Nocturn

Nocturn. Andante morat se situa en un únic espai, la terrassa d’un castell deshabitat, al costat d’un estany, on es desenvoluparà tota l’acció. Els personates (el Caminant, la Germana, Ell, Ella i el Boig) duen robes indeterminades. S’obre el teló i la Germana i el Caminant arriben a aquest indret, on tot són ombres. Intenten entrar al castell, però no poden. En veure el Boig, s’hi adrecen per demanar-li ajuda. Ell es declara l’amo del castell i de tot allò que es veu. Talment com el visionari que coneix una realitat supramundana, els convida a entrar al castell de maneres inversemblants i, tot seguit, marxa al mar, al seu palau. La Germana vacil·la davant d’aquesta presència onírica, però el Caminant, un home racional, no el creu. Es desenvolupa un diàleg entre tots dos fins que la Germana s’acomoda entre les branques d’un arbre. De sobte, aquest arbre pren vida en Ell, que li ofereix repòs. Per paral·lelisme, quan acaba aquest encontre el Caminant deixa caure el cap entre la branca d’un altre arbre, que es transforma en Ella, i entre les seves abraçades ell troba el seu anhel. S’intercalen un seguit de diàlegs simbòlics entre les dues parelles, que s’acaben entrecreuant, fins que l’encant es trenca i els dos arbres tornen a la posició inicial. El Caminant i la Germana es reconeixen mútuament, plorosos i abatuts, per la ruptura de la visió. S’ofereixen consol mutu en el retorn al món de les ombres i, conscients de la condició terrenal que els ha tocat viure, només són capaços de copsar, a la superfície de l’estany, el reflex de la llum pura d’una estrella.

L’obra té la peculiaritat de dur una guia inerpretativa, que Gual presenta com una pauta de signes d’expressió, per indicar quin és l’estat emotiu o la intensitat amb els quals els actors han d’acompanyar la seva posada en escena. A imitació de la notació musical, aquestes indicacions poden ser de pausa, de dinàmica o d’expressió, i acompanyen cadascuna de les intervencions dels personatges. Gual també afegí a la versió impresa unes notes per als actors i l’escena, on exposa, seguint el model simbolista de Maeterlinck, que l’obra ha de tenir un caràcter espiritual i que els gestos dels personatges han de sortir de l’inconscient. Així mateix, Gual també afegí un acompanyament musical per a oboè, corn anglès i dos fagots.