Josep M. Benet i Jornet

Dramaturg, guionista, traductor i crític.

Josep M. Benet i Jornet nasqué el 20 de juny del 1940 en el si d’una família de classe treballadora de la Ronda de Sant Antoni de Barcelona. El seu pare, Pere Benet, provinent d’una família de pagesos de Les Borges Blanques, era auxiliar administratiu a l’Ajuntament de Barcelona. La seva mare, Concepció Jornet, era filla d’un metge d’idees conservadores que va desaparèixer en els primers moments de la revolució de 1936. El matrimoni va tenir dos fills: Núria i Josep Maria.

De petit era un lector voraç de tebeos i de tot tipus de novel·les (lladres i serenos, sentimentals i alguns clàssics). La biblioteca de casa dels seus oncles de Gironella li va permetre entrar en contacte amb la literatura en llengua catalana. Començà a dibuixar vinyetes de còmics i a inventar-se’n els arguments.

Després de fer el Batxillerat Elemental als Escolapis de la Ronda de Sant Pau, als catorze anys, seguint la voluntat dels seus pares, inicià els estudis de peritatge a l’Escola Industrial, si bé sovint, en comptes d’assistir a classe, se n’anava a la Biblioteca de Catalunya a llegir. Aquesta formació literària autodidacta es pot resseguir en l’amplitud referencial de les seves obres —on es troben reminiscències de l’univers de les novel·les de Karl May fins a escenes pinterianes—, una de les característiques més destacades de la seva dramatúrgia. Als divuit anys abandonà els estudis tècnics i cursà el batxillerat superior a l’Acadèmia Alpe de Barcelona per poder accedir a la universitat. Del 1962 al 1966 va estudiar Filosofia i Lletres a la Universitat de Barcelona. Començà a llegir obres d’autors com Antonio Buero Vallejo, Alfonso Sastre, Jean-Paul Sartre, Jean Anouilh, Eugene O’Neill, Tennessee Williams i Arthur Miller. També va assistir a partir del 1965 als seminaris semiclandestins de literatura catalana dels segles XIX i XX que impartia el doctor Joaquim Molas, als Estudis Universitaris Catalans de l’IEC, la qual cosa el va dur a conèixer i estudiar la tradició literària catalana particularment, la dramàtica. El 1962 Benet es va matricular per lliure a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual (EADAG), que dirigia Ricard Salvat, i fins al 1964 assistí puntualment a algunes classes i participà com a actor en diversos assajos i muntatges, entre els quals, el de Primera història d’Esther que Salvat estrenà al V Cicle de Teatre Llatí del Teatre Romea, el 1962. Posteriorment col·laborà en altres espectacles dirigits també per Salvat com el poemari d’Espriu adaptat a escena La pell de brau; Santa Juana, una versió espanyola de l’obra de  Bernard Shaw; les pantomimes de Salvat Espessos núvols sobre la frontera i El mal i els muntatges d’Antígona i de Gent de Sinera. El seu pas per l’EADAG el posà en contacte amb figures cabdals i emergents de l’escena catalana de postguerra, a més de Ricard Salvat, com ara Maria Aurèlia Capmany, Carme Serrallonga, Josep Montanyès, Fabià Puigserver i Francesc Nel·lo, entre d’altres.  Travà una gran amistat amb Montserrat Roig, que també era alumna de l’EADAG, i conegué personalment Salvador Espriu, amb qui mantingué una breu correspondència.

Com a dramaturg es donà a conèixer el 1963, en guanyar, contra tot pronòstic, la primera edició del Premi Josep Maria de Sagarra amb Una vella, coneguda olor. Un jurat format per Francesc Recasens, Domènec Valls, Josep M. Pi i Sunyer, Jordi Carbonell, Rafael Anglada i Frederic Roda, i presidit per Guillem Díaz-Plaja, va concedir-li per majoria el premi Josep Maria de Sagarra. L’obra d’un autor totalment desconegut en aquell moment es va imposar a Els fugitius de la plaça Reial, d’Andreu Avel·lí Artís, i a Si poguéssim tornar enrere, de Ventura Porta i Rosés.

L’obra va ser estrenada el 30 de setembre del 1964 en el VII Cicle de Teatre Llatí per la Companyia Titular Catalana del Teatre Romea, amb la col·laboració d’alguns intèrprets vinculats a l’EADAG, com la protagonista, Carme Fortuny. Ambientada als patis dels pisos del barri de Sant Antoni de Barcelona, planteja la tensió de l’individu i el seu entorn social des d’una perspectiva realista. La peça està influenciada pel teatre realista espanyol i el nord-americà. En aquesta línia realista s’inclou també Fantasia per a un auxiliar administratiu (1964), Premi Bartomeu Ferrà 1967.

Des d’una perspectiva al·legòrica, Benet i Jornet explora els problemes del país a la trilogia sobre el mite de Drudània: Cançons perdudes (1966), Marc i Jofre o els alquimistes de la fortuna (1968), Premi Crítica Serra d’Or (1969), i La nau (1969). El 1970 escriví L’ocell Fènix a Catalunya o alguns papers, representada l’any següent al Patronat Cultural Recreatiu de Cornellà del Llobregat per la Companyia El Corn. La peça, que ja s’aparta de la línia realista, mostra amb un humor àcid el conflicte entre artista i societat.

Berenàveu a les fosques (premi Ciutat de Sabadell 1971) és una obra situada també al barri de Sant Antoni barceloní; retrata el comportament de determinats segments personalitzats de la societat barcelonina davant el franquisme. Amb procediments de distanciament extrets de Brecht i el teatre èpic, com ara monòlegs, projeccions de diapositives i rètols que, del present estant, introdueixen les escenes costumistes del 1950, Benet retrata un ambient familiar i social marcat per la buidor, el materialisme i l’egoisme més extrems. El juny del 1972 va ser representada pel GOC, un grup de teatre independent d’Esparreguera, i el 29 de març del 1973 s’estrenà en règim professional al teatre CAPSA de Barcelona. L’obra, dirigida per Josep M. Segarra, no va tenir una bona acollida de la crítica, que considerà que estava basada en tècniques i registres teatrals realistes ja superats, i tampoc no va acabar de ser un èxit de públic. El rebuig de la crítica portà Benet i Jornet a escriure com a resposta La desaparició de Wendy (1973) —estrenada professionalment el març del 1985 a la Sala Villarroel dins la programació del Teatre Obert del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya—, en què empra nous llenguatges dramàtics basats en l’imaginari fantàstic infantil i que s’insereix de ple en la metateatralitat. 

Revolta de bruixes (1971-1975), que situa la trama en una nit de lluna plena, és una contraposició dels principis racionals, qüestionats a partir del 1968, davant del poder de l’inconscient, la por i la irracionalitat col·lectives. S’estrenà el 24 d’abril del 1980 al Centro Dramático Nacional de Madrid amb èxit de públic i el desembre del 1981 es va representar al Teatre Romea, seu del Centre Dramàtic de la Generalitat de Catalunya, en un muntatge del Teatre de l’Escorpí, dirigit per Josep Montanyès i Josep M. Segarra. Revolta de bruixes és una indagació escènica dels límits del realisme. Si bé la idea inicial de l’obra era un apropament a la sexualitat a la vellesa, centrada en les relacions que s’estableixen una de les sis dones de fer feines i el vigilant, presenta una dicotomia entre l’element racional i l’irracional mitjançant l’exacerbació de les tècniques realistes, contrapuntada per un aparell simbòlic.

El 1974, mentre estava immers en la redacció de Revolta de bruixes, escriví la primera de les sis obres que configuren la sèrie Apunts sobre la bellesa del temps. Aquest projecte teatral, que s’estén al llarg de trenta anys, el configuren sis peces breus de caire intimista i amb una concepció dramàtica essencialment narrativa: A la clínica (publicada a Els Marges, el 1974), La fageda (escrita el 1977, i estrenada a la Sala Beckett el 1990 sota la direcció de Sergi Belbel), Dos camerinos (1989), Petit regal a un pare (2000), Tovalloles de platja (2002) i Angúnia (2007). La condició temporal de la vida és el leitmotiv que travessa unes peces que aborden temes com el desig i la capacitat sexuals, l’ambició i l’èxit o els records i la memòria.

Del 1974 al 1981 Benet treballà de professor de Literatura Dramàtica a l’Institut del Teatre de Barcelona i començà a col·laborar en tant que responsable de la programació de dramàtics i com a guionista i adaptador d’obres teatrals per al circuit català de TVE a Catalunya. El 1974 també va participar en la fundació de la revista Els Marges, dirigida per Joaquim Molas, de la qual fou coordinador i membre del consell assessor. Hi va publicar articles de crítica literària que van ser recollits amb altres textos seus a La malícia del text (1992), llibre en què s’endinsa en la trajectòria d’autors com Guimerà, Jordana, Espriu, Villalonga, Oliver, Sirera i Belbel, entre d’altres.

El 1978 publicà Descripció d’un paisatge, que s’estrenà al Teatre Romea el 22 de novembre del 1979, sota la direcció de Joan Ollé. L’obra, sense acotacions escèniques, transcorre en un espai que desafia els límits escènics per presentar una història de poder i venjança amb una revisió personal del gènere tràgic.

Paral·lelament, Benet i Jornet havia començat la redacció, en col·laboració amb Terenci Moix, de Quan la ràdio parlava de Franco, una peça de circumstàncies de base realista que va ser estrenada al Teatre Romea l’1 de febrer del 1979, també dirigida per Ollé. Aquesta peça el tornà a apropar al realisme dels primers anys de la seva producció dramàtica; la recuperació de la vena genuïnament realista es concretà en la redacció de Baralla entre olors (1979), estrenada en el circuit català de TVE, segona peça de la trilogia iniciada amb Una vella, coneguda olor i culminada a Olors (2000).

El 1985 publica El manuscrit d’Alí Bei (1984), Premi SGAE (1984) i Premi Crítica Serra d’Or (1985). És una obra de maduresa que, mitjançant la superposició de diversos plans espaciotemporals, traça una perspectiva aspra sobre la impossibilitat de trobar cap element utòpic en la realitat humana. Es va estrenar el 9 de març del 1988 al Teatre Lliure sota la direcció de Josep Montanyès. El 1988 publicà Ai, carai!, una comèdia àcida d’estructura clàssica que mostra la seva obsessió temàtica pels afectes. Va ser estrenada l’any següent al Teatre Lliure sota la direcció de Rosa Maria Sardà. Ai, carai!, juntament amb La fageda (1977), preludia els fils dramàtics de Desig (1989), una de les seves obres més ambicioses. Adoptant el registre pinterià, Desig aborda la complexitat psicològica de les relacions sexuals i afectives, tot fent èmfasi en el patiment quotidià, fruit de la frustració i de la impossibilitat d’assolir un benestar emocional complet. Se situa en aquesta dialèctica entre anhel i frustració –sexual, intel·lectual o emocional– pròpia de la dramatúrgia benetiana. Quatre personatges sense nom –el Marit, Ella, l’Home i la Dona– monologuen i dialoguen sobre passat i present, tot trenant una trama fragmentada farcida d’el·lipsis i suggestions. L’obra, Premi Crítica Serra d’Or (1990) i Premi Nacional de Literatura (1989-1990), s’estrenà el 7 de febrer de 1991 al Centre Dramàtic, ubicat al Teatre Romea de Barcelona, sota la direcció de Sergi Belbel. Desig és una de les obres cabdals de la dramatúrgia catalana del segle XX i posa les bases d’una poètica dramàtica fragmentària que tindrà un gran influx en les promocions dramatúrgiques posteriors. 

Amb Fugaç (1992) Benet basteix un entramat tràgic en diàleg constant amb la construcció social. Una vetllada amb moments esotèrics inicia una trama que dibuixa el desig incestuós entre pare i filla, un desig que li permet abordar la dicotomia coneixement-felicitat. Dos anys més tard es va estrenar al Teatre Romea, sota la direcció de Rosa Maria Sardà.

E.R., estrenada al Teatre Lliure el 26 d’octubre de 1994 sota la direcció de Josep Montanyès (Premi Crítica Serra d’Or 1994 i Premio Nacional de Literatura Dramàtica 1995), és una de les peces clau de la dramatúrgia benetiana. És una contraposició de subjectivitats inserida en el món teatral català. El seu fil argumental juga amb constants al·lusions metaliteràries: partint del record de la gran actriu Empar Ribera, personatge de Plany per la mort d’Enric Ribera (1977), de Rodolf Sirera, tres actrius d’èxit rememoren la seva vida mitjançant les preguntes que els planteja una jove estudiant de teatre que els demana ajuda perquè ha de preparar una prova per protagonitzar una pel·lícula sobre l’actriu. A partir de les diverses versions de les actrius, Benet retrata, de forma àgil, irònica i lleugerament melancòlica, el món teatral català. Alopècia (1994), peça monologada, estrenada per la companyia T de Teatre al Mercat de les Flors, dirigida per Sergi Belbel, dins de l’espectacle Homes!, planteja irònicament la relació d’un jo calb i la seva fixació sexuals amb el cabells.

Del 1994 al 1995 Benet escriu Testament, obra estrenada al Teatre Romea el 25 de juny de 1997 en el marc del Festival Grec. En aquesta obra, la sexualitat és entrevista com un mecanisme de poder, en un entramat de mort i de desig de supervivència, amb una reflexió sobre el pas del temps com a rerefons. El gos del tinent, publicada el 1997, reprèn la temàtica benetiana de dominació-subjugació en aquest cas des d’un angle polític, que l’enllaça amb Berenàveu a les fosques. L’obra, ambientada en un prostíbul que actua d’espai simbòlic, utilitza l’element del voyeurisme perquè l’espectador esdevingui partícip de l’acció escènica. Olors, estrenada el 24 de febrer del 2000 al Teatre Nacional de Catalunya, és l’obra de clausura de la trilogia iniciada amb Una vella, coneguda olor i Baralla entre olors. Ambientada al barri de Sant Antoni de Barcelona, culmina aquest recorregut temporal per la geografia social barcelonina.

Això, a un fill no se li fa, estrenada el 7 d’octubre de 2002 al Teatreneu, retrata l’horror col·lectiu des de la perversitat del microcosmos familiar. Fou guardonada amb el Premi Max 2003 a la millor obra escrita en català. El 16 de gener de 2003 estrenà al Teatre Lliure L’habitació del nen (Les tretze de la nit), una peça que des del punt de vista temàtic enllaça amb Fugaç i Testament. Carregada d’elements simbòlics i metafòrics davant una situació límit, l’accident d’un fill, Benet exposa sense condicionar ni guiar la posició del lector/espectador el diferent comportament dels pares amb les seves conseqüències.

El 13 d’octubre del 2005 estrenà al Teatre Nacional de Catalunya Salamandra, dirigida per Toni Casares. Servint-se d’un concepció escènica que incorpora l’element cinematogràfic, Benet esbossa una trama amorosa que planteja un calidoscopi temàtic d’estructura complexa. Els diàlegs, de ritme i sonoritat mametianes, embolcallen un melodrama transoceànic que reflexiona sobre la història i la memòria. El 27 de març del 2008 estrenà Soterrani a la Sala Beckett, un thriller psicològic d’ecos pinterians, sota la direcció de Xavier Albertí, que el 2011 també dirigí la posada en escena al Teatre Lliure de Gràcia de Dues dones que ballen, una peça dramàtica que, a partir dels diàlegs entre dos personatges de distintes edats i estatus, situa la pietat i l’amor com les úniques possibilitats de salvació de l’amargor i la misèria de la quotidianitat. El 2013 Albertí també dirigí a l’Almeria Teatre Com dir-ho. Aquestes tres obres constitueixen una trilogia de caràcter intimista que s’estructura a l’entorn del diàleg entre dos personatges.

Benet i Jornet també va traduir Estricta vigilància (1973), de Jean Genet, i La trompeta i els nens (1998), de Juan Germán Schroeder. Va col·laborar en nombrosos mitjans escrits com El Noticiero Universal, El Correo Catalán, Diari de Barcelona, Avui i El País, i a les revistes Serra d’Or i Els Marges. El 1994 publicà Material d’enderroc, unes memòries poc convencionals que recullen les seves impressions de l’activitat i els personatges de la vida teatral i literària catalana i les seves reflexions sobre el procés de creació. En diversos textos, Benet detalla els seminaris de literatura catalana a càrrec de Joaquim Molas i el seu pas per l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, així com la coneixença que va fer d’Espriu, Villalonga i Rodoreda. Tot relatant diversos episodis de la seva amistat amb Terenci Moix i Montserrat Roig —als quals dedica sengles capítols—, presenta un retrat molt nítid de la personalitat d’ambdós escriptors. També fa un recorregut pel món teatral català, una anàlisi que s’inicia amb la seva participació en les funcions teatrals del Centre Catòlic Parroquial de Nostra Senyora del Carme del seu barri fins a l’eclosió de nous dramaturgs catalans a finals dels noranta i a l’inici del segle XXI. És una descripció en primera persona que dibuixa de manera precisa el panorama teatral català tot el segle XX i el començament del XXI.   

Benet i Jornet és autor d’un important nombre de peces dedicades al teatre infantil i juvenil. Al començament de la dècada dels setanta la revista Cavall Fort va encarregar-li la redacció d’una sèrie de peces curtes per tal d’incloure-les en els seus números. En va escriure nou, i la seva recopilació va desembocar en la publicació de l’obra Taller de fantasia o La nit de les joguines (1976), que va ser estrenada en el marc del Cicle Cavall Fort del teatre Romea. També dins d’aquest cicle es van estrenar Supertot (1976), Helena a l’illa del Baró Zodiac (1977) i El somni de Bagdad (1977), totes traduïdes al castellà i emeses als espais juvenils de Televisió Espanyola. El 1992 publicà una altra peça de teatre per al públic infantil i juvenil, Carlota i la dona de neu. El 2004, per encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya, escriu la dramatúrgia per a l’espectacle de titelles La Ventafocs. 

Del seu treball televisiu cal destacar que va ser el creador de la producció de les sèries Poblenou (1994-1995), Nissaga de poder (1996-1998), Laberint d’ombres (1998-1999), Mirall trencat (2002), sobre la novel·la de Mercè Rodoreda, i Ventdelplà (2005-2010), entre altres. També va formar part de l’equip de guionistes d’Amar en tiempos revueltos (2005) i La señora (2008), entre d’altres. A més, va col·laborar en les adaptacions cinematogràfiques de les seves obres: Actrius (1997), adaptació d’E.R., Amic/Amat (1998), estrenada el 1998, adaptació de de Testament. Ambdues pel·lícules van ser dirigides per Ventura Pons.

Cal destacar també que les seves obres han estat traduïdes i estrenades arreu d’Europa. Així, l’obra més traduïda és Desig, que va ser estrenada sota la direcció de Pilar Laveaga el 1992 a Saragossa, al Teatro de la Rivera. El text havia estat traduït per José Sanchís Sinisterra. El 1998 es va estrenar Begheren, la traducció alemanya de Desig, al teatre Schauspiel de Bonn, i el 2012 es va tornar a posar en escena al Teatre Thalia de Hamburg, sota la direcció d’Alia Luque. A més, ha estat traduïda al grec, al polonès i al portuguès. E.R. va ser traduïda en castellà per Josep Maria Pou i estrenada amb molt d’èxit l’octubre de 1996 al Teatro Fernando de Rojas, de Toledo, amb el títol Algún día trabajaremos juntas. Aquest muntatge va fer una gira per Espanya i va ser molt ben acollit. A més, va tenir ressò a Llatinoamèrica, amb estrenes a Xile (1998),  la República Dominicana (1999), Perú (2005), Cuba (2006) i Puerto Rico (2007). També ha estat traduïda un parell de cops al francès i estrenada al Festival Off d’Avignon (2003). A més, ha estat traduïda al búlgar, l’hongarès i el coreà. 

Altres estrenes destacables en escenaris europeus són: la posada en escena de Testament a l’Stadt Theater de Konstanz el 6 d’octubre del 2000 i d’Slips, la traducció alemanya d’Això, a un fill, no se li fa, estrenada a Graz (Àustria) el setembre del 2002 i a Bremen el febrer del 2004. En conjunt, algunes peces de Benet i Jornet han estat traduïdes a l’alemany, l’anglès, el búlgar, el castellà, el francès, el grec, l’italià, el polonès i el portuguès.

El 2013 va rebre el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes «per la qualitat i extensió, varietat i coherència de la seva obra amb continuïtat infatigable i fidelitat al teatre de text, que l'ha convertit en referència del patrimoni teatral». El 2014 Ara Llibres publicà La catàstrofe de ser un nen, un llibre de records, evocació memorialística dels anys d’infantesa de l’autor. El 16 de juny del 2015, amb motiu del seu 75è aniversari, el Teatre Nacional de Catalunya li va organitzar un homenatge en el qual es dugueren a terme diverses lectures dels seus textos. Durant aquest acte es va fer públic que tenia la malaltia d’Alzheimer. El 2016, el Consell de Direcció de la Societat General d'Autors i Editors (SGAE) li va concedir la medalla d’or en reconeixement a la seva llarga trajectòria professional. El 6 d’abril del 2020 va morir a Lleida víctima de la Covid-19.

A més de ser un dels dramaturgs més prolífics de la literatura catalana de la segona meitat del segle XX, Benet i Jornet n’és el més polifacètic: la seva extensa obra aborda diferents gèneres i registres teatrals. En una primera etapa cultivà un teatre de base realista en què podem trobar obres com Una vella, coneguda olor (1963) o Fantasia per a un auxiliar administratiu (1964); paral·lelament, conreà també un teatre al·legòric que té el seu màxim exponent en la Trilogia de Drudània (Cançons perdudes [1966], Marc i Jofre, o els alquimistes de la fortuna [1968] i La nau [1969]). A partir dels anys setanta s’inicia una segona etapa dramatúrgica en què l’autor revisa els procediments teatrals emprats fins al moment, de base genuïnament realista, i els contrapunta amb altres procediments, com l’efecte de distanciament brechtià que trobem a Berenàveu a les fosques (1971) i que recupera a El gos del tinent (1997). El text més representatiu d’aquesta etapa és Revolta de bruixes (1975), en la qual s’exacerben les tècniques i els recursos del teatre realista. L’experimentació amb aquests procediments no li impedí continuar una producció de base genuïnament realista que perdurarà al llarg de la seva trajectòria i que té com a exponents les dues obres que acaben de configurar la trilogia de les olors, Batalla d’olors (1979) i Olors (2000). També de base realista, però inserint-se en el joc metaliterari, E.R. (1994), un dels punts culminants de la producció de Benet i un retrat molt personal del món teatral. Tal com va subratllar el dramaturg, una part important de la seva producció parteix d’una concepció dramàtica de base narrativa, com ara Descripció d’un paisatge (1978) o El manuscrit d’Alí Bei (1984). En aquesta darrera obra recupera un dels procediments característics del seu teatre: la tècnica del calidoscopi, tres miralls que es reflecteixen recíprocament, un mecanisme ja present a Berenàveu a les fosques (1971).

En el grup de peces que constitueixen Desig (1989), Fugaç (1992) i Testament (1995), Benet dialoga amb els grans corrents de la dramatúrgia europea i nord-americana de la segona meitat del segle XX amb l’exposició d’uns diàlegs que van conformant una escena inevitablement fragmentària i plena de sobreentesos. Desig marca l’inici d’un procés de renovació estilística, temàtica i expressiva de la seva producció teatral que es confirma a Salamandra (2005).

La versatilitat de Benet i Jornet també queda ben palesa en la creació de la trilogia que conformen Soterrani (2006), Dues dones que ballen (2009) i Com dir-ho? (2010). Malgrat la temàtica tan diversa que aborden, les obres mantenen una mateixa concepció teatral: el diàleg de dos personatges condueix una trama que conclou amb la revelació d’un fet determinant. Aquesta concepció més íntima del teatre, gairebé una reformulació del teatre de cambra, té també un dels seus exponents més originals en les peces que configuren Apunts sobre la bellesa del temps (1974-2000).

Un dels trets característics de la trajectòria dramatúrgica de Benet i Jornet és la seva amplitud de registres i formats. Així, a l’obra Ai, carai! (1988), segueix les convencions de la comèdia clàssica que presenta un retrat generacional, mentre que a Això, a un fill, no se li fa (2000), se situa en una línia pròxima al teatre de Joe Orton i explota fins a l’absurd el gènere de la comèdia negra.

Benet i Jornet és una figura clau en la configuració de la tradició teatral a partir de la segona meitat del segle XX. Les cinquanta obres dramàtiques i escaig que va escriure van significar una revitalització considerable de la literatura dramàtica catalana, ja que no sols van ser la porta d’entrada de diversos gèneres i formats en la tradició teatral catalana, sinó que també, i sobretot, algunes ha esdevingut veritables cims de la literatura dramàtica catalana contemporània.

Relació completa de les obres estrenades i publicades

Enllaç als llibres traduïts de Benet i Jornet

http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/llibres-traduits/28/0/-/josep-m.benet-i-jornet.html

https://www.catalandrama.cat/autor/josep-ma-benet-i-jornet

Relació de les sèries televisives catalanes i espanyoles

Un somni i mil enganyifes (1978) TVE

La senyora Llopis declara la guerra (1979) TVE

A través del celobert (1980) TVE

Vídua, però no gaire (1982) TVE

Una hora en blanc (1983-1984) TVE

L’avinguda del desastre (1983-1984) TVE

Telegaseta de Catalunya (1984) TVE

Recordar, perill de mort (1986) TVE

Poblenou (1993-1994) TV3

Pedralbes Centre (1995) TV3

Rosa (1995-1996) TV3

Nissaga de poder (1996-1998) TV3

Laberint d'ombres  1998-2000) TV3

Nissaga, l’herència (1999) TV3

Rías Baixas (2000) Televisió de Galiza

Mirall trencat (2002) TV3

Ventdelplà (2005-2010) TV3

Amar en tiempos revueltos (2005-2012) TVE

Mar de fons (2006-2007) TV3

Zoo (2008) TV3

La señora (2008-2010) TVE

Amar es para siempre (2013) Antena 3 

Estrenes

«A la memòria de Josep Maria Benet i Jornet». El Temps (2020), p. 29-33.

Bartomeus, Antoni. «Josep M. Benet i Jornet». A: Els autors de teatre català: Testimoni d’una marginació. Barcelona: Curial, 1976, p. 64-80.

Batlle i Jordà, Carles. «El darrer teatre de Benet i Jornet: un cicle». A: Josep M. Benet i Jornet i la fidelitat al teatre de text. Barcelona: Eumo Editorial, 2001, p. 93-119.

Batlle i Jordà, Carles. «De l’opacitat i la transparència a Desig». Pausa (1991), p. 41-47.

Belbel, Sergi. «La sortida del carrer sense sortida». A: Desig. Barcelona: 3i4, 2001, p. 9-14.

Camps, Christian (ed.). El teatre de Josep M. Benet i Jornet: L’habitació del nen i altres. Péronnas: Éditions de la Tour Gile, 2006.

Cattaneo, Maria Teresa. El espacio teatral en Benet i Jornet. Bourgogne: Université de Bourgogne, Centre d’Études et de Recherches hispanistiques du XXème siècle, 1997.

Cattaneo, Maria Teresa. «El Caleidoscopio de las maravillas. En torno al teatro de J. M. Benet i Jornet». A: de Toro, Alfonso; Floeck, Wilfried (eds.). Teatro Español Contemporáneo: Autores y tendencias. Kassel: Reichenberger, 1995.

Castellanos, Jordi. «Desig: un teatre d’explotació». A: Desig. Valencia: 3i4, 1991, p. 15-17.

Coca, Jordi; Gallén, Enric; Foguet, Francesc; Feldman, Sharon G. «Record de Josep M. Benet i Jornet, "Papitu"». Serra d’Or, núm. 730 (octubre 2020), p. 35-48, 531-540. <http://www.pamsa.cat/pamsa/revista/sdo/730.html>

Fàbregas, Xavier. «"Berenàveu a les fosques", de Josep M. Benet i Jornet». Serra d’Or, núm. 164 (1973), p. 53–54.

Feldman, Sharon G. «Josep M. Benet i Jornet». A: Bou, Enric. Panorama crític de la literatura catalana: segle XX. De la postguerra a l’actualitat. Barcelona: Vicens-Vives, 1996, p. 546-549.

Feldman, Sharon G. «Un agujero sin límites: la mirada fenomenológica de Josep M. Benet i Jornet». Anales de la Literatura Española contemporánea, núm. 24, 3 (1999), p. 473-491.

Feldman, Sharon G. «Els paisatges del teatre català contemporani: de Benet i Jornet a Cunillé». A: I Simposi Internacional sobre teatre català contemporani. Barcelona: Institut del Teatre, 2005, p. 55-69. <https://scholarship.richmond.edu/cgi/viewcontent.cgi?article=1052&context=lalis-faculty-publications>

Gomila, Andreu. «Benet i Jornet: memòria i combat» Paperllull (2020). <https://www.llull.cat/catala/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=37743&url=benet-jornet-memoria-combat.htm>

Gallén, Enric. «Supervivència i extinción de una «Salamandra». Pygmalion, núm. 1 (2010), p. 99-120.

Gallén, Enric. «Introducció». A: Fugaç. Valls: Bromera, 2007, p. 9-44.

Gallén, Enric; Gibert i Pujol, Miquel M. Josep M. Benet i Jornet i la fidelitat al teatre de text. Barcelona: Universitat de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, Secció de Literatura, 2001.

Gallén, Enric. «Fi de partida». A: Olors. Barcelona: Proa, 2000, p. 15-19.

Gallén, Enric. «Pròleg». A: El gos del tinent. Barcelona: Ediciones 62, 2000, p. 15-19.

Gallén, Enric. «Estudi Introductori». A: Benet i Jornet, Josep M. Revolta de Bruixes. València: 3i4, 1994, p. 9-46.

Gallén, Enric. «Estudi Preliminar». A: Berenàveu a les fosques. Barcelona: Educaula, 1996, p. 11-39.

Gallén, Enric. «El temps i la felicitat». A: Desig. València: 3i4, 1991, p. 19-25.

Gallén, Enric. «Benet i Jornet en el teatre català contemporani. Amb la prèvia». Serra d’Or, núm. 648 (2013), p. 73-78. <https://repositori.upf.edu/bitstream/handle/10230/34362/gallen_serrador_benetjornet.pdf?sequence=1&isAllowed=y>

Gomila, Andreu. «Benet i Jornet: memòria i combat». Paperllull (2020). <https://www.llull.cat/catala/actualitat/actualitat_noticies_detall.cfm?id=37743&url=benet-jornet-memoria-combat.htm>

Marcillas, Isabel; Santamaria, Núria (eds.). I Simposi Internacional sobre Teatre Català contemporani: de la transició a l’actualitat. València: Universitat de València, 2013. http://redit.institutdelteatre.cat/handle/20.500.11904/1045

Marfany, Joan-Lluís. «El realisme històric». A: Història de la Literatura Catalana. Volum XI. Barcelona: Ariel, 1988.

Miralles, Esteve. «Individualisme contra humanisme? Notes Sobre "Salamandra", de Josep M. Benet i Jornet». Pausa, núm. 23 (2006). <http://www.revistapausa.cat/individualisme-contra-humanisme-notes-sobre-salamandra-de-josep-m-benet-i-jornet>

Molas, Joaquim. «Pròleg». A: Marc i Jofre o Els alquimistes de la fortuna. Barcelona: Edicions 62, 1970, p. 5-12.

Morell, Carme. «Sobre el teatre de Josep M. Benet i Jornet i les darreres tendències de la dramatúrgia catalana». A: Actes del desè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1994, p. 57-76.

Puig Taulé, Oriol. L’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual i la seva època. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona, Departament de Filologia Catalana, 2007. <https://ddd.uab.cat/pub/trerecpro/2007/hdl_2072_4348/Escola_d_art.pdf>

Rollet, Aymeric. «Place et fonction des référents spatiaux et temporels dans les théâtres de Josep M. Benet i Jornet et de Sergi Belbel (1989-2006)». París: Université Paris-Sorbonne (Paris-IV), 2013. <https://www.theses.fr/2013PA040157>

Santamaria, Núria. «Josep M. Benet i Jornet, El gos del tinent, Barcelona, Edicions 62, 1997 (El Galliner / Teatre, Núm. 159)». Els Marges: Revista de Llengua i Literatura, núm. 61 (1998), p. 112-114. <https://www.raco.cat/index.php/Marges/article/download/111273/156809>

Sagrera Moya, Xènia. «Literatura dramàtica i cinema: dues lectures i dues mirades: d’E.R. de Benet i Jornet i Carícies de Sergi Belbel a les traduccions cinematogràfiques de Ventura Pons». Girona: Universitat de Girona, 2015. <http://hdl.handle.net/10256/11475>

Sirera, Rodolf. «La maduresa d’un autor: Josep Maria Benet i Jornet de Revolta de bruixes a Fugaç». A: Josep M. Benet i Jornet i la fidelitat al teatre de text. Barcelona: Eumo Editorial, 2001, p. 75-91.

Yemsi-Paillissé, Anne-Claire. «La chambre du fils, Microcosme dramatique. La culture matérielle dans la pièce de théâtre contemporaine La chambre de l’enfant, de Josep Maria Benet i Jornet». Strenæ 7 (2014). <https://journals.openedition.org/strenae/1259>

Selecció de recursos sobre Benet i Jornet a la xarxa 

Academia de las Artes Escénicas de España. «Josep Maria Benet i Jornet» https://academiadelasartesescenicas.es/josepmaria-bernet

Associació d’Escriptors de Llengua Catalana. «Josep Maria Benet i Jornet» https://www.escriptors.cat/autors/benetjornet/biografia-josep-m-benet-i-jornet

Academia de las artes de España.«Josep Maria Benet i Jornet» https://academiadelasartesescenicas.es/josepmaria-bernet

Arxiu TVE Catalunya. Berenàveu a les fosques. https://www.rtve.es/alacarta/videos/teatre-a-larxiu/lletres-catalanes-berenaveu-les-fosques/1361644

Arxiu TVE Catalunya. Terenci Moix: Josep Maria Benet i Jornet. https://www.rtve.es/alacarta/videos/terenci-a-la-fresca/arxiu-tve-catalunya-terenci-fresca-josep-maria-benet-jornet/5552815 

Arxiu TVE. Memòries de la tele - Personatge: Josep Maria Benet i Jornet. https://www.rtve.es/alacarta/videos/memories-de-la-tele/memories-tele-personatge-josep-maria-benet-jornet/635028 

Arxiu TVE Catalunya. Revolta de bruixes. https://www.rtve.es/alacarta/videos/programa/arxiu-revoltabruixes/3783328

Biblioteca de Catalunya. «Josep Maria Benet i Jornet» https://www.bnc.cat/Fons-i-col-leccions/Cerca-Fons-i-col-leccions/Benet-i-Jornet-Josep-Maria

Biografías y vidas. «Josep Maria Benet i Jornet» https://www.biografiasyvidas.com/biografia/b/benet_i_jornet.htm

Bromera. «Josep Maria Benet i Jornet». https://bromera.com/publicacions/1799-josep-maria-benet-i-jornet

Diputació de Barcelona. Biblioteca Virtual. https://bibliotecavirtual.diba.cat/arts-esceniques/benet-i-jornet

Escritores.org. «Josep Maria Benet i Jornet». https://www.escritores.org/biografias/15412-benet-i-jornet-josep-maria

Gran Enciclopèdia Catalana. «Josep Maria Benet i Jornet»

https://www.enciclopedia.cat/ec-gec-0009103.xml

Grup 62. «Josep Maria Benet i Jornet». https://www.grup62.cat/autor/josep-maria-benet-jornet/000034785

Lletra UOC. «Josep Maria Benet i Jornet». https://lletra.uoc.edu/ca/autor/josep-m-benet-i-jornet/detall

Sala Beckett. «Josep Maria Benet i Jornet». https://www.salabeckett.cat/es/membre/josep-maria-benet-i-jornet

RTV El Vendrell. «Temps Lliure entrevista Josep Maria Benet i Jornet». https://www.rtvelvendrell.cat/temps-llliure-entrevista-josep-maria-benet-i-jornet-maig-de-2008

Teatre Nacional de Catalunya. «Espai Josep M. Benet i Jornet». https://www.tnc.cat/ca/josep-m-benet-i-jornet

Teatre Nacional de Catalunya. D’una vella, coneguda olor. Direcció: Sergi Belbel. https://www.tnc.cat/uploads/20110922/dossier_una_vella_coneguda_olor_cat.pdf 

Visat. «Josep Maria Benet i Jornet». http://www.visat.cat/traduccions-literatura-catalana/cat/autor/28/4/teatre/josep-m.benet-i-jornet.html

Gallén, Enric. UOC. «Josep Maria Benet i Jornet» http://openaccess.uoc.edu/webapps/o2/bitstream/10609/54121/8/Teatre català_Mòdul7_Josep M. Benet i Jornet.pdf

Òmnium Cultural. Premi d’Honor de les Lletres Catalanes 2013. Consulta videoteca.