Mandíbula afilada

Fa poc, Joan ha rebut una invitació a la boda de Laura, cosa que l’ha trasbalsat, ja que Laura era el seu amor de l’adolescència. A més, Laura li ha telefonat i ha decidit de presentar-se al pis de Joan perquè li vol demanar un favor. Joan, que és un personatge immadur i una mica egòlatra, pensa que Laura s’ha desdit del casament i que, en realitat, el que vol és confessar-li l’amor que encara sent per ell (cosa que és bastant absurda tenint en compte que fa un grapat d’anys que no s’han vist). Però Joan és un romàntic i pensa que els anys no han passat per a ells dos, que l’amor tot ho pot. Imagina, doncs, que Laura arribarà allà, com una adolescent juganera i vergonyosa, i que, finalment, després d’entrebancar-se una mica, li dirà que l’estima.

La realitat, però, és més crua: Laura ha vingut per demanar-li que no hi vagi el dia del seu casament, que el va convidar sense pensar-s’ho gaire i que s’hi ha repensat. Joan, que no esperava aquesta reacció, es posa en evidència explicant tot el que havia imaginat que passaria entre ells dos. Laura no creu en l’amor romàntic ni en la felicitat com un estat perpetu, però no pot evitar sentir una mica de tendresa per Joan. Així, encara que les seves actituds davant la vida siguin radicalment diferents, l’evocació dels records els portarà a posar-se d’acord per passar una estona junts, al llit.