Josep Planella i Coromina

Escenògraf, decorador, pintor.

Nascut en el si d’una família d’artistes, molt vinculada a l’àmbit acadèmic barceloní. Fill del també escenògraf i dibuixant Bonaventura Planella i Coxello (1772-1844) i de Teresa Coromina; net de Gabriel Planella Bonfill, nebot de Gabriel, Ramon i Joan; germà de Joan Francesc Planella i cosí de Nicolau Planella Travé. El seu avi treballava com a ajudant d’escenografia de Francesc Xiurach al Teatre de la Santa Creu de Barcelona (el 1840 canvià el nom pel de Teatre Principal). Del seu pare, Josep Planella va aprendre les primeres lliçons de dibuix i perspectiva, i l’ajudà en les posades en escena. A més de la feina d’aprenent al taller del seu pare, es va formar a l’Escola de Llotja.

Josep Planella va iniciar la seva trajectòria professional al voltant del 1837 realitzant escenografies per a diverses companyies d’aficionats i poc després va entrar a treballar com a escenògraf titular i director de maquinària al nou Teatre de Montsió (el 1838 va canviar el seu nom pel de Liceo Filarmónico Dramático de S.M la Reina Isabel II), que ell mateix va contribuir a impulsar, bressol del futur Gran Teatre del Liceu de la Rambla. El 1841 va passar a treballar amb el mateix càrrec al Teatre Principal, al qual es mantingué vinculat la major part de la seva carrera i on tenia, a més, el seu taller d’escenografia. També va col·laborar amb altres teatres que s’anaven obrint a la ciutat, com al Calderón (1852), el Tirso, el Circ Barcelonès (on treballà del 1854 al 1862), l’Apolo (1852), el Romea (on juntament amb Marià Carreras col·laborà del 1865 al 1874 i realitzà el teló de boca i les decoracions de repertori el 1866), el Variedades, el Buen Retiro (decoracions i teló de boca, el 1876), el Jovellanos (autor del teló de boca el 1867), el Novetats, l’Olimpo (realitzà el teló de boca, cinc decoracions i decorà el saló d’espectacles i la sala de descans el 1871) i l’Odeon. Fora de la capital catalana, també confeccionà escenografies de repertori per als teatres de Girona (1839), Tarragona, Palma (va crear vint-i-dos decorats de repertori per al seu Teatre Principal i va pintar-ne el teló de boca el 1842), Valls (1850), Mataró, Alacant (per el qual va dur a terme escenografies i també va decorar el saló de descans, de gust àrab, el 1846), Arenys de Mar, Vilafranca de Penedès (1856), Monovar (a Alacant, 1858), etc.

A més d’escenògraf va ser mestre d’aquesta disciplina, i va obrir el 1849 la seva pròpia acadèmia, situada al carrer del Triomf, cantonada a la plaça del Correu Vell núm. 2, pis 3, on impartia classes de dibuix, paisatge i perspectiva. De fet, va ser un dels teòrics de l'escenografia catalana amb el seu tractat de perspectiva Exposición completa y elemental de la perspectiva y su aplicación al palco escénico publicat el 1840 per la impremta Verdaguer i il·lustrat amb cent làmines. A més, el 1862 va publicar un recull d’articles de premsa relatius a les estrenes en què va treballar com a escenògraf des del 1840, i el 1875 la seva autobiografia professional.

Planella també va sobresortir en l’ornamentació efímera de celebracions populars barcelonines, així com en la decoració d’interiors on, d’acord amb Soler i Rovirosa, «desplegó el gusto a lo gótico y lo árabe, de colores brillantes con mueblaje de caoba». Alguns dels seus treballs més importants en aquest sentit són la decoració del Saló de Cent, sota la direcció de Lluís Rigalt, així com el Palau del Governador i diverses mansions barcelonines i mallorquines. També va decorar diversos teatres amb pintura mural, i destaquen els treballs al sostre Teatre Principal, el 1847, amb medallons orlats amb corones de llorer en què figuraven els noms de grans poetes, el Teatre Circ Barcelonès el 1861 (dos anys més tard, el 1863, un incendi reduí el teatre a cendres), el Teatre Principal de Valls (c. 1850) o el sostre del «petit Liceu» de la plaça de Santa Anna, iniciat per ell i completat després per Lucini.

Personatge de gran cultura, Planella fou membre de la Societat del Foment de la Il·lustració de Barcelona, entitat que tenia com a finalitat «fomentar la il·lustració, inspirar amor a l’estudi i proporcionar mitjans per adquirir instrucció»; i de la del Liceu filharmonicodramàtic barceloní, tal com consta a la portada del seu citat tractat de perspectiva. El 1847 va ser nomenat membre de la Comissió d’ornament del Cementiri General de Barcelona, càrrec en el qual va romandre fins al 1851, quan es va dissoldre.

El 26 de març del 1870 l’administració de l’Hospital de la Santa Creu li va donar el càrrec de conservador dels efectes de decoració de Teatre Principal propis de l’administració, dels quals va confeccionar diversos inventaris que encara es conserven.

Al llarg de la seva trajectòria va col·laborar amb Lucini, Penne, el tàndem Sert i Malató, Carreras i Soler i Rovirosa. Al seu taller es van formar molts escenògrafs, i el seu deixeble més destacat és Miquel Moragas, que arribà a ser l’encarregat del taller fins al 1874, quan les tensions amb el mestre van fer que l'abandonés–Moragas, impregnat dels plantejaments escenogràfics del romanticisme, volgué treballar pel seu compte–, cosa que suposà un gran cop per en Planella, que s'ho prengué com una traïció, segons es desprèn de la seva autobiografia.

Planella va ser un artista amb poca sort i, malgrat la seva gran tasca –es dedicà a pintar sense descans al llarg de quaranta anys de professió–, no va rebre el reconeixement que mereixia en vida, d’acord amb els testimonis dels seus contemporanis (encara que Planella a la seva autobiografia insisteix en «la simpatia» del públic i el favor de la crítica per la seva obra durant tota la seva trajectòria). A començaments del 1882, decebut pel creixent èxit d’una escenografia de planta més lliure i basada més en la tasca pictòrica que en el dibuix, Planella es retirà del teatre i invertí els seus estalvis a obrir, juntament a la seva esposa, una petita botiga de moda i accessoris per a dones.

Morí oblidat i en la misèria, als braços de Soler i Rovirosa (segons ell mateix deixà escrit), el qual respectava el seu treball infatigable i la seva insubornable –encara que anacrònica– fidelitat als plantejaments inicials. No en va, aquest va denunciar la seva dramàtica situació amb les següents paraules pronunciades després de la seva mort: «Frugal y sobrio como un antiguo menestral de Barcelona, recto y enérgico en sus costumbres, a pesar de su extremada laboriosidad ha muerto pobre, retirado en una oficina de las Casas Consistoriales con un sueldo mezquino que apenas llegaba a cubrir sus más perentorias necesidades».

Josep Planella va ser el darrer representant de l’escola escenogràfica neoclàssica i, juntament amb Lluís Rigalt (1814-1894), el primer escenògraf català a començar a incorporar a l’escena l’estètica romàntica, captivat per les lliçons de Louis-Lucien Penne, encara que mai va abandonar el corrent italianitzant de línies clàssiques.

Tal com va assenyalar Isidre Bravo, les escenografies de repertori que va concebre per als diversos teatres per als quals va treballar «més enllà de ser pintades amb el tradicional recurs a la ficció il·lusionista de distàncies (gràcies a la perspectiva lineal, de la qual era mestre), de volums i relleus (gràcies al trompe l’oeil) i d’efectes de llum (gràcies a les diverses tècniques “luminars” de les quals va sentar càtedra al seu tractat), portaven a escena diversitat de mons poc habituals abans i, sobretot, ho feien amb una més gran diversificació i fragmentació de peces i amb un tractament lumínic especialment intens i emotiu, signe palès de la nova estètica». No obstant això, la seva obra presentava dues mancances que també afectaren la dels seus contemporanis i col·laboradors Lluís Bru i el tàndem format per Domènec Sert i Francesc Malató, i eren la tendència a la rigidesa de les línies i la pobresa decorativa i expressiva del color, sense esclat i amb un predomini evident dels colors terrosos.

Bravo també va destacar la seva estreta vinculació als primers anys d’existència del primer Liceu de la plaça de Santa Anna, a partir de la Norma de Bellini, del 1838. Aportà el seu bon sentit de la composició i la seva traça amb la perspectiva a nombroses òperes italianes de Rossini, Bellini, Mercadante, Donizetti, Pacini i també a la primera òpera del romanticisme francès estrenada a Barcelona, Zampa osia la sposa di Marmo, entre moltes d’altres.

Soler i Rovirosa, que el va conèixer bé i va treballar amb ell en nombroses ocasions, el definí com «alegre, animado y decidor, su conversación era sencilla y altamente instructiva. Dotado de una memoria felicísima, sus recuerdos tomaban cuerpo al ser explicados por él. […] Un paseo por la Rambla en su compañía, era un deleite para todo barceloní de corazón».

Alguns esbossos escenogràfics es conserven al Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre i al Museu Nacional d’Art de Catalunya.

1840. Beatrice di Tenda. Liceo Filarmónico Dramático de S. M la Reina Isabel II.

Setembre 1840. La estrella de oro. Liceo Filarmónico Dramático de S.M la Reina Isabel II.

18 desembre 1838. Il conte d’Essex. Liceo Filarmónico Dramático de S.M la Reina Isabel II.

Octubre 1840. Gli esielato in Siberia. Liceo Filarmónico Dramático de S.M la Reina Isabel II.

Desembre 1840. Els pastorets. Liceo Filarmónico Dramático de S.M la Reina Isabel II.

Abril 1841. Norma. Teatre Principal.

Maig 1841. La Vestale. Liceo Filarmónico Dramático de S.M la Reina Isabel II.

Juny 1841. Il templario. Teatro de la Santa Cruz.

7 agost 1841. Marino Faliero. Teatre Principal.

Octubre 1841. Cleonice, reina de Siria. Teatre Principal.

6 noviembre 1841. Lucrecia Borgia. Teatre Principal.

Maig 1842. Zampa o la esposa di marmo. Teatre Principal.

Agost 1842. Il nuovo Mosé. Teatre Principal.

1842. Saffo. Teatre Principal.

10 setembre 1842. I Puritani. Teatre Principal.

Maig 1843. La Gazza ladra. Teatre Principal.

Maig 1843. Corrado di Altamura. Teatre Principal.

Juliol 1843. Il proscritto d’Altemburgo. Teatre Principal.

Agost 1843. La Marescialla d’Ancre. Teatre Principal.

Maig 1844. Nabucodonosor. Teatre Principal.

Juliol 1845. I due foscari. Teatre Principal.

Gener 1846. Le due illustri rivali. Teatre Principal.

Agost 1846. Maria Padilla. Teatre Principal.

Setembre 1846. Caritea. Teatre Principal.

Octubre 1846. La favorita. Teatre Principal.

Desembre 1846. Los polvos de la madre Celestina. Teatre Principal.

Gener 1847. Il Giuramento. Teatre Principal.

Novembre 1847. L’Ebrea. Teatre Principal.

Gener 1848. Luccia. Teatre Principal.

Febrer de 1848. Semiramide. Teatre Principal.

15 desembre 1848. La redoma encantada. Teatre d’Alacant.

Desembre 1852. El tesorero del rey. Teatre Apolo.

1853. El Valle de Andorra. Teatre Principal.

Març 1854. Galanteos en Venecia. Teatre Circ Barcelonès.

Abril 1854. La Giralda. Teatro Circ Barcelonès.

1856. Medea. Teatro Circ Barcelonès.

Desembre 1856. Los perros del monte de San Bernardo. Teatre Circ Barcelonès.

1857. Los pobres de Madrid. Teatre Principal.

19 març 1857. Los polvos de la madre Celestina. Teatre Principal.

Abril 1859. La favorita. Teatre Principal.

24 abril 1862. El padre Gallifa o un suspiro de la patria. Teatre Circ Barcelonès.

13 novembre 1862. Baltasar. Teatre Circ Barcelonès.

23 novembre 1865. Los estranguladores. Teatre Romea.

30 gener 1866. L’ase d’en Mora. Teatre Romea.

2 desembre 1866. Tempestades del alma. Teatre Romea.

18 març 1867. La heroína de Barcelona. Teatre Romea.

Març 1867. Santa Eulalia. Teatre Romea.

Octubre 1867. La rosa blanca. Teatre Romea.

31 octubre 1867. Don Juan Tenorio. Teatre Jovellanos.

Març 1868. Urganda la desconocida. Teatro Tirso.

5 octubre 1868. España libre. Teatre Romea.

8 octubre 1868. Las francesillas. Teatre Romea.

Setembre 1868. La Sileta de gelida. Teatre Romea.

3 desembre 1868. Los polvos de la madre Celestina. Teatre Principal

19 febrer 1869. La Passió. Teatre Romea.

9 març 1869. Las papallonas. Teatre Romea.

20 abril 1869.Lo rovell de l’ou. Teatre Romea.

24 abril 1869. El diablo verde. Teatre Tirso.

11 novembre 1869. La bala de vidre. Teatre Romea.

11 novembre 1869. Els càntirs de Vilafranca. Teatre Romea.

21 juliol 1870. Galanteos en Venecia. Teatre Novetats.

15 desembre 1870. Los egoistas. Teatre Romea.

23 febrer 1871. Els polítics de gambeto. Teatre Romea.

23 febrer 1871. Los envejosos, o sía lo Rector de Vallfogona. Teatre Romea.

Novembre 1871. Els polítics de gambeto. Teatre Romea.

Abril 1873. La creu de la masia. Teatre Romea.

Juny 1873. La clau de la casa. Teatre Novetats.

Setembre 1873. Los set pecats capitals. Teatre Novetats.

Desembre 1873. Los polvos de la madre Celestina. Teatre Principal.

18 abril 1874. Lo ferrer de tall. Teatre Romea.

Maig 1874. La hiedra de la masia. Teatre Principal.

Agost 1874. La pata de cabra. Teatre Principal.

Gener 1875. La filla del marxant. Teatre Romea.

Novembre 1875. El cercado ajeno. Teatre Principal.

16 novembre 1875. Lo jardí del general. Teatre Romea.

Novembre 1875. En el puño de la espada. Teatre Romea.

6 febrer 1876. Fausto. Teatro Español.

4 abril 1876. Lo plor de la madrastra. Teatre Romea.

Abril 1876. Aida. Teatre Principal.

Juny 1876. Lo rovell de l’ou. Teatre del Bon Retir.

Juliol 1876. Lo tamboriner. Teatre del Bon Retir.

23 agost 1876. Kalmar. Teatre del Bon Retir.

23 agost 1876. Las máquinas de coser. Teatre del Bon Retir.

Octubre 1876. Los segadors. Teatre Romea.

Novembre 1876. Los set pecats capitals. Teatre Novetats.

1877. A los toros. Teatro Español.

1877. El mango de la sarten. Teatre Circ Barcelonès.

22 febrer 1877. Senyora i majora. Teatre Romea.

Març 1877. Cuerdo y sin luna. Teatre Novetats.

27 juliol 1877. La ventafochs. Teatre del Bon Retir.

Gener 1878. El Rabadà. Teatre Romea.

Octubre 1878. La cua de la palla. Teatre Romea.

6 gener 1879. La plegaria de los náufragos. Teatro Español.

3 juliol 1879. La verdadera màgia. José Gotós (música). Teatre Tívoli.

Octubre 1879. La ma de l’inglés. Teatre Romea.

1880. Sueños de Oro. Teatre Circ Barcelonès.

1880. Pepe Hillo. Teatre Circ Barcelonès.

1880. El hijo de la noche. Teatro Español.

10 juliol 1880. Las Odaliscas. Teatre del Bon Retir.

1881. El potosí submarino. Teatre Circ Barcelonès.

1881. Lo cercol de foch. Teatre Romea.

1881. El sacristán de San Justo. Teatro Español.

1881. La flama. Teatre del Bon Retir.

1881. El espíritu del mar. Teatre del Bon Retir.

1881. La encantadora. Teatre del Bon Retir.

1881. Fanny Esler. Teatre del Bon Retir.

1881. Las devanadoras. Teatre del Bon Retir.

13 març 1881. El capitano Gulliver. Teatre del Bon Retir.

23 abril 1881. La abadía del Rosario. Teatre Circ Barcelonès.

25 juny 1881. El esclavo sirio. Teatre del Bon Retir.

22 setembre 1881. Urganda la desconocida. Teatro Español.

Novembre 1881. Los polvos de la madre Celestina. Teatro Español.

Planella, J. Biografía del pintor escenógrafo Don José Planella y Coromina. Barcelona: J. Jepús, 1875.

Planella, J. Esposición [sic] completa y elemental del arte de la perspectiva y aplicación de ella al palco escénico. Barcelona: Imprenta de Joaquín Verdaguer, 1840. <https://ddd.uab.cat/record/72359> [Consulta: 5 novembre 2020].

Planella, J. Recopilación de algunos de los artículos, reseñas, comunicados sueltos y anuncios referentes a obras del pintor escenógrafo D. José Planella y Coromina. Barcelona: Impr. y Librería Politécnica de Tomás Gorchs, 1862.

Bravo, I. L’escenografia catalana. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1986, p. 80.

Bravo, I. «L’escenografia de l’espectacle romàntic a Catalunya». A: Fontbona, F. (ed.) El Romanticisme a Catalunya: 1820-1874. Barcelona: Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura: Pòrtic, 1999, p. 102-107.

Bravo, I. «L’escenografia catalana en la història del Liceu». A: Òpera Liceu: 150 anys d’història. Una exposició en cinc actes. Barcelona: Generalitat de Catalunya: Proa: Fundació Gran Teatre del Liceu, 1998, p. 106.

Bertran, M. J. «L’escenografia en el Liceo». A: El Gran Teatro del Liceo de Barcelona (1837- 1930). Barcelona: Institut Gràfic Oliva de Vilanova, 1931, p. 306.

Bertran, M. J. «L’escenografia catalana (I)». A: Butlletí dels Museus d’Art de Barcelona, febrer 1932, p. 51-53.

Muñoz, J. Escenografía española. Madrid: Real Academia de Bellas Artes de San Fernando, 1923, p. 207-213.

Ossorio, Manuel. Galería biográfica de artistas españoles del siglo XIX. Vol. II. Madrid: Imprenta de Ramón Moreno, 1868, p. 125-127.

Ràfols, J.F. Diccionario Biográfico de Artistas de Cataluña: desde la época romana hasta nuestros días. Barcelona: Millá, 1951-1954, p. 353.

Soler i Rovirosa, F. «Planella». Diario de Barcelona, núm. 18 (18 gener 1890), p. 809-812.

Fotografia 1: Retrat de Josep Planella. Font: La Ilustració Catalana, núm. 230 (15 febrer 1890), p. 37.

Fotografia 2: Retrat de Josep Planella. Font: BERTRAN, M.J. El Gran Teatro del Liceo de Barcelona (1837- 1930). Barcelona: Institut Gràfic Oliva de Vilanova, 1931, p. 305.

Fotografia 3: Portada del tractat Esposición completa y elemental de la perspectiva y su aplicación al palco escénico (1840).

Fotografia 4: Interior de presó. Escenografia de Josep Planella (1885). 21,4 x 30,5 cm. Adquisició de la col·lecció Casellas, 1911. MNAC-MAC 002879-D.

Fotografia 5: Gravat que representa la decoració de la última escena del segon acte de l’obra Senjora i majora, feta per Josep Planella. Font: La Campana de Gràcia (18 març 1877), p. 3.

Fotografia 6: Decoració de Josep Planella per Roberto Devereux, comte d'Essex estrenada al Liceo Filarmónico Dramático de S.M la Reina Isabel II el 1838. MAE-Institut del Teatre [Registre 243672; Topogràfic: P11]

Josep Planella i Coromina a Escena Digital del MAE