A l’escena inicial, el Mecànic i el Client discuteixen en un taller, perquè el segon ha punxat una roda del cotxe i vol que el primer l’hi canviï. Plou i el Client té pressa per marxar del poble, perquè té por que les carreteres quedin tallades pel desbordament del riu. A la segona escena, ha passat un dia i el Client ha quedat atrapat al poble. Ara és a la barberia, però no hi ha notícies de l’estat de les carreteres, perquè fa dos dies que no hi ha premsa escrita. El Client mostra nerviosisme per l’actitud mesella i ignorant dels habitants davant els esdeveniments, i per l’ensopiment general del poble. A la tercera escena, el Noi i la Noia es troben amb el Secretari de l’ajuntament per demanar-li informació sobre les seves noces, que s’han de suspendre a causa de la pluja. El secretari atén una trucada telefònica de les autoritats i declara, en nom del Consell Municipal, l’estat d’emergència. Compareixen Pertegàs i el Client, que coincideixen que cal evacuar el poble, però l’escena acaba de manera irresolutiva. A l’escena quarta, l’acció es trasllada a un bordell i la didascàlia indica que «aquesta escena, de manera semblant a la de la barberia, ha de marcar al principi un gest d’habituament a la situació, tot i que aquesta ha esdevingut més greu». Han passat deu dies de pluja i la tensió incrementa entre les prostitutes del bordell local per l’absència de clients forasters derivada de les inundacions. Tampoc no n’hi ha de locals: el Secretari hi va regularment i, per evitar les males llengües, té prohibit als autòctons d’atansar-s’hi. L’escena acaba amb un motí de les prostitutes, que, per alliberar-se de la situació injusta que pateixen, maten l’Alcavota, però entronitzen el Client.
El segon acte s’obre amb un gir argumental: els habitants del poble s’han hagut de refugiar al bordell a causa de la pluja. Les prostitutes són ara preses. L’intent de revolució ha fracassat i l’statu quo s’ha perpetuat. Mentre l’Alcalde i el Secreatri mantenen els privilegis, els oprimits continuen en la ignorància i només Pertegàs s’individualitza a través del pensament crític. A la meitat del segon acte, el racionament del menjar desperta la consciència dels habitants i, a poc a poc, creix una revolta que, per manca d’acord i per l’aplicació de més mesures opressores, acabarà en no-res. En l’epíleg, el poble s’ha traslladat al cim de la muntanya, on antigament hi havia el cementiri. Allà els habitants còmplices del poder han refet la seva vida sota la pluja, mentre que els partidaris de la revolta han patit el càstig de presó al mateix bordell, cobert per l’aigua.
Al pròleg de l’única edició que existeix d’aquesta obra, Maria Aurèlia Capmany la defineix com una peça esquemàtica de teatre de situació plena de matisos. D’altres han definit la línia teatral de Romeu propera al simbolisme i al teatre de l’absurd. Més enllà de l’adequació als models, Estat d’emergència planteja una aproximació intel·ligent i complexa a diversos temes de reflexió social i individual, com ara la incapacitat comunicativa del llenguatge, l’equilibri entre la llibertat individual i la responsabilitat col·lectiva, la inoperància i la corrupció moral del poder, que conjuga amb la passivitat del poble o l’enfrontament i l’alienació als quals condueix un determinat model econòmic i social opressiu que té conseqüències fatals.
Capmany, Maria Aurèlia. «Xavier Romeu i l’experiència teatral». A: Romeu Jover, Xavier. Estat d’emergència. Els mites de Bagot. Alícia en terra de meravelles. Palma: Editorial Moll, 1972.
Fàbregas, Xavier. «Pluja d’estiu o Estat d’emergència de Xavier Romeu». Serra d’Or, núm. 149 (1972), p. 58.
Vilà i Folch. «Tres llibres de teatre». Serra d’Or, núm. 171 (1973), p. 94-95.
Cartell de l'espectacle, de J. Ventayol (impressor). © MAE. Institut del Teatre
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar