Jordi Dauder i Guardiola

Actor i activista polític

Fill del dramaturg Vicent Dauder, comença a interessar-se pel teatre després de l’estada del seu pare a la presó per les seves idees anticlericals i contràries al règim de Franco. Estudia Belles Arts a la Universitat de Barcelona a mitjan anys cinquanta i participa de manera activa en les mobilitzacions de l’època, com ara la vaga de tramvies del 1957. Després que en el transcurs de les protestes el detinguin, decideix exiliar-se a París fugint de la repressió franquista. A la Sorbona es llicencia en Història Contemporània i s’associa amb moviments d’esquerra; a més, té les seves primeres experiències com a actor fent de figurant en el món del cinema. Pren part en les manifestacions del maig del 1968. A principis dels anys setanta torna a Barcelona de manera clandestina. Treballa a la llibreria Leviatán, de filiació trotskista. De fet, en aquell moment les idees polítiques de Dauder s’alineaven amb les tesis de Lev Trotski. Des del local del carrer de Santa Anna entra en contacte amb part de la intel·lectualitat barcelonina progressista, com ara José Sanchis Sinisterra. A finals de la dècada dels setanta, el director i dramaturg valencià el convida a col·laborar amb el seu grup, Teatro Fronterizo. Debuta el 1982 amb El gran teatro natural de Oklahoma, una dramatúrgia de Sinisterra a partir de textos de Kafka, que s’estrena a la Sala Beckett. Comença a aparèixer en diverses produccions teatrals i treballa amb Ricard Salvat (Urfaust, de Goethe, 1983), Konrad Zschiedrich (Santa Joana dels Escorxadors, de Brecht, 1986), Calixto Bieito (Els enamorats, de Goldoni, 1990), Pierre Chabert (Compañía, de Beckett, 1990) o Núria Espert (Medea, Eurípides, 1992). El 1992 dirigeix al Teatre Tantarantana el seu primer espectacle, L’últim vals (Impromptu beckettià), a partir de textos de Beckett. És important remarcar el muntatge francès de Desig, de Benet i Jornet, en què va participar l’any 1997 i que es va estrenar a Perpinyà amb la direcció de Chabert. A partir del 2000 col·labora regularment amb la Compañía Nacional de Teatro Clásico i es trasllada a Madrid. En el món del cinema s’inicia amb Pont de Varsòvia (Pere Portabella, 1989) i Si te dicen que caí (Vicente Aranda, 1989); sobresurten les seves interpretacions a La teranyina (Antoni Verdaguer, 1990), Carícies (Ventura Pons, 1998), Azaña (Santiago San Miguel, 2008) i Camino (Javier Fresser, 2009). Però sens dubte, la popularitat de Dauder prové dels seus treballs a la televisió catalana i espanyola, entre les quals cal remarcar el personatge de Mateu Monsolís a Nissaga de poder (1996-1998), una producció de Televisió de Catalunya. Pel que fa al doblatge, posa veu a Gregory Peck, Rod Steiger, Nick Nolte i Richard Harris, entre altres actors. Mor de càncer a la clínica Ruber de Madrid el 16 de setembre de 2011.

El fet d’haver de viure quinze anys a l’exili i de tornar a Barcelona encara en la clandestinitat li impedeix desenvolupar la seva carrera d’actor de manera regular, de manera que no es professionalitza com a intèrpret fins que té cinquanta anys. Abans, però, ha treballat de llibreter i en el món editorial. Tot i això, Jordi Dauder du a terme una intensa carrera artística tant en teatre com en cinema i televisió en la qual excel·leix per la seva qualitat interpretativa. Compagina la interpretació amb el doblatge, la direcció, els recitals poètics, les lectures dramatitzades, la col·laboració en diverses revistes (sobretot, El Viejo Topo, Quimera, Coyoacán, Sin permiso), l’organització de festivals i una implicació activa i constant en diverses iniciatives culturals. A més, conrea la poesia (La nostra gent, Premi Miquel Martí i Pol, 1981), la narració breu, la traducció (El teatre de l’amant anglesa, Marguerite Duras, Samuel Beckett, Josep Maria Benet i Jornet, etc.) i el 1996 publica la seva única novel·la, El estupor.

Tal com ell mateix reconeix, la seva carrera està a mig camí de l’ofici d’actor i de l’agitació política. No es pot entendre la seva trajectòria sense tenir en compte la filiació al trotskisme i al republicanisme i l’enteresa ètica de la seva activitat professional. Des de França col·labora amb les xarxes de solidaritat del Front d'Alliberament Nacional algerià (FLN), cofunda el Partit Obrer Revolucionari Espanyol (PORE) i participa en la constitució de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR). Dauder és un exemple de persona fidel als seus ideals i compromesa amb la lluita de totes aquelles causes que considerava justes. Els últims anys de vida és especialment actiu en les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq  (2002-2003) i, més tard, en les protestes del moviment 15-M (2011). Rep diversos premis entre els quals destaquen el Goya a Millor actor de repartiment per Camino (2009) i el Gaudí d’Honor (2011), amb el qual l’Acadèmia del Cinema Català l’homenatja i reconeix la seva trajectòria. La Generalitat li atorga la Creu de Sant Jordi el 2008. Finalment, la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya, que té lloc a Lleida, amb la qual va col·laborar de manera regular, decideix instituir l’any 2011 el Premi Jordi Dauder a la creativitat en el cinema català.

Premis

1991. Premi Sant Jordi al Millor actor espanyol per Pont de Varsòvia i La teranyina.

1998. Premi Butaca al Millor actor català de cinema per Carícies.

2008. Creu de Sant Jordi.

2009. Premi de la Unión de Actores y Actrices a Millor actor secundari de cinema per Camino.

2009. Premi especial de la Mostra de Cinema Llatinoamericà de Catalunya.

2009. Premi Gaudí a la Millor interpretació masculina principal per Azaña.

2009. Premi Goya al Millor actor de repartiment per Camino.

2011. Premi Gaudí d’Honor.

24 abril 1982. El gran teatro natural de Oklahoma. José Sanchis Sinisterra. Teatre Municipal La Faràndula de Sabadell. Teatro Fronterizo.

3 desembre 1986. Santa Joana dels Escorxadors. Bertolt Brecht. Konrad Zschiedrich. Mercat de les Flors. Grup d’Acció Teatral.

30 juny 1990. Els enamorats. Carlo Goldoni. Calixto Bieito. Mercat de les Flors.

30 octubre 1990. Compañía. Samuel Beckett. Pierre Chabert. Sala Beckett. Teatro Fronterizo.

28 juliol 1992. Medea. Eurípides. Núria Espert. Teatre Grec.

22 setembre 1992. L’últim vals. Samuel Beckett. Jordi Dauder. Teatre Tantarantana.

1 abril 1993. Amanda. Carsten Ahrenholz. Hermann Bonnín. Sala Beckett.

27 juliol 1993. Un dia. Mercè Rodoreda. Calixto Bieito. Teatre Grec.

6 octubre 1994. La corona d’espines. Josep Maria de Sagarra. Ariel García Valdés. Centre Dramàtic de la Generalitat/ Teatre Romea.

11 gener 1995. Una geografia estilogràfica. Josep Maria de Sagarra. Xavier Albertí. Centre Dramàtic de la Generalitat/ Teatre Romea.

26 abril 1995. De què parlàvem. Alan Ayckbourn. Tamzin Townsend. Teatreneu.

26 juny 1995. Antoni i Cleòpatra. William Shakespeare. Xavier Albertí. Teatre Grec.

15 desembre 1995. La Celestina. Fernando de Rojas. Hermann Bonnín. Teatre Condal.

6 març 1996. L’amant anglesa. Marguerite Duras. Alfons Flores. Mercat de les Flors.

1 octubre 1996. La dama del mar. Henrik Ibsen. Joan Maria Gual. Mercat de les Flors.

31 juliol 1997. Dèsir. Josep M. Benet i Jornet. Pierre Chabert. Théâtre Municipal de Perpinyà.

21 gener 1999. El lector por horas. José Sanchis Sinisterra. José Luis García Sánchez. Teatre Nacional de Catalunya.

12 maig 2000. Plaça dels herois. Thomas Bernhard. Ariel García Valdés. Teatre Nacional de Catalunya.

21 setembre 2000. El alcalde de Zalamea. Pedro Calderón de la Barca. Sergi Belbel. Teatre Nacional de Catalunya. Compañía Nacional de Teatro Clásico.

16 gener 2002. La dama boba. Lope de Vega. Helena Pimienta. Teatro de la Comedia (Madrid). Compañía Nacional de Teatro Clásico.

19 setembre 2002. La gaviota. Anton Txèkhov. Amelia Ochandiano. Teatro Albéniz (Madrid). Teatro de la Danza.

16 octubre 2003. Sonámbulo. Juan Mayorga a partir de Sobre los angéles de Rafael Alberti. Helena Pimenta. Gran Teatro Falla (Cádiz). Ur Teatro.

2 febrer 2005. La entretenida. Miguel de Cervantes. Helena Pimenta. Teatro Pavón (Madrid). Compañía Nacional de Teatro Clásico.

21 octubre 2005. Amar después de la muerte. Pedro Calderón de la Barca. Eduardo Vasco. Teatro Pavón (Madrid). Compañía Nacional de Teatro Clásico.

29 juny 2006. Don Gil de las calzas verdes. Tirso de Molina. Eduardo Vasco. Hospital de San Juan (Almagro). Compañía Nacional de Teatro Clásico.

13 desembre 2007. Après moi, le déluge. Lluïsa Cunillé. Carlota Subirós. Teatre Lliure.

5 novembre 2008. El bordell. Lluïsa Cunillé. Xavier Albertí. Teatre Lliure.

19 març 2009. Platonov. Anton Txèkhov. Gerardo Vera. Teatro María Guerrero (Madrid).

Recitals, lectures dramatitzades i veus en off (espectacles destacats)

27 novembre 1989. Paraula de poeta-7. Vicent Andrés Estellés. Isabel Rocatti. Teatre Lliure. Recital de poemes.

18 febrer 1991 Paraula de poeta. Raimon. Ricard Pedreira. Teatre Lliure. Recital de poemes.

1996. Històries d’amor. Toni Cabré. Lectura dramatitzada.

27 setembre 1997. Martí i Pol. Miquel Martí i Pol. Ariel García Valdés. Teatre Auditori Sant Cugat. Recital de poemes.

22 juliol 1999. Sota el bosc lacti. Dylan Thomas. Jesús Díez. Convent de Sant Agustí. Recital de poemes.

27 gener 2000. Nascuts culpables. Peter Sichrovsky. Carles Alfaro i Joaquim Candeias. Espai Moma (València). Veu en off.

19 octubre 2001. Genealogía del niño a mis espaldas. Ignacio Apolo. Guillermo Heras. Casa de América (Madrid). Lectura dramatitzada.

2 novembre 2001. Els morts (Dublinesos). James Joyce. Sala La Planeta (Girona). Lectura dramatitzada.

2004. (No) en el nostre nom. Diversos autors. Jordi Dauder. Recital.

16 setembre 2004. 12 estimen Gil de Biedma. Joan Ollé. Teatre Lliure. Recital de poemes.

2005. Criaturas del aire. Fernando Savater. Lectura dramatitzada.

17 juny 2008. William Shakespeare. Juan Diego Botto. Teatro María Guerrero. Teatro Salón Cervantes (Alcalá de Henares). Audiovisual.

9 octubre 2008. Manuel Vázquez Montalbán. Biblioteca Jaume Fuster. Recital de poemes.

16 desembre 2008. Miquel (Homenatge a Martí i Pol). Teatre Lliure. Recital de poemes.

12 febrer 2009. Recital Matthias Goerne. Johannes Brahms i Ludwig Tieck. Gran Teatre del Liceu. Narrador.

24 maig 2010. Dentro de la tierra. Paco Bezerra. Nacho Sevilla. SGAE (Madrid). Lectura dramatitzada.

24 juliol 2010. Poèmes d’amour i El amor brujo. Isaac Albéniz i Manuel de Falla. Festival Porta Ferrada. Narrador.

26 setembre 2010. El rapte del serrall. Wolfgang Amadeus Mozart. Auditori de Barcelona. Narrador.

Cinema

1989. Cena de asesinos. Sebastià d’Arbó.

1989. Eskorpion. Ernesto Tellería.

1989. Estación Central. José Antonio Salgot.

1989. Pont de Varsòvia. Pere Portabella.

1989. Si te dicen que caí. Vicente Aranda.

1990. Barcelona, lament. Luis Aller.

1990. La punyalada. Jorge Grau.

1990. La teranyina. Antoni Verdaguer.

1991. Les aparences enganyen. Carles Balagué.

1991. Lolita al desnudo. José Antonio de la Loma.

1991. Un submarí a les estovalles. Ignasi P. Ferré.

1992. Caramboles. Jesús Font.

1992. El largo invierno. Jaime Camino.

1993. El amante bilingüe. Vicente Aranda.

1993. Havanera 1820. Antoni Verdaguer.

1993. La febre d’or. Gonzalo Herralde.

1994. Bufons i reis. Lluís Zayas.

1994. El perquè de tot plegat. Ventura Pons.

1994. La pasión turca. Vicente Aranda.

1994. Land and Freedom. Ken Loach.

1994. Sombras paralelas. Gerardo Gormezano.

1995. Los baúles del retorno. María Miró.

1995. Parella de tres. Antoni Verdaguer.

1996. Andrea. Sergi Casamitjana.

1996. Menos que cero. Ernesto Tellería.

1997. Carícies. Ventura Pons.

1997. No se puede tener todo. Jesús Garay.

1997. Primats. Carles Jover.

1997. Subjúdice. Josep M. Forn.

1997. Suerte. Ernesto Tellería.

1998. Amic/Amat. Ventura Pons.

1998. Saïd. Lorenc Soler.

1999. El árbol de las cerezas. Marc Recha.

1999. Los sin nombre. Jaume Balagueró.

2000. Adela. Eduardo Mignogna.

2000. Anita no pierde el tren. Ventura Pons.

2000. Sé quién eres. Patricia Ferreira.

2001. Avec tout mon amour. Amalia Escriva.

2001. La marcha verde. José Luis García Sánchez.

2002. El alquimista impaciente. Patricia Ferreira.

2002. Reflejos. Miguel Ángel Vivas.

2002. Smoking Room. Roger Gual i Julio D. Wallovits.

2003. El final de la noche. Patxi Barko.

2003. La flaqueza del bolchevique. Manuel Martín Cuenca.

2004. Amor idiota. Ventura Pons.

2004. Joves. Ramon Térmens i Carles Torras.

2004. María querida. José Luis García Sánchez.

2005. A la recerca del Grial. David Grau.

2005. L’est de la brúixola. Jordi Torrent.

2005. Pasos. Federico Luppi.

2005. Somne. Isidro Ortiz.

2006. Cabeza de perro. Santi Amodeo.

2006. La caja. Juan Carlos Falcón.

2007. Azaña. Santiago San Miguel.

2008. 199 recetas para ser feliz. Andrés Waissbluth.

2008. Camino. Javier Fresser.

2008. La possibilité d’une île. Michel Houellebecq.

2009. Del amor y otros demonios. Hilda Hidalgo.

2009. Lope. Andrucha Waddington.

2009. Negro Buenos Aires. Ramon Térmens.

2009. Por la gracia de Luis. José Luis García Sánchez.

2010. Catalunya über alles. Ramon Térmens.

2011. El monje. Dominik Moll.

2012. La mémoire dans la chair. Dominique Maillet.

Televisió (aparicions destacades)

1985. El año que nacimos. Televisió Espanyola. Concurs.

1986. Una historia particular. Televisió Espanyola. Sèrie.

1987. El hombre por dentro. Televisió Espanyola Sèrie.

1988. Caribe. TF1. Sèrie.

1988. Peter Störhm. Televisió d’Hamburg. Sèrie.

1988. Por una mala mujer. TF1 i Televisió Espanyola. Sèrie.

1989. La claror daurada. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1990. Los jinetes del alba. Televisió Espanyola. Sèrie.

1991. Un día volveré. Francesc Betriu. Televisió Espanyola. Sèrie.

1991. Bam Bum. Televisió Espanyola. Sèrie.

1991. Galeria de personatges. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1992. Tres pics i repicó. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1993. Agència de viatges. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1993. Un día volveré. Televisió Espanyola. Sèrie.

1993. Vostè mateix. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1994. La corona d’espines. Televisió de Catalunya. TV movie.

1994. La Lloll. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1994. Poble Nou. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1994. Quico el Progre. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1995. Cycle Simenon. Arte. Sèrie.

1995. Dones i homes. Televisió de Catalunya. TV movie.

1995. Makinavaja. Televisió Espanyola. Sèrie.

1995. Nissaga de poder. Televisió de Catalunya. Sèrie.

1997. Le grand Batre. France 2 TV. TV movie.

1998. Ambiciones Antena 3. Sèrie.

1999. Homenots. Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. Sèrie.

1999. Pepe Carvalho. Arte. Sèrie.

1999. Tramontane. TF1. Sèrie.

2000. Happy House. Televisió Espanyoa. Sèrie.

2000. Orígens. Televisió de Catalunya. TV movie.

2001. Abogados.

2001. Des del balcó. Televisió de Catalunya. Mini-sèrie.

2001. El comisario. Telecinco. Sèrie.

2001. Esencia de poder. Telecinco. Sèrie.

2002. Freetown. Televisió de Catalunya. TV movie.

2003. Hospital Central. Telecinco. Sèrie.

2003. Majoria absoluta. Televisió de Catalunya. Sèrie.

2004. De moda. Diagonal TV. Sèrie.

2006. L’entrevista impossible: Narcís Monturiol. Televisió de Catalunya. Sèrie.

2006. Los simuladores. Cuatro. Sèrie.

2006. Películas para no dormir: Regreso a Moira. TV movie.

2007. Alan muere al final de la película. Canal 9 i Televisió de Catalunya. TV movie.

2008. Guante blanco. Televisió espanyola. Sèrie.

2008. Herederos. Televisió Espanyola. Sèrie.

2009. 23-F: El día más difícil del Rey. Televisió de Catalunya i Televisió Espanyola. TV movie.

2009. Hay alguién ahí. Cuatro. Sèrie.

2010. Los hombres de Paco. Antena 3. Sèrie.

2011. Los misterios de Laura. Televisió Espanyola. Sèrie.

2012. Tornarem. Televisió de Catalunya. Mini-sèrie.

Traduccions

Benet i Jornet, Josep M.; Sanchis Sinisterra, José; Sirera, Rodolf. Le chien de Lieutenant; Le lecteur à gages; Malaise. París: Ed. du Laquet, 2002. [Traducció de Jordi Dauder et al. Edicions originals: El gos del tinent (1997); El lector por horas (1999); Maror (Les regles del gènere (1995)].

Duras, Marguerite. El teatre de l’amant anglesa. Barcelona: Edicions de 1984, 1996. [Traducció del francès de Carme Sansa i Jordi Dauder].

Altres traduccions

Kroetz, Franz Xaver. Concert a la carta. 1991 [Títol original: Wunschkonzert. 1973].

Brassard, Marie; Lepage, Robert. El polígrafo. 2000 [Títol original: Le polygraph. 1987].

Novel·la

El estupor. Barcelona: Montesinos, 1996. 

Articles

«L’últim vals de Beckett». Pausa (Barcelona), núm. 15 (novembre 1993), p. 6-8.

«Pròleg». A: Bakunin, Mikhaïl. Dios y el estado. Barcelona: Ediciones de Intervención cultural: El Viejo Topo, 2008, p. 5-10.

«¿Qué hago yo en la mesa de presentación de ‘SinPermiso’?». A: SinPermiso. Barcelona: Utopia Global, 2007.

Jordi Dauder a enciclopèdia.cat

Jordi Dauder a la Viquipèdia

Jordi Dauder a la Internet Movie Database (IMDb)

Llistat de pel·lícules doblades a eldoblaje.com

Biografia de Jordi Dauder a estamosrodando.com

La revolució pendent, d’Antoni Verdaguer (2012)

Fragments de diverses pel·lícules

Fragment de El alcaldea de Zalamea, amb Roberto Quintana

Fragment d’Après moi, le déluge, amb entrevistes i intervencions de Carlota Subirós i Vicky Peña

Fragment del recital Somni d’una nit d’estiu, en què Jordi Dauder fa de narrador

Discurs d’entrega del Gaudí d’honor (2011)

Entrevista de l’any 1992 al programa Cinema 3 (Televisió de Catalunya)

Entrevista de l’any 1990 al programa Cinema 3 (Televisió de Catalunya)

Entrevista de l’any 2004 al programa Cinema 3 (Televisió de Catalunya)

Entrevista de l’any 2011 al programa Ànima (Televisió de Catalunya)

Enric Majó recorda Jordi Dauder (min. 1:49) al programa Divendres (Televisió de Catalunya)

Acte d’homenatge a Jordi Dauder de l’Escola Llibertat