ràpida evolució ascendent fins a la seua consolidació durant el sexenni revolucionari. A partir d'ara, els triomfs de la carrera artística de Mora aniran units als d'Escalante i la resta d'autors valencians que impulsaren el teatre autòcton.

Després de realitzar gires per tot l'Estat espanyol, en 1865 es converteix en director d'una companyia que actua en les temporades següents a Lleida i Barcelona, on aprofita per conéixer el teatre català d'aleshores, el qual es trobava en un moment de gran creativitat. Malgrat l'èxit que assoleix també a Madrid i altres ciutats espanyoles com a primer actor còmic, Ascensi Mora torna a la seua terra natal, on realitza memorables campanyes al Teatre Llibertat de València, que era com s'anomenava el Princesa durant el sexenni revolucionari. És ara quan, amb la col·laboració del també actor Ascensi Faubel, escriu la comèdia en dos actes El cencerro de Moncà (1870), que és una imitació de L'esquella de la Torratxa, del dramaturg català Frederic Soler «Serafí Pitarra». També és autor, juntament amb Antoni Roig i Civera, dels sainets El cap d'Olofernes, Els banys de les barraquetes i Un capità de cerol.

El començament de la Restauració monàrquica significa un canvi per al nostre actor, que passa al Teatre Café de Russafa, on roman com a director d'escena les temporades 1874-1875 i 1875-1876. En aquesta època impulsa el tímid intent d'innovació que per al teatre valencià suposava la confecció, per part d'alguns autors, de drames i comèdies més llargues i amb més pretensions que el típic sainet còmic en un acte. En les temporades següents Mora actua als teatres Apolo, Principal i Princesa de València, i en tots ells es converteix en el més entusiasta mantenidor del teatre valencià. A partir de l'any 1880 roman definitivament durant tres temporades seguides al Teatre Russafa, on representa obres de tots els gèneres, però principalment del gènere autòcton. En ple cim de la seua popularitat, els dos darrers anys de la seua vida artística caigué malalt, però encara seguia omplint el Russafa de gom a gom. El seu enterrament va ser multitudinari, una vertadera manifestació d'estima i admiració per part dels seus conciutadans.

Amb la mort de Mora desaparegué el més ferm sostenidor del teatre valencià de la seua època, com ho mostra que molts dels autors valencians coetanis li escrigueren expressament trenta obres per a estrenar-les en les funcions al seu benefici. De totes aquestes peces, les més personals són les titulades El benefici de Mora (1881) i Sensiet (1883), del seu amic i també actor Joan Colom.

Ascensi Mora va despuntar com a actor còmic durant el quart de segle que abraça des de finals dels anys cinquanta fins a la seua mort en 1883. Tenia grans aptituds per al cant, tot reeixint especialment com a tenor còmic de sarsuela, raó per la qual va poder alternar aquest paper amb el d'actor de comèdia. El repertori d'Ascensi Mora era molt ampli, fins i tot vastíssim: des de tonadilles i sarsueles fins a les comèdies de figurón del teatre espanyol; però la seua popularitat la deu principalment al teatre valencià, del qual estrena bona part del repertori de la seua època. Així, es converteix en l'actor preferit d'Eduard Escalante, de qui va estrenar bona part dels seus primers èxits.

Mora fou un creador inimitable dels més variats tipus del teatre valencià, els quals caracteritzava i exterioritzava amb una gràcia i naturalitat ben personals. Concretament, en el paper de llaurador valencià era únic. Dos dels mèrits més importants de Mora eren la seua capacitat d'imitació i la seua intuïció innata. Mai no perdia el caràcter del personatge que representava: els acudits més enginyosos o les frases més gracioses les deia amb la major serietat, sense riure mai. Aquest era un dels seus recursos més eficaços; és a dir, la gravetat amb què parlava, la qual, per contrast, provocava les més sorolloses riallades. A aquesta ductilitat per a interpretar els més diversos papers del teatre valencià, afegia la seua espontaneïtat en les situacions còmiques, les quals sempre eren acompanyades pel moviment adequat i per la gesticulació precisa. Fou un especialista en la recitació dels monòlegs, sense abandonar mai el tipus emfàtic i presumptuós. Els seus canvis de to, la manera de créixer a poc a poc, la transició que feia en l'últim vers, causava un gran efecte en el públic. A causa d'aquestes qualitats interpretatives, fou un artista molt estimat per la gent senzilla i admirat per la més il·lustrada.

Una altra de les seues virtuts era que sabia escoltar els interlocutors, perquè en el teatre, més difícil que saber parlar és saber escoltar. Per això, tenia molt en compte amb quins col·legues actuava. Va ser un digne company dels millors artistes valencians de l'època, com ara les actrius Amàlia Mondéjar, Maria Agosti, Norberta Toran, Antònia Colom, Empar Guillén, Empar Pardenillas, Loreto Bru, i Vicenta Barrera, i dels actors Leandre Torromé, Ascensi Faubel, Ramon Plumer, Josep Izquierdo, Josep Perlà, Joan Colom, Josep Esteve, Rafael Bolumar, Josep Contreras i Josep Ferrando, entre d'altres. També fou director de diversos conjunts, en els quals treballaren alguns dels deixebles més reeixits, com ara Manuel Llorens i Manuel Taberner, els quals continuaran la seua llavor i seran els impulsors del teatre valencià en les darreres dècades del segle XIX i el primer terç del segle XX, respectivament.

En definitiva, Ascensi Mora és un dels actors còmics més importants de l'època inicial del teatre popular valencià i el seu mantenidor durant nombroses temporades en els primers coliseus de la ciutat de València, fonamentalment els teatres Princesa i Russafa.

26 novembre 1859. Un casament en Picanya. Francesc Palanca i Roca, amb partitura de Joan Garcia Català.

7 desembre 1861. El deu, dèneu i noranta. Eduard Escalante.

24 maig 1862. La casa de la Meca. Eduard Escalante.

4 desembre 1862. La sastreseta. Eduard Escalante.

11 desembre 1862. Un assumpte de família. Salvador Estellés Rams.

17 juny 1866. Tot ho apanyen els dinés. Josep Merelo i Casademunt.

9 gener 1871. La cencerrà del Mercat. Eduard Escalante.

19 gener 1871. Lo que sembres culliràs! Francescs Palanca i Roca.

19 abril 1871. La veu de la consciència. Josep Garcia Capilla.

29 abril 1871. La xala. Eduard Escalante.

15 maig 1871. Anar per llana. Manuel Millàs.

15 gener 1872. Barraca en lo Cabanyal. Eduard Escalante.

20 gener 1872. El rei de les criaïlles. Eduard Escalante.

28 octubre 1872. Toni Manena i Joan de la Son. Francesc Palanca i Roca.

17 febrer 1873. El tio Cavila o a divertir-se a un poblet. Eduard Escalante.

30 novembre 1873. Un jutge municipal. Antoni Roig i Civera.

4 desembre 1873. El reliquiari de plata. Ramon Lladró Mallí

6 desembre 1873. Carracuca! Rafael Maria Liern.

28 desembre 1873. Sota, cavall i rei. Manuel Millás.

3 gener 1874. El que fuig de Déu. Rafael Maria Liern.

2 febrer 1874. No és la sort per a qui la busca. Josep Garcia Capilla.

19 desembre 1874. Pobres i rics. Leandre Torromé.

30 gener 1875. Una sogra de castanyola. Eduard Escalante.

6 març 1875. Els bessons de Sedaví. Joaquim Balader i Jacob Sales.

10 desembre 1875. Mentirola i el tio Lepa. Eduard Escalante

10 desembre 1875. Endevina, endevinalla o el tio Perico. Eduard Escalante.

20 gener 1876. La sombra de Carracuca! Constantí Llombart i Lluís Cebrian Mezquita.

26 gener 1877. Un aprenent de lletí. Josep Ovara.

12 abril 1877. Tonico! Eduard Escalante.

8 novembre 1877. L'agüelo Cuc. Eduard Escalante i Joaquim Balader.

16 febrer 1878. El xiquet del milacre. Eduard Escalante.

6 abril 1878. Oros són triunfos. Eduard Escalante.

16 juny 1878. Les criaes. Eduard Escalante.

11 març 1880. L'herència del rei Bonet. Eduard Escalante.

22 octubre 1880. Perles del cor. Francesc Bellido i Francesc Huertas.

8 febrer 1881. Si no vols caldo, tres tasses. Joan Colom.

22 febrer 1881. La carrera de la dona. Joan Batiste Burguet.

15 desembre 1881. Bou Amema. Josep Fambuena.

1 febrer 1882. Tres abelles de colmena. Antoni Roig i Civera.

14 desembre 1882. Un capità de cartó. Rafael Bolumar i música de Rigobert Cortina.

7 març 1883. Acertar errant. Joaquim Balader.

Mora, Ascensi. El senserro de Moncà. Amb Ascensi Faubel. València: Impremta d'Olegario Barberà, 1872.

Mora, Ascensi. El cap d'Holofernes. Amb Antoni Roig. València: Impremta de R. Ortega, 1872.

Llorente Falcó, Teodor. Eduard Escalante. Recopilación de datos para un estudio sobre su personalidad. València: Impremta de Federico Doménech, 1934.

Lloret i Esquerdo, Jaume. «Ascensi Mora. L'actor dels primers èxits d'Escalante». A: Canet, José Luis (et al.) (ed.) Teatro hispánico y su puesta en escena. Estudios en homenaje a Josep Lluís Sirera Turó. València: Universitat de València, 2017, p. 209-222.

Sanchis Guarner, Manuel. Els inicis del teatre valencià modern. 1845-1874. València: Institut de Filologia Valenciana, 1980.

Sirera, Josep Lluís; Miralles, Remei. «Representar el sainete valenciano: imágenes textuales y tradición interpretativa». A: Dubatti, Jorge (coord.). Historia del actor, II. Del ritual dionisíaco a Tadeusz Kantor. Buenos Aires: Colihue, 2009, p. 151-187.

Gravat d'Ascensi Mora. Font: Escalante i Mateu, Eduard. Colección completa de las obras dramáticas de Eduardo Escalante. València: Establecimiento Tipográfico Domenech, 1922-1924, t. I, p. 80.