Emili Tintorer i Vilaseca

Crític de teatre, dramaturg i traductor

Llicenciat en Dret el 1892, Emili Tintorer va decantar-se per les lletres i, concretament, pel teatre. Associat amb Lluís Via i Josep Oriol Martí, escriuen sota el pseudònim «Tres ingenios ignorados» el drama Marta y María o La muerte de Maceo (1896), inspirat en la guerra de Cuba, i, signant-la obertament, la traducció a l’espanyol de Cyrano de Bergerac (1899), d’Edmond Rostand. Tot i això, la seva activitat professional se centraria en el periodisme, en què s’especialitza com a crític teatral. Tintorer, com altres membres de la seva generació, fa el canvi a la llengua catalana com a mitjà de propagació, en consonància amb els valors del naixent catalanisme polític. Així, forma part dels impulsors dels catorze exemplars de Setmana Catalanista (1900), suplement literari de La Opinión de Cataluña (1899-1901). Aquest mateix nucli constituiria la base del setmanari Joventut (1900-1906), òrgan modernista pertanyent a la Unió Catalanista, en el qual Tintorer s’ocupa de la secció teatral. A més de qüestions teatrals, Tintorer hi publica articles d’altres matèries com els de la sèrie «Per ull de garbell», de denúncia social, per un dels quals va ser empresonat, o els tres escrits de «Divagacions filosófich-socials» (1904), a més d’algunes narracions o l’interessant «Proleg» d’un suposat llibre inèdit, Memories d’una donzella, que podria ser un projecte de novel·la. A Joventut apareix el capítol sobre Don Juan Tenorio (1902) que forma part del llibre, llavors inèdit, La moral en el teatre (1900/1905), decàleg estètic i ideològic de l’autor. El 1909 aplega una selecció de Joventut a Petites convencions / Teatre / Anna, de caràcter més heterogeni, centrat sobretot en la crítica dels costums i de la moral a través dels 28 escrits de la sèrie «Observacions sobre la vida moderna. Apuntes pera un llibre... que no surtirá may», a banda d’altres articles de teatre i de la narració «Anna».

En paral·lel a l’activitat publicística, Tintorer segueix conreant la creació dramàtica. En primer lloc, per bé que no la signa, participa en la traducció al català de Quan ens despertarem d’entre els morts (1901), d’Henrik Ibsen, amb un extens pròleg de Tintorer. És també a la «Biblioteca Joventut» que prologa Titellas febles (1902), de Frederic Pujulà i Vallès, en col·laboració amb el qual escriu El Geni (1903), continuada per El Boig (1907). Amb Pujulà també confegeix la «fantasia tràgica» Dintre la gàbia (1905), i, en solitari, Mal de verge (1906), que no s’estrena. La mateixa circumstància afecta El Boig, tal vegada per la mala rebuda d’El Geni, muntada per Adrià Gual (1904), i de Dintre la gàbia, estrenada per la companyia d’Adelina Sala i Enric Giménez (1905).

Sigui per falta d’acceptació o per la pèrdua de la plataforma de Joventut, Emili Tintorer no publica cap obra teatral després del 1907. Dissolt el setmanari catalanista, s’incorpora com a crític al diari Las Noticias, en el qual exercirà, en castellà, fins ben entrada la Guerra Civil. A més, seguirà publicant columnes d’opinió sobre temes diversos, sovint sota el pseudònim de «Max». Tintorer, a més, va contribuir, com a membre del comitè de lectura, a l’activitat del Sindicat d’Autors Dramàtics Catalans (1911-1913). Degà de la crítica teatral barcelonina, coincidit amb el canvi de règim (1939), que comporta la desaparició de la majoria de capçaleres, entre les quals Las Noticias, Tintorer s’aparta definitivament dels escenaris.

Superada l’efervescència patriòtica ‒en clau espanyola‒ que vehicula el drama Marta y María (1896), d’estructura fulletonesca, i de retòrica ampul·losa, Tintorer esdevé un dels abanderats més càustics del modernisme ibsenià, a favor de propostes més o menys naturalistes i del drama d’idees. Des de Joventut, vehicula un perfil intel·lectual que advoca per l’antiromanticisme i l’anticonvencionalisme. Així, es forja una fama de crític tenaç, amb el rebuig força habitual de la gran majoria d’estrenes a Barcelona. Per l’ascendència de Joventut, Tintorer esdevé un dels comentaristes més influents del primer quinquenni del segle XX, però el seu pes es dilueix amb la desaparició de la revista i l’emergència d’altres valors estètics, que es consoliden al voltant del Noucentisme, que recupera la convenció literària com a criteri prescriptiu. Fins llavors, Tintorer havia exercit un paper rellevant en la difusió de les obres i valors d’Ibsen, però en les creacions com a dramaturg, coordinat amb Frederic Pujulà, no assoleix l’arrelament suficient de models epígons, possiblement per un excés de retoricitat deutora de motllures victorhuguesques. De la mateixa manera que Mal de verge (1906) plasmava en format teatral les premisses sobre la convenció que emanen del conjunt de La moral en el teatre (1905), estructurada a partir del binomi veritat-falsedat del corpus ibsenià, el 1909 rectifica sobre la qüestió en la conferència De la convenció en el Teatre y en la Vida, en què admet que el teatre no és una reproducció del real, sinó una construcció humana i ideal que, no volent-ho, embelleix aspectes del real. A més, hi fa una ardent defensa del teatre de Gerhart Hauptmann, de qui destaca l’obra Ànimes solitàries perquè defensa una visió sense mistificacions de la vida i alhora aporta un ideal de reforma, de catarsi. Fet i fet, Tintorer mantindria els postulats del modernisme social que conceben el teatre com una eina pedagògica. Així com el seu concurs en el bloc modernista prenoucentista ha estat estudiada a bastament, la producció crítica posterior no ha rebut la mateixa atenció.

Assajos

La moral en el teatre. Barcelona: Publicació Joventut; Sant Feliu de Guíxols: Octavi Viader, impressor, 1905. Escrit entre el juny i el setembre del 1900, i el pròleg, a l’abril del 1904.

Petites convencions. Teatre. Anna. Palafrugell: Biblioteca de la Crónica, 1909.

De la convenció en el Teatre y en la Vida. Conferència llegida el 17 de gener del 1909, al Teatre Novetats, impresa com a separata de la revista Teatralia, núm. 7, p. 115-135.

Obra dramàtica original

Sota el pseudònim de «Tres ingenios ignorados», que oculta Lluís Via, Emili Tintorer i Josep Oriol Martí. Marta y María ó la Muerte de Maceo. Drama en tres actos, en prosa y en verso, original de tres ingenios ignorados. Barcelona: Imprenta de Francisco J. Altés, 1898. Estrenada al Teatre Novetats el 30 de desembre de 1897. Escrita el 31 de desembre del 1896.

Amb Frederic Pujulà. El Geni. Drama en tres actes. Barcelona: Biblioteca Joventut, 1904. Escrita entre l’octubre i el novembre del 1903. Estrenada pel Teatre Íntim d’Adrià Gual el 16 de desembre del 1904 al Teatre de les Arts de Barcelona.

Amb Frederic Pujulà. Dintre la gabia. Fantasía tràgica en un acte. Barcelona: Joventut, 1906. Estrenada el 23 de novembre del 1905 per la companyia d’Adelina Sala i Enric Giménez al teatre Apolo de Barcelona.

Mal de verge. Drama en tres actes. Barcelona: Joventut, 1906.

Amb Frederic Pujulà. El Boig. Segona part de El Geni. Drama en tres actes. Barcelona: Joventut, 1907.

Traduccions

Rostand, E. Cyrano de Bergerac. Tragicomedia en cinco actos, en verso. Traducció de Luís Vía, José O. Martí i Emilio Tintorer. Barcelona: Imprenta «La Renaixensa», 1899. Estrenada al Teatro Español de Madrid l’1 de febrer de 1899.

Ibsen, Enrich. Quan ens despertarém d’entre’ls morts... Drama en tres actes. Traducció de Joventut [atribuïble a Emili Tintorer]. Pròleg d’Emili Tintorer. Barcelona: Biblioteca Joventut, 1901. Editada en 25 plecs entre el 10 de gener i l’1 d’agost del 1901. Estrenada a Barcelona al Teatre de les Arts, dins de les «Vetllades Avenir», a càrrec de la companyia  Guitart-Llorente, el 4 de setembre del 1902, en funció única.

Casacuberta, Margarida. «Joventut (1900-1906): el “Modernisme desvirtuat”?». A: Broch, Àlex; Castellanos, Jordi; Marrugat, Jordi (dirs.). Història de la literatura catalana. Vol. VI: Literatura contemporània (II). Modernisme. Noucentisme. Avantguardes. Barcelona: Enciclopèdia Catalana: Barcino: Ajuntament de Barcelona2020, p. 63-71.

Casacuberta, Margarida (et al.). «Estudi introductori». A: Casacuberta, Margarida (et al.) (ed.). El debat teatral a Catalunya. Antologia de textos de teoria i crítica dramàtiques. Del Modernisme a la Guerra Civil. Barcelona: Diputació de Barcelona: Institut del Teatre, 2011, p. 17-148. (Escrits teòrics; 15) <https://redit.institutdelteatre.cat/handle/20.500.11904/857> [Consulta: 1 març 2022]

Cots, Montserrat. «La versión española del Cyrano de Bergerac de Edmond Rostand». A: Lafarga, Francisco (ed.). Imágenes de Francia en las letras hispánicas. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1989, p. 287-295. Disponible també en línia a: <https://bit.ly/3q2EltJ> [Consulta: 1 març 2022]

Farré i Vilalta, Imma. «La Biblioteca Joventut (1901-1914) i el darrer Modernisme». Els Marges, núm. 64 (setembre 1999), p. 39-67. Disponible també en línia a: <https://bit.ly/3i9Xwxu> [Consulta: 1 març 2022]

Farré i Vilalta, Imma. «Una aposta a favor de la modernització en temps de crisi: Setmana catalanista (1900)». A: Molas, Joaquim (et al.). 1898: entre la crisi d’identitat i la modernització. Vol I. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2000, p. 439-452.

Farré i Vilalta, Imma. «Joventut» (1900-1906) i el darrer modernisme. Tesi doctoral dirigida per Glòria Casals i Marina Gustà. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2016. Disponible també en línia a: <https://bit.ly/3w8zSdc> [Consulta: 1 març 2022]

Farré i Vilalta, Imma. «La crítica teatral al setmanari Joventut (1900-1906)». Els Marges, núm. 110 (tardor 2016), p. 58-83. Disponible també en línia a: <https://bit.ly/3q5FYak> [Consulta: 1 març 2022]

Farré i Vilalta, Imma. «Joventut (1900-1906) i la llengua normativa». Llengua & Literatura, núm. 32 (2022), p. 27-48. Disponible també en línia a: <https://bit.ly/36P8Cp6> [Consulta: 1 març 2022]

Gallén, Enric. «El teatre. Del teatre d’idees a la comèdia». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim (dir.). Història de la literatura catalana. Vol VIII. Barcelona: Ariel, 1986, p. 427-433.

Marfany, Joan-Lluís. «Assagistes i periodistes. Ideòlegs i visionaris». A: Riquer, Martí de; Comas, Antoni; Molas, Joaquim (dir.). Història de la literatura catalana. Vol. VIII. Barcelona: Ariel, 1986, p. 143-162.

Pla, Josep. «Història de la revista “Joventut” (1900-1906)». A: Prosperitat i rauxa de Catalunya. Barcelona: Destino, 1977, p. 257-369. (Obra completa Josep Pla; 32)

Siguán, Marisa. La recepción de Ibsen y Hauptmann en el modernismo catalán. Barcelona: Promociones y Publicaciones Universitarias, 1990.

Tintorer, Emili; Gual, Adrià. «Del barret al pentinat». Edició de Carles Batlle. Pausa, núm. 19 (març 1995), p. 23-31. S’editen fragments de l’article d’Emili Tintorer «De teatre català» (Joventut, any vii, núm. 309, 9 agost 1906, p. 502-505) i de la conferència «Dels conjunts escènics» llegida per Adrià Gual el 17 d’octubre del 1903 a l’Associació Popular Regionalista, Barcelona. Disponible també en línia a: <https://bit.ly/3KIdnQb> [Consulta: 1 febrer 2021].