Alacant

Al llarg de la història, a Alacant han coexistit diverses pràctiques escèniques d'origen, contingut i finalitats diferents. Les més antigues en el temps són les de tradició medieval, que es representaven al carrer des de finals del segle XVI fins a finals del XVIII, amb motiu de processons i desfilades públiques, i que comptaven amb la participació i l'adhesió populars. El teatre medieval té dues branques, una religiosa i altra profana, sovint enllaçades en la utilització dels mateixos elements materials però amb unes funcionalitats ben diferents. D'una banda, el teatre religiós naix per la necessitat d'adoctrinar els fidels en els dogmes de l'Església i de seduir-los mitjançant procediments espectaculars i colpidors. De l'altra, el teatre profà té com a finalitat mostrar l'adhesió i la identificació popular amb la monarquia.

El teatre religiós de tradició medieval pervisqué a Alacant, a recer de la processó del Corpus, en la forma d'unes escenificacions que tenien lloc dalt d'entaulats i de carros triomfals preparats i decorats a l'efecte. Les manifestacions teatrals que trobem al Corpus alacantí són les representacions ininterrompudes de diversos misteris, així com la presència d'altres elements parateatrals, com ara danses o balls i les figures del drac i la cuca fera.

Pel que fa al teatre profà, la ciutat organitzà fastos, desfilades i representacions teatrals, principalment en forma de farses o simulacres de batalles de Moros i Cristians, amb motiu de celebracions reials o d'esdeveniments bèl·lics. La particularitat de les funcions alacantines consistia en el desembarcament dels moros al port, les ambaixades que realitzaven els dos bàndols (les primeres en festes d'aquesta mena) i la participació de la figura de la Mahoma.

El desenvolupament d’aquestes espectaculars tradicions festives, juntament amb la seua confluència amb el teatre privat cortesà renaixentista donarà origen a la comèdia barroca. Aquesta nova pràctica escènica populista necessitarà per a consolidar-se el concurs de les companyies itinerants de la commedia dell’arte italiana, que des del Renaixement recorrien tot el continent europeu amb espectacles profans més comercials. En poc temps el teatre assolí tan gran protagonisme social que ja no necessitava un marc global que el justifiqués (com eren les commemoracions religioses o civils), i es convertí en una finalitat en ell mateix. És aleshores, finals del segle XVI, quan l’art dramàtic vol un espai escènic estable per a la seua pràctica. A la nostra àrea lingüística, aquest local es denomina la casa de les comèdies, mentre que a Castella rep el nom de corral de comedias. La Casa de les Comèdies d'Alacant fou fundada el 1616, amb l'objectiu de coadjuvar a les necessitats de l'Hospital Sant Joan de Déu, i funcionà fins al 1796, si bé la seua activitat teatral fou interrompuda durant dos períodes d'una desena d'anys cadascun al llarg del segle XVIII per les campanyes prohibitòries de la jerarquia eclesiàstica. La creixent influència política i cultural de Castella durant el Barroc, paral·lela a la decadència de les lletres valencianes, és la causa que aquesta pràctica escènica es fonamentés en les comèdies de l'època àuria del teatre castellà.

La frustració al cinc-cents d'un teatre culte genuïnament valencià, per la progressiva castellanització de les classes dominants valencianes, és la causa que la nostra llengua es refugiés en els gèneres populars, els quals tenen el valor afegit d'haver conservat els senyals d'identitat del nostre poble durant l'època de la decadència. En els segles XVII, XVIII i primera meitat del XIX hi hagué una veta subterrània de teatre valencià, que normalment, no es movia pels circuïts dramàtics oficials, sinó que es representava privadament o pels carrers de la ciutat: eren els entremesos, col·loquis, balls i tots els altres gèneres dramàtics populars. Els col·loquiers i romancers recitaven per les places de la ciutat col·loquis i romanços de cec, alguns dels quals necessiten la participació de dos o més personatges i esdevenen vertaderes peces teatrals. També sabem que en diversos barris alacantins (la Vila Vella, el Raval Roig, etc.) es feien balls i danses populars durant llurs festes. Finalment, a l'Horta alacantina, aprofitant que les collites de l'ametlla o la verema congregaven molts llauradors als masos, es representaven entremesos o jocs més o menys improvisats, que hom ha denominat jocs de pallissa. Abans de traspassar la meitat del vuit-cents, tot aquest teatre popular cobrarà vàlua literària en el sainet còmic, que es convertirà a partir d'aleshores en el gènere quasi monogràfic del teatre valencià.

A mitjan segle XIX, amb el triomf del Romanticisme, comença l'època moderna del teatre. L'alta burgesia comercial alacantina, formada en l'expansió econòmica del set-cents, construí el Teatre Principal (1847), que, amb una cabuda de 1500 espectadors, esdevindrà l'obra cultural més duradora que emprengué col·lectivament aquest sector social. Efectivament, per història, tradició, organització de l'espai i explotació empresarial, el Teatre Principal és el coliseu de la burgesia, gràcies al recolzament de la qual tingué períodes d'autèntica esplendor, però quan aquesta classe social flaquejà en la seua assistència, hagué d'obrir-se a les capes socials intermèdies o, fins i tot, populars. En les primeres dècades d'existència del Principal predomina el teatre declamat de tall romàntic, però també tenen una gran presència els gèneres lírics, especialment la sarsuela espanyola i l'òpera italiana.

Com que no podia conjugar el Teatre Principal els interessos de les distintes classes socials, a partir de la revolució democràtica de 1868 sorgiren nous locals creats per a un públic heterogeni, que, atès que havia millorat la seua situació econòmica, ja estava en condicions d'imposar els seus gustos. Primer foren els cafés teatre o cafés cantant (com ara el Varietats, el d'Estiu i el Teatre Café), que foren el paradís dels gèneres musicals, i un poc després s'obrí el Teatre Espanyol (1876-1887), un alte local secundari que prompte esdevingué en clar competidor del primer coliseu alacantí. El creixement demogràfic d'Alacant i l'augment de la demanda va provocar la construcció en les darreres dècades del segle XIX de dos teatres-circ de grans dimensions, coneguts pels alacantins amb la denominació de Circ Vell (1881-1891) i Circ Nou (1892-1907), així com del Teatre Polo (1894-1897), un luxós local de vida efímera situat al barri de Benalua, i el music hall  Saló Novetats (1894-1923). En definitiva, podem afirmar que en l'últim quart del vuit-cents el teatre es convertí en l'espectacle per antonomàsia.

Al marge del teatre comercial, la ràpida extensió de l'afició dramàtica a les darreres dècades del segle XIX havia ultrapassat les reunions familiars a les cases particulars de les classes benestants alacantines per cercar un camp més ample en les societats recreatives, més adequades a les exigències i possibilitats dels nous consumidors. Fins aleshores la cultura era privativa de la burgesia; ara, el teatre es converteix en un veritable hobby col·lectiu, una autèntica déria. En efecte, assistir a la representació d'una obra còmica o d'una peça lírica esdevé un acte quotidià per a les classes populars, que es converteixen en la base social de desenes de locals recreatius estesos pertot arreu. En primer lloc, cal citar les entitats vuitcentistes que perllongaren la seua activitat al segle següent, com ara Calderón de la Barca (1881), Echegaray (1884), Círculo Obrero Católico (1893), Zorrilla (1894) i Pedro Delgado (1895). A aquestes societats dramàtiques s’afegiran al segle XX ateneus obrers, casinos, sales d'institucions cíviques, clubs esportius i centres educatius, que disposaven d’escenaris on feien funcions dramàtiques, d'entre les quals cal destacar l’Orfeó (1901), l’Ateneu (1903), la Casa del Poble (1913) i la Unió Tabaquera (1936).

Paral·lelament, a començaments del segle XX la zona de la prolongació sud de l'Esplanada, on seguia guanyant-se terreny a la mar, es trobava en plena expansió urbanitzadora amb motiu de l'eixample de la ciutat: aquí es muntà el Teatre d’Estiu (1903-1939) i, ben a prop, el Saló Alhambra (1908-1910). Per aquesta època també es muntaren els primers teatres cinema de principis de segle: el Saló Modern (1906-1924), el Saló Sport (1906-1936) i el Teatre Nou (1907-1939). La segona i tercera dècada del nou-cents van significar a Alacant l'etapa de la construcció o reforma de les gran sales cinematogràfiques (sovint aprofitades per als espectacles teatrals), les quals perduraren fins després de la guerra civil: el Saló Espanya (1916), el Saló Granados (1917), el Monumental-Saló Modern (reconstruït el 1924), el Central (1924) i l'Ideal (1925). En definitiva, el primer terç del nou-cents constitueix el període històric de major nombre de construccions d'edificis públics dedicats als espectacles, alguns dels quals amb una cabuda superior a la del Teatre Principal. Durant la major part del segle XX l'espectacle teatral i cinematogràfic alacantí estava quasi monopolitzat per tres o quatre empreses, que controlaven diverses sales alhora. Pel que fa als gèneres representats, mentre al Principal triomfava la comèdia (tant l'alta comèdia com les peces comicocostumistes), la dedicació al teatre de la resta dels locals no fou completa: els més actius foren el Novetats, l’Sport, el Nou, l'Espanya i el Monumental, que alternaren els diferents gèneres (principalment les varietats i el teatre popular valencià) amb les projeccions cinematogràfiques, les quals resultaven força més barates.

Tanmateix, a partir dels anys seixanta del segle XX, el teatre com a espectacle comercial es trobava ja en una crisi insalvable, derrotat per l'art cinematogràfic que comptava amb la preferència de les grans masses d'espectadors. Com que no podia mantenir-se el negoci sense una assistència regular de públic, les sales deixaren de programar funcions teatrals per a convertir-se únicament en cinemes. La televisió i els esports en massa desviaren definitivament l'atenció del públic i donaren el colp de gràcia a l'espectacle teatral comercial. Als anys seixanta i setanta, els grups de cambra i assaig i de teatre independent mantingueren l'afició teatral del públic més format, oferint obres dramàtiques avanguardistes en els salons d'actes de les caixes d'estalvi, dels centres educatius o d'altres institucions. Aquesta tasca l'han continuat en les dècades posteriors altres colles d'aficionats alacantins (que en pocs casos han pogut professionalitzar-se), les quals han conreat els gèneres més diversos, especialment el teatre contemporani.

Ramos Pérez, Vicente. El teatro Principal en la historia de Alicante (1847‑1947). Alacant: Publicaciones de la comisión de cultura del Excmo. Ayuntamiento de Alicante, 1965.

Lloret i Esquerdo, Jaume. El teatre a Alacant (1833-1936). València: Consell Valencià de Cultura, 1998.