Joan de Sagarra i Devesa

Crític de teatre

Nascut en l’exili parisenc del dramaturg Josep M. de Sagarra i Mercè Devesa, Joan de Sagarra es declara, sovint, de cultura més francesa que no pas catalana. Instal·lats al Rosselló fins al 1940, el retorn a la vida cultural, plena de limitacions, de la Barcelona de postguerra contrasta amb l’àmplia cultura literària i teatral de la família, que esperona la formació d’un jove Joan de Sagarra que cursa els estudis de primària a l’Institut Tècnic Eulàlia i els de batxillerat, als jesuïtes de Casp (1947-1955). En l’etapa de preuniversitari, Sagarra contribueix a editar la publicació El Búho, en homenatge a la Revista de Occidente, fundada i dirigida per un dels seus intel·lectuals de referència: José Ortega y Gasset. En el marc dels jesuïtes també debuta com a actor encarnant Mr. Scrooge d’El anticuario, versió d’Enrique Suárez de Deza d’A Christmas Carol, de Charles Dickens. En acabar el batxillerat, cursa estudis de Dret entre Deusto i Barcelona. El 1957, amb Xavier Coma i Enric Vàzquez s’endinsa en el món del jazz i la cançó francesa. D’una banda, elabora els guions de Jazz Selección, espai emès a Radio Nacional de España; de l’altra, funden el Jubilee Jazz Club, a redós del qual organitzen conferències i cicles. Promotors del nou jazz nord-americà, es fan càrrec de la programació de locals com el Tobogán, el Kit-Kat o, sobretot, el Jamboree, de Joan Rosselló, on aconsegueixen que actuïn figures de la talla de Gloria Stewart.

La mort de Josep M. de Sagarra el 1961 empeny Joan de Sagarra a marxar a París, cosa que succeeix a finals del 1962 després de l’impacte del film Les amants de Teruel, dirigit per l’artaudià Raymond Rouleau, de qui esdevé deixeble per aprendre l’ofici teatral. Alhora, es matricula a l’Institute d’Études Théâtrales de la Sorbonne. En la breu estada parisenca, fa de «negre» per al crític teatral Gilles Sandier, del setmanari Arts; estableix relacions amb Jean Vilar i assisteix Rouleau en la direcció de Le Génie des Forêts, una versió primigènia de L’oncle Vània, de Txèkhov. El 1963, intenta, sense èxit, fer carrera teatral a Madrid, on, en paral·lel, publica articles de cinema en revistes com Film Ideal. Sense haver-se proposat l’ofici de crític, entra a la secció teatral d’El Noticiero Universal (1963-1964), des d’on fa el salt a El Correo Catalán (1964-1967), en què relleva el conservador Josep M. Junyent. El 1968, el director de Tele/eXpres, Manuel Ibáñez Escofet, li proposa la secció «El día de siempre», a la manera de les columnes d’opinió del seu pare: inicia, així, la crònica diària, sobre temes diversos, d’una gran desinhibició i impacte, una part de la qual quedaria recollida a Las rumbas de Joan de Sagarra (1971). Compagina la crítica teatral a la nova redacció de Fotogramas i a Mundo Diario (1976-1980) amb l’articulisme diari, que prossegueix a «Repostería selecta» (ENU, 1972-1976) i «A palo seco» (ECC, 1976-1978). Posteriorment, les seves cròniques adquiririen caràcter setmanal a El País (1988-2003) o El Temps (1993-1996) (La horma de mi sombrero, 1997).

Després del parèntesi com a delegat de Cultura i Ensenyament de l’Ajuntament de Barcelona (maig 1978-abril 1979), retorna a la crítica d’escenaris en mitjans com La Vanguardia (1980-1982), El Món (1981-1984) o La Guía del Ocio (1985-1988), però és a El País (1982-2003) on es vincula de forma més perllongada, si bé comença a abandonar la crítica en benefici de l’articulisme a partir dels noranta. Actualment, segueix exercint la crònica en els suplements literaris i culturals de La Vanguardia («El mes de Joan de Sagarra» i «La terraza», 2004). Entre altres dedicacions, Joan de Sagarra ha divulgat el llegat del seu pare, de qui va traduir al castellà la versió del muntatge de Galatea (1972) que el Teatro Nacional de Barcelona, dirigit per Ricard Salvat, va escenificar al Teatro Español de Madrid.

De vastos coneixements en la plàstica, la música, el cinema i els diversos gèneres literaris, Joan de Sagarra reverteix la crònica teatral informativa de postguerra mitjançant un estil polèmic que incorpora nombroses referències estrangeres fins llavors poc conegudes, partint de referents com ara l’articulisme desinhibit a Mirador de Just Cabot o les crítiques de cinema de François Truffaut (Arts). De gran memòria teatral, defensa la crítica com a gènere literari autònom, i la concep «subjectiva, apassionada i partidista, que són les condicions de la crítica segons Baudelaire». Deutor de les teories d’Artaud ‒a qui dedica la tesina de llicenciatura a la Sorbonne (1964)‒, propugna un estil bel·ligerant sovint lligat a l’efecte emocional de l’espectacle. Partidari de les tendències més renovadores, el camí obert per Sagarra seria prosseguit, amb mètodes i estils distints, per crítics interpretatius com Xavier Fàbregas o, posteriorment, Marcos Ordóñez.

De vèrbola punxant, Sagarra ha estat l’iniciador o el centre de polèmiques d’àmplia repercussió com la que manté amb Josep M. Flotats (1987) al voltant del model del Teatre Nacional de Catalunya: Sagarra en qüestiona el personalisme i l’aplicació d’un model centralitzat, en detriment de la pràctica i les tesis de Jean Vilar que vehicula, en bona mesura, la xarxa descentralitzada de França. De fet, Joan de Sagarra havia elaborat, per encàrrec de la Generalitat presidida per Josep Tarradellas, un programa de teatre públic basat en aquestes premisses (1979-1980), però el canvi polític en va frenar l’aplicació. Per bé que és un referent ineludible de la crítica teatral recent, els articles de teatre no han estat pràcticament incorporats en les seves antologies, que recopilen, més aviat, el cronista subversiu, llegidor i representatiu d’una progressia barcelonina que ell mateix va batejar, irònicament, com a «Gauche Divine».

Articles periodístics

Las rumbas de Joan de Sagarra. Pròleg de Josep M. Carandell. Barcelona: Kairos, 1971. Se n’ha publicat una segona edició amb una nova introducció de l’autor i escrits de Josep Martí Gómez, Enrique Vila-Matas, Miquel Molina i Begoña Gómez (Barcelona: Libros de Vanguardia, 2021).

La horma de mi sombrero. Barcelona: Alfaguara, 1997.

Algunes entrevistes i converses

Roda, Federico. «Nuestra encuesta. Juan de Sagarra». Destino, núm. 1582 (2 desembre 1967), p. 82. Joan de Sagarra respon sobre el tipus de crítica teatral de què és partidari.

Garcia-Soler, Jordi. «Joan de Sagarra». Serra d’Or, núm. 129 (juny 1970), p. 37-38.

Permanyer, Luis. «Joan de Sagarra y sus “Rumbas”». La Vanguardia Española (9 juliol 1971), p. 36.

Gabancho, Patrícia. Cultura rima amb confitura. Barcelona: Edicions 62, 1980. Joan de Sagarra participa en les converses juntament amb Josep Maria Castellet, Narcís Comadira, Pere Gimferrer, Joaquim Molas, Quim Monzó, Oriol Pi de Cabanyes i Montserrat Roig.

Permanyer, Lluís. Sagarra, vist pels seus íntims. Barcelona: Edhasa, 1982. Converses amb persones properes a Josep M. de Sagarra, entre les quals el seu fill.

Pairolí, Miquel. «Joan de Sagarra: mirar-se la vida des d’una platea». Presència, núm. 841 (3 abril 1988), p. 4-7.

Lluís Permanyer / Joan de Sagarra. Conversa transcrita per Xavier Febrés. Barcelona: Ajuntament de Barcelona, 1989. (Diàlegs a Barcelona; 30)

Nadal, Marta. «Joan de Sagarra. “No tornaria al 68 per més copes que em pogués prendre de franc al Bocaccio”». Lletra de canvi, núm. 22 (octubre 1989), p. 27-32.

Barnils, Ramon. «Josep M. de Sagarra vist pel seu fill». El Temps, núm. 400 (17 febrer 1992), p. 82-87.

Muntané, Miquel-Lluís. «Joan de Sagarra. El teatre com a passió». Serra d’Or, núm. 405 (setembre 1993), p. 22-25.

García Ferrer, J. M.; Rom, Martí. Joan de Sagarra. Barcelona: Associació d’Enginyers Industrials de Catalunya, 1995. Inclou una selecció d’articles de Joan de Sagarra (p. 103-140).

Amb Francesc Burguet. «Mals temps per la crítica». Capçalera, núm. 58 (febrer 1995), p. 26-34.

Gàlvez, Jordi. «Nostàlgia de la premsa literària». El Periódico de Catalunya. Llibres, núm. 146 (1 juny 2001), p. 4. Enquesta a Joan de Sagarra, Anton M. Espadaler, Josep M. Espinàs, Quim Monzó i Andrés Trapiello.

Pérez, Jordi. «El artículo personal en la prensa de hoy». El Ciervo, núm. 611 (febrer 2002), p. 26-31. Conversa entre Joan de Sagarra, Josep Maria Espinàs, Llorenç Gomis i Josep Martí Gómez.

Ordovás, Julio José. «Con Joan de Sagarra, de coña». Clarín. Revista de nueva literatura, núm. 71 (2007), p. 39-44.

Muñoz, Josep M. «Els trens perduts de Joan de Sagarra». L’Avenç, núm. 338 (febrer 2008), p. 12-22.

Puigbò, Josep. «Joan de Sagarra». A: (S)avis. Lluny del silenci i de la queixa. Barcelona: Meteora, 2014, p. 251-269. També disponible en versió audiovisual.

Burguet, Francesc. «La crítica de teatre» [en línia]. Trampress (9 gener 2019). Assaig sobre la crítica teatral redactat als anys noranta.

Fernández Torres, Alberto (et al.). «Guerra de papeles». El Público, núm. 52 (gener 1988), p. 12-29. Recull diversos articles sobre la polèmica Flotats-Sagarra.

Moix, Ana María. 24 horas con la Gauche Divine. Barcelona: Lumen, 2002.

Roglan, Joaquim. La revista Bocaccio i la construcció periodística de la Gauche Divine. Tesi doctoral dirigida per Ferran Sáez. Barcelona: Universitat Ramon Llull, 2010.

Sansano, Biel. «Entre la crònica i la crítica. Notes per a un estudi sobre la crítica teatral (1975-2000)». A: Foguet, Francesc; Martorell, Pep (ed.). L’escena del futur. Memòria de les arts escèniques als Països Catalans (1975-2005). Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa, 2006, p. 185-205.

Vall, Toni. Bocaccio. Donde ocurría todo. Historias y estética del mítico templo de la Gauche Divine. Barcelona: Destino, 2020.

Vallverdú, Marta. «Gent del Boccaccio. La Gauche Divine». L’Avenç, núm. 431 (febrer 2017), p. 26-43.

Villamandos, Alberto. El discreto encanto de la subversión: una crítica actual de la «gauche divine». Pamplona: Laetoli, 2013.