Hongaresa de Teatre

L'Hongaresa neix el 1995 quan coincideixen a la Sala Beckett de Barcelona Lluïsa Cunillé, Lola López i Paco Zarzoso. Els uneix l'objectiu d'experimentar amb els mecanismes dramàtics per a la posada en escena de textos contemporanis, especialment dels escrits pels mateixos membres de la companyia. És en les obres coescrites per Cunillé i Zarzoso on s'aprecia millor la recerca continuada sobre fórmules dramàtiques que parteixen sempre de premisses formals diferents. La paraula, entre col·loquial i poètica, és el motor de creació fonamental de la companyia.

Fins ara la companyia ha estrenat més d'una vintena d'espectacles, dels quals sis són d'autoria compartida —Zarzoso i Cunillé— i la resta escrits per Zarzoso, Cunillé o López. La caricia de Dios. Ruanda 1994, de Paolo De Vita i Francesca Zanni, és l'única producció d'autoria externa. Alguns dels treballs de l'Hongaresa han rebut prestigiosos premis, com el de la SGAE (Mirador), el Premio Nacional de Literatura Dramática (Aquel aire infinito) i el Bradomín, Enrique Llovet i Max Aub (Umbral), entre d'altres. S'encarreguen habitualment de la direcció d'escena Zarzoso i López, encara que en alguns projectes hi han col·laborat altres directors, com Alejandro Jornet, Alberto Bokos, Toni Casares i Xavier Albertí. A més de López i Zarzoso, els intèrprets que han treballat més sovint amb l'Hongaresa han estat els valencians Pep Ricart, Toni Sancho, Rosa López, Victoria Enguídanos, Carles Sanjaime i Juan Mandli.

Les seves creacions s'han exhibit a València, Barcelona, Madrid i altres ciutats d'Espanya, normalment a les anomenades sales alternatives. A partir del 2000 l'Hongaresa comença a viatjar de manera regular a l'Amèrica Llatina: Buenos Aires, Santiago de Xile, Montevideo, etc. A més de produccions pròpies, han coproduït també amb companyies catalanes (Sala Beckett) i valencianes (Moma, Manantiales o La Perrica de Jerez), així com amb entitats públiques com el Festival VEO de València (El mal de Holanda) o el Centro Dramático Nacional (Hilvanando cielos).

Els espectacles de l'Hongaresa acostumen a ser de format petit o mitjà. En destaca l'estilització de l'escenografia, en què els objectes i la il·luminació proporcionen una suggeridora funció que acompanya perfectament les diverses perversions espaciotemporals que exploren en les seves obres. Contribueixen a aquest posicionament estètic, d'alguna manera, les limitades condicions de producció i els teatres on actuen, qüestions que caracteritzen la intimitat i proximitat de les seves propostes.

Alguns dels trets dramatúrgics de la companyia s'anuncien en el primer muntatge, Intempèrie. Per exemple, la mitificació d'allò quotidià i els protagonistes, desubicats i mig vençuts per una societat hostil, que s'esforcen per comunicar-se amb l'altre. Viajeras, Húngaros i Ilusionistas conformen una mena de trilogia de l'escapisme en què els personatges passegen per la seva imaginació desbordant per construir mons paral·lels a una realitat dolorosa que rebutgen o que els margina. La seva identitat resulta confusa i, a vegades, com a Húngaros, múltiple i canviant.

La barreja de gèneres i d'altres disciplines, amb resultats habitualment tragicòmics, es fa patent en la manera que denominen algunes de les seves peces: «poliedrecomèdia», «comèdia crepuscular», «tragèdia impossible», «tragicomèdia republicana» o «tragicomèdia fallera». També trobem exemples de variacions sobre un únic gènere com, per exemple, la «comèdia de comèdies» (Vacants) o la relectura actualitzada de la tragèdia grega amb la síntesi d'alguns dels seus protagonistes (Aquel aire infinito). Aquesta darrera obra revela el tractament des de la dignitat que els autors fan dels seus personatges, mostrats sempre com a veritables herois que lluiten per sobreviure cada dia.

En les darreres obres l'Hongaresa ha explorat els estilemes d'autors clàssics com Ibsen (Patos salvajes) i ha obert també una líniea més explícitament política, apropant-se a qüestions socials concretes (com a El alma se serena, contextualitzada a l'amenaçat barri del Cabanyal de València) o a episodis de la història. Les obres dedicades al rescat de la memòria col·lectiva són representatives de l'interés dels autors per partir sempre des de premisses formals diferents: Saló Primavera és un irònic viatge en el temps per diferents episodis de la història d'Espanya; María La Jabalina (1917-1942), més dramàtica, se centra en la vida d'una anarquista saguntina afusellada poc després de la Guerra Civil; Arbushto és una reflexió al voltant del poder exercit de manera global a partir de la figura de George Bush.

L'Hongaresa de Teatre és un cas excepcional perquè reuneix en un únic equip la nova dramatúrgia valenciana i catalana amb dos dels seus representants més destacats, els quals han sabut compartir i enriquir mútuament les seves poètiques personals. L'Hongaresa ha creat un univers propi i recognoscible, mantenint un discurs estètic coherent fonamentat en el teatre de text. Les seves obres investiguen una nova forma de teatralitat que qüestiona la convencional, però sense oblidar la síntesi de referents cultes i populars ni desatendre una reflexió compromesa i acurada sobre la condició humana del nostre temps.

14 desembre 1995. Intempèrie, de P. Zarzoso i Ll. Cunillé. Direcció L. López. Atelier Moma, València.

22 abril 1997. Vacants, de Ll. Cunillé. Direcció P. Zarzoso. Sala Palmireno, València.

27 novembre 1998. Cocodrilo, de P. Zarzoso. Direcció Alejandro Jornet. Sala Arniches, Alacant.

21 maig 1999. L'afer, de Ll. Cunillé. Direcció A. Bokos. Mostra d'Alcoi, Alacant.

23 març 2000. Mirador, de P. Zarzoso. Direcció X. Albertí. Espai Moma, València. Coproducció amb Moma Teatre.

Febrer 2000. Viajeras, de P. Zarzoso i Ll. Cunillé. Direcció P. Zarzoso. Sala Palmireno, València.

Febrer 2002. Húngaros, de P. Zarzoso i Ll. Cunillé. Direcció. L. López. Casa de Cultura de Sagunt, València.

18 setembre 2002. El hipnotizador, de P. Zarzoso. Direcció T. Casares. Sala Beckett, Barcelona. Coproducció amb Sala Beckett i Teatro Arboré.

31 gener 2003. Aquel aire infinito, de Ll. Cunillé. Direcció P. Zarzoso. Casa de Cultura Sagunt, València.

7 febrer 2004. Il·lusionistes, de Ll. Cunillé. Direcció P. Zarzoso. Sala Matilde Salvador, València. Coproducció amb el Festival Veo. 

Maig 2004. Exilio, de P. Zarzoso. Direcció P. Zarzoso. Teatro de los Manantiales, València. Coproducció amb Teatro de los Manantiales. 

10 novembre 2005. Conozca usted el mundo, de Ll. Cunillé. Direcció P. Zarzoso. Cuarta Pared, Madrid.

11 gener 2006. Umbral, de P. Zarzoso. Direcció Paco Zarzoso. Teatro de los Manantiales, València.

29 maig 2007. La caricia de Dios, Ruanda 1994, de Francesca Zanni i Paolo de Vita. Direcció L. López. Teatro del Mercado, Zaragoza.

25 gener 2008. María La Jabalina, de L. López. Direcció L. López. Casa de la Cultura, Port de Sagunt, València.

27 febrer 2008. El mal de Holanda, de P. Zarzoso. Direcció X. Albertí. Teatre El Musical, València. Coproducció amb Festival VEO i Tornaveu.

6 novembre 2008. Arbushto, de P. Zarzoso. Direcció P. Zarzoso. Teatro de los Manantiales, València.

11 desembre 2009. El alma se serena, de P. Zarzoso i Ll. Cunillé. Direcció P. Zarzoso. Casa de Cultura de Sagunt, València.

4 febrer 2011. Patos Salvajes, de P. Zarzoso, Ll. Cunillé i L. López. Casa de Cultura de Sagunt, València.

21 novembre 2012. Hilvanando cielos, de P. Zarzoso. Direcció P. Zarzoso. Teatre Talia, València. Coproducció amb el Centro Dramático Nacional. 

6 juny 2013. Salón Primavera, de P. Zarzoso i Ll. Cunillé. Dir. Lola López. Sala Ultramar, València. Coproducció amb La Perrica de Jerez.

2018. Encendidas, de Lola López.

2019. Piedra y encrucijada, de Paco Zarzoso.

2019. La piedra de la locura, de Paco Zarzoso.

2019. Libración, de Lluïsa Cunillé.

11 març 2020. Tula divida caótica Tula. Dramatúrgia i direcció de Lola López. Sala Matilde Salvador, Universitat La Nau, València. Coproducció d'Hongaresa, NEKO i Griot.

4 setembre 2020. Saguntilíada, de Paco Zarzoso. Coproducció d'Hongaresa i ADI Producciones. Teatre Romà de Sagunt.

Cunillé, Lluïsa. L'afer. Barcelona: Edicions 62, 1998

Cunillé, Lluïsa. Vacants. València: Editorial 3i4, 2001.

Cunillé, Lluïsa. «Il·lusionistes». A: Deu peces. Barcelona: Edicions 62, 2008.

Cunillé, Lluïsa. Aquel aire infinito. Ciudad Real: Ñaque Editora, 2008.

Cunillé, Lluïsa. Conozca usted el mundo. Madrid: Huerga y Fierro Editores, 2010.

Cunillé, Lluïsa; Zarzoso, Paco. El alma se serena. València: Media Vaca, 2012.

Cunillé, Lluïsa; Zarzoso, Paco. Húngaros. Murcia: Ediciones Laborum, 2013.

Zarzoso, Paco. «Umbral». Escena, núm. 38 (1997).

Zarzoso, Paco. Umbral. Madrid: INJUVE, 1998.

Zarzoso, Paco. «Intempèrie». Art Teatral (València), núm. 11 (1998).

Zarzoso, Paco. Mirador. Madrid: Fundación Autor, 1998.

Zarzoso, Paco. «Mirador». Primer Acto, núm. 278 (1998).

Zarzoso, Paco. Umbral. València: Teatres de la Generalitat Valenciana, 2002.

Zarzoso, Paco. «El hipnotizador». Las puerta del drama (Madrid), núm. 10 (2002).

Zarzoso, Paco. Arbusht. Barcelona. Fundació Teatre Lliure, 2006.

Zarzoso, Paco. «Hilvanando cielos». Acotaciones (Madrid: ESAD), núm. 26 (2013).

Zarzoso, Paco. Hilvanando cielos. Madrid: Centro Dramático Nacional, 2013.

http://www.hongaresa.com