Obrador de la Sala Beckett | Obrador Internacional de Dramatúrgia

Encara que la fundació de la Sala Beckett és de l’any 1989, al llarg dels anys vuitanta Sanchis Sinisterra ja havia anat impartint una sèrie de cursos de dramatúrgia. Així, es pot considerar que l’Obrador és la prolongació de la tasca pedagògica del dramaturg i director valencià. Val a dir que la iniciativa està inspirada en institucions similars de promoció de la creació contemporània com ara el festival Thethertreffen (Berlín) o el Royal Court (Londres). La primera persona encarregada de coordinar l’Obrador, abans que hi hagués una direcció específica, és Jordi Vall. Els professors dels primers cursos de dramatúrgia són David Plana, Sergi Pompermayer, Josep Pere Peyró, Carles Batlle, Sergi Belbel o el mateix Sinisterra, però també els argentins Javier Daulte i Gabriela Izcovich, que imparteixen classes d’escriptura teatral i interpretació. De fet, gràcies als contactes llatinoamericans de Sinisterra, Rafael Spregelburd, llavors un autor emergent, ja havia impartit un curs a la sala.

L’aparició de l’Obrador facilita la recuperació del teatre de text després del que s’ha anomenat «la llarga travessia del desert» dels anys setanta. L’auge de les companyies amb un sentit espectacular del teatre i que apostaven per una dramatúrgia col·lectiva i multidisciplinar va significar en el transcurs dels anys seixanta i setanta el progressiu arraconament de la figura de l’autor dramàtic. La generació d’escriptors i creadors dels anys noranta (Sergi Belbel, Lluïsa Cunillé, Manuel Dueso, Josep Pere Peyró, Enric Nolla, Gerard Vázquez, Mercè Sàrrias) està estretament vinculada amb la Sala Beckett i el mestratge de Sanchis Sinisterra. De fet, els cursos dels quals sorgeix l’Obrador ajuden a la difusió de l’obra d’autors de referència com Samuel Beckett, Thomas Bernhard, Harold Pinter, Bernard-Marie Koltès i David Mamet. En última instància, aquest seguit d’influències acaben consolidant una manera d’escriure i fer teatre que s’ha anomenat «poètica de la sostracció» (José Sanchis Sinisterra) o «drama relatiu» (Carles Batlle) i que predomina en la dramatúrgia catalana fins a principis del 2000. Per tant, l’Obrador ajuda a incrementar una nòmina de la dramatúrgia catalana que havia quedat força migrada al llarg dels anys setanta.

La programació del cicle «L’acció té lloc a Barcelona» (2004) significa un canvi de tendència en la dramatúrgia catalana. A part dels encàrrecs a diversos autors, des dels tallers de l’Obrador s’impulsa la creació de textos i peces que responguin a una necessitat creixent de parlar de l’ara i l’ací. D’aquesta manera, se supera progressivament l’estètica que fins llavors dominava l’escena catalana. Aquesta iniciativa, de la qual sorgeixen obres tan destacades com Plou a Barcelona (Pau Miró) o Barcelona, mapa d’ombres (Lluïsa Cunillé), mereix el Premi Nacional de Teatre de la Generalitat de Catalunya l’any 2005.

L’any 2004 Batlle es fa càrrec de la direcció del projecte formatiu de la Beckett i insisteix en la internacionalització. Els propòsits de l’Obrador, que cada vegada té uns objectius més ambiciosos, se centren en dues línies d’actuació: d’una banda, la consolidació de l’Obrador com a espai d’activitat formativa, de reflexió, d’experimentació i d’intercanvi que es retroalimenti amb la programació; de l’altra, la difusió dels autors, les obres i les tendències de la dramatúrgia contemporània estrangera i la projecció internacional de la creació catalana. Segons Batlle, el plantejament és clar: cal bandejar els patrons tancats i obsolets d’una textualitat teatral acomplexada i superar tics, ideològics i estilístics. D’aquesta manera, les estrenes de dramaturgs de pes del panorama internacional (Händl Klaus, Juan Mayorga, Jon Fosse, David Mamet, Lars Nóren, Mark Ravenhill o Conor McPherson, entre d’altres) o l’organització de cicles (Martin Crimp, 2005; Roland Schimmelpfennig, 2006) tenen una repercussió directa en l’Obrador, ja que els esmentats autors passen per les aules de la sala amb xerrades o cursos. Hi participen també, entre d’altres, Biljana Srbljanovi, Ahmed Ghazali, David Lescot, Joseph Danan, Falk Richter, Larry Tremblay, Évelyne de la Chenelière o Michel Azama, així com teòrics i pensadors com Hans-Thies Lehmann, Jean-Pierre Sarrazac o Patrice Pavis. Aquesta vocació internacional es veu reforçada gràcies a la col·laboració de l’Institut Ramon Llull, amb el qual s’organitzen intercanvis amb el Quebec, França, Alemanya o Xile i s’endeguen projectes de trobada i col·laboració amb institucions amb propòsits afins com el Royal Court (Regne Unit), l’Stückemarkt del festival Thethertreffen i la Biennal de Wiesbaden (Alemanya), la Maison Antoine Vitez, l’SCAD i la Mouson d’Êté (França).

A partir del 2005 comença la segona etapa de la revista (Pausa.) que serveix d’altaveu de les activitats que desenvolupa la Sala Beckett i, per extensió, l’Obrador, a la vegada que articula una plataforma de reflexió i debat a través de materials teòrics, textos breus, ressenyes i dossiers sobre temes i creadors diversos.

L’estiu del 2006 se celebra el primer Obrador d’estiu a fi de complementar els cursos trimestrals i reforçar els vincles amb autors i creadors internacionals. Les tres primeres edicions tenen lloc a Argelaguer. A partir de la quarta se celebra a Barcelona, inicialment a l’Institut del Teatre però també a la fàbrica de creació Fabra i Coats i a la Nau Ivanow, fins que la Beckett es trasllada a la nova seu el 2016. En les diferents edicions estivals de l’Obrador hi passen, com a formadors, Neil Labute, Simon Stephens o Rafael Spregelburd. A la vegada, es reuneixen alumnes de diferents països a través del taller internacional de joves autors.

El 2007, el cicle «Tot un any de dramatúrgia catalana contemporània», testimonia que s’ha creat un planter d’autors que asseguren el futur del teatre català. En aquest cas hi participen creadors com Jordi Casanovas, David Plana, Pere Riera, Josep Maria Miró, Cristina Clemente, Victoria Szpunberg, Marc Rosich, Marta Buchaca o Helena Tornero. Tots ells havien participat als tallers de la Sala Beckett en alguna ocasió.

A partir del 2009, Víctor Muñoz agafa el relleu Batlle en la direcció de l’Obrador.

El 2016, el trasllat a la nova seu del carrer de Pere IV (Poblenou) significa una consolidació i ampliació de les activitats de l’Obrador. Val a dir que el canvi d’espai havia implicat el 2011 un canvi d’estatus jurídic: l’Associació l’Obrador de la Sala Beckett es transforma en fundació amb la denominació Fundació Sala Beckett | Obrador Internacional de Dramatúrgia. Des de llavors, l’Obrador vertebra les activitats de la sala. S’ha augmentat l’oferta formativa i s’han reforçat els vincles entre l’aula i l’escena. De manera trimestral s’organitzen formacions, tant de dramatúrgia i interpretació com d’altres disciplines. S’ha creat l’Itinerari Beckett per acompanyar els creadors novells en la confecció de la seva primera peça. De la mateixa manera, a través de tutories amb professionals i lectures dramatitzades s’ha apostat per fer de la Beckett un planter de textos i autors. Amb programes de creació com Els Malnascuts o la col·laboració amb centres educatius de secundària s’ha fet arribar el públic jove a la sala.

Batlle, Carles. «L’Obrador Internacional de Dramatúrgia de la Sala Beckett (o l’obertura de la dramatúrgia catalana al món)». Serra d’Or, núm. 683 (novembre 2016), p. 54-58.

Casares, Toni. «Nova Sala Beckett: Dramatúrgia contemporània, emoció, pensament i nous relats necessaris». Serra d’Or, núm. 683 (novembre 2016), p. 58-64.

Diversos autors. «Als deu anys de l'Obrador de la Sala Beckett». Pausa, núm. 34 (2012). <http://www.revistapausa.cat/category/dossier/dossier-als-deu-anys-de-lobrador-de-la-sala-beckett> [Consulta: 28 desembre 2018]

Foguet i Boreu, Francesc. «Quo vadis, Sala Beckett?». El País (10 juny 2010). <https://elpais.com/diario/2010/06/10/quaderncat/1276131378_850215.html> [Consulta: 28 desembre 2018] 

Fondevila, Santiago. «El Teatro Fronterizo inauguró la Sala Beckett». La Vanguardia (1 novembre 1989), p. 45.

Gallén, Enric. «Dramatúrgia catalana actual: Un balanç provisional». A: Batlle, Carles; Gallén, Enric; Güell, Mònica (eds.). Drama contemporani: renaixença o extinció? Lleida/Barcelona/ París: Punctum: Institut del Teatre: Universitat Pompeu Fabra: Université Paris-Sorbonne, 2016, p. 169-174.

Mestres, Albert. «Entre el segle XX i el segle XXI: La difícil relació entre text dramàtic i escenificació en l’àmbit català». A: Broch, Àlex; Cornudella, Joan; Foguet, Francesc (eds.). Teatre català avui (2000-2017), Juneda: Fonoll, 2018, p. 29-48.

Molner Closas, Eduard. «Sala Beckett: Tot un any de dramatúrgia catalana». Serra d’Or, núm. 580 (abril 2008), p. 91-93.

Molner, Eduard. Sala Beckett: 20 anys. Tarragona: Arola, 2009.

Osan, Oriol. «La Beckett bufa 20 espelmes». Benzina, núm. 40 (2009), p. 27.

Pérez de Olaguer, Gonzalo. «El Teatro Fronterizo i la Sala Beckett». A: Els anys difícils del teatre català: Memòria crítica. Tarragona: Arola, 2008, p. 193-198.

Souza, Maria Aparecida. Dramaturgia de la polifonía: Un estudio sobre las prácticas de enseñanza y aprendizaje de las escrituras dramáticas en el obrador internacional de la Sala Beckett de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Carles Batlle i Jordà. Bellaterra: Universitat Autònoma de Barcelona, 2015.

Web de la Sala Beckett

Web de la revista Pausa