Dimitri-Jakob Müller «Dimitri»

Mim-clown, pedagog i posador en escena.

A set anys decideix ser pallasso, colpit per l’actuació de Jony Andreff al circ Knie. De jovenet es trasllada a Berna, on es diploma en ceràmica artística, actua en un grup de teatre universitari i estudia dibuix, pintura, teatre, ballet, música i acrobàcia. A París treballa de ceramista, rep classes d’acrobàcia i funambulisme, estudia guitarra i es forma a les escoles de mim d’Etienne Decroux (1955) i Marcel Marceau (1958). Marceau l’integra a la seva companyia de mimodrames (Les matadors i Le petit cirque).

El 1959 fa de pallasso august amb el clown Maïss al circ Medrano de París i presenta a Ascona una versió incipient del seu primer espectacle com a solista (Porteur).

El 1961 es casa amb Gunda Salgo, amb qui tindrà 4 fills. Actua en diversos països europeus i el 1970 fa una primera gira amb el Circ Nacional Suís Knie.

El 1971 inaugura el Teatro Dimitri, on programa teatre físic i exhibeix els seus propis espectacles. El 1975 engega l’Accademia Teatro Dimitri i el 1978 funda la Compagnia Teatro Dimitri, tot amb seu a Verscio, on l’agost del 2000 inaugura amb Harald Szeemann el Museo Comico.

El 1975 fa la primera de deu gires pels Estats Units. Actua a Catalunya el 1982 i el 1984. El 1985 gira per la Xina, el 1987 per Austràlia i el Japó, i el 1991 per diversos països sud-americans. El 1996 fa d’ambaixador de l’UNICEF en una Sarajevo destruïda per la guerra.

Artista polifacètic, ha fet posades en escena d’òperes de Mozart i Offenbach, recitals de cants populars del Ticino amb Roberto Maggini i ha exposat pintura i litografia en galeries d’art de diversos països.

El mim-clown Dimitri estructurava les accions dramàtiques a partir dels objectes i els instruments musicals, com fa l’august excèntric. Alegre, trapella i profundament humà, dominava una quinzena d’instruments i es multiplicava en mim, ballarí, acròbata, funàmbul, malabarista i equilibrista, habilitats amb què donava cos emocional al seu missatge.

Els seus espectacles, senzills però rics de significants, destil·laven la influència artística i espiritual de la seva família (el pare era arquitecte i escultor; la mare, artesana, professava l’antroposofia).

Dimitri sostenia que un pallasso ha de fer riure i ho demostrava combinant magistralment el lirisme amb una delicada comicitat. Solia dir que el pallasso ha d’encarnar, alhora, les limitacions de l’ésser humà i la seva capacitat de sorprendre. No parlava en escena, però de tant en tant barbotejava alguns sons en un incongruent russo-alemany-italià-anglès i, quan finalment sortia airós d’alguna peripècia, engegava un triomfal «Uii, uii, uii, uii, iuuuiii...!» que provocava la immediata complicitat del públic.

Refusava actuar en circs a causa del traç gruixut a què obliguen les dimensions del recinte i la distància amb el públic. Deia que la diferència entre el seu estil i el dels pallassos de circ era com la que hi ha entre un quartet de cambra i una orquestra simfònica. Però quan el 1970 Fredy Knie sènior li va proposar una temporada al circ Knie la va acceptar a l’acte, perquè era precisament en aquell circ que se li havia revelat la vocació de pallasso. Al Knie va superar el repte d’immergir la subtilitat del seu personatge en l’atmosfera estrident i accelerada de la pista, i encara va voler augmentar aquest repte treballant amb un elefant: la seva creació La toaleta de l’elefant és un tendríssim clàssic de la història del circ.

Tot i l’extensa carrera artística, en la faceta de mim-clown solista Dimitri només va crear cinc espectacles (Porteur, Teatro, Ritratto, L’homme orquestre i Dimitri Clown), un clar indicatiu que els espectacles de pallassos requereixen molt de temps de preparació i de posterior rodatge i afinació amb el públic. 

Va actuar en dues ocasions a Catalunya: 2n Festival de Mim de Barcelona (Dimitri, 15 març 1982, Saló del Tinell) i 1r Festival Internacional de Pallassos de Cornellà Memorial Charlie Rivel (Porteur, 23 març 1984, Cine Club). Arran de la primera visita, Xavier Fàbregas reconeix en Dimitri un gran pallasso, un bon sonador i un funàmbul «força correcte», i en destaca «l’oralitat despresa de qualsevol transport semàntic». Fàbregas veu en Dimitri i el grup Mummenschanz uns possibles diluïdors de les fronteres del mim (Pipirijaina, núm. 23, juliol 1982).

Les actuacions al Festival de Cornellà impacten la crítica: «¿És Dimitri l’últim pallasso clàssic i el primer d’una nova modernitat? Jo penso que sí» (Joaquim Vilà i Folch, Avui, 29 març 1984); «Con Dimitri admiramos la perfección clásica, la sonrisa amable, la sutileza del gesto [...] y su condición física y técnica excepcional» (Francesc Burguet i Ardiaca, El País, 4 febrer 1985).

Joan Brossa es fascina per la poesia escènica de Dimitri («al seu art hi ha l’alegria de la pintura de Joan Miró»). El maig de 1984 li escriu el text d’un programa de mà (Ram de flors per a Dimitri), li dedica la Sextina a un clown extraordinari (1987) i tots dos mantenen una curta però exquisida relació epistolar.

Com havia fet anteriorment el també suís Grock, Dimitri va aportar a l’art del pallasso una insòlita dimensió emocional que, directament o indirectament, ha influït en la personalitat escènica d’alguns pallassos catalans.

Dos dels quatre fills de Dimitri han actuat també a Catalunya: la funàmbula Masha Dimitri (Up Side Down, amb Kai Leclerc, 11è Festival Internacional de Pallassos de Cornellà, 21 novembre 2004), i David Dimitri (L’homme Cirque, 22a Fira de Circ Trapezi, 11, 12 i 13 maig 2018).

Entre els innombrables guardons rebuts: Anello Hans Reinhart de la Società Svizzera di Studi Teatrali 1976 «pel seu inimitable llenguatge gestual i la seva extraordinària força expressiva i musical com a pallasso», Prix d’Honneur Walo (2000) i els premis Grock (1973), Maschera d’Argento (1975), Berliner-Festwochen (1978), Swiss Award for Culture (2009), i Swiss Lifetime Award (2013). El 2016, el Festival de Pallassos de Cornellà li atorga el Nas d’Or a títol pòstum.

(Resum de la cinquantena llarga d’espectacles creats, interpretats i/o dirigits per Dimitri. No hi consten els espectacles estrenats a Verscio per la Compagnia Teatro Dimitri amb autoria, direcció i vestuari del mateix Dimitri. En negreta, els solos de mim-clown).

1956. Les matadors i Le petit cirque. Autor i director: Marcel Marceau. Théâtre de l'Ambigu. Cie. Marcel Marceau.

Maig 1959. L’angelo clown. Autor: Ettore Gaipa. Interpretació: Dimitri. Teatre d’Ascona.

1959. Porteur (primera versió). Creació i interpretació: Dimitri. Teatro Castello, Ascona.

1962. Porteur. Creació i interpretació: Dimitri. Theater am Hechtplatz, Zuric.

Març 1970. Entrades de represa i de repertori (primera temporada al circ Knie).

1973. Entrades de represa i de repertori (segona temporada al circ Knie).

1978. Teatro. Creació i interpretació: Dimitri.

Octubre 1978. Il Clown è morto, evviva il Clown!. Autor i director: Dimitri. Berlín.

1979. Entrades de represa i de repertori (tercera temporada al circ Knie).

1984. Actuacions al Big Apple Circus (també hi actua el seu fill David Dimitri). Nova York.

1986. L’histoire du soldat (Ramuz/Stravinsky). Posada en escena i personatge El Diable: Dimitri. Direcció musical: Whitney Reader. Altres actors: Kai Leclerc, Masha Dimitri, Andrea Noce Noseda.

1986. Ritratto. Creació i interpretació: Dimitri. Posada en escena: Alessandro Marchetti. Teatro Dimitri, Verscio.

1994. L’homme orquestre. Autor i clown-director d’orquestra: Dimitri. Música d’André Desponds i Oliviero Giovannoni. Lucerner Musikfestwochen, Lucerna.

1998 i 1999. Concepció i direcció dels espectacles del circ suís Monti.

2000. La lezione di guida. Autor: Nino Rota. Posada en escena: Dimitri.

2001. Upside down. Intèrprets: Masha Dimitri i Kai Leclerc. Posada en escena: Dimitri.

2002. Le fil rouge. Intèrpret: Masha Dimitri. Posada en escena: Dimitri.

6 juliol 2005. Das letzte Band (versió alemanya de Krapp’s late tape). Autor: Samuel Beckett. Intèrpret: Dimitri. Direcció: Thomas Hostettler. Teatro Dimitri, Verscio.

4 maig 2007. L’ultimo nastro di Krafft (versió italiana de Krapp’s late tape, de Beckett). Intèrpret: Dimitri. Direcció: Thomas Hostettler. Teatro Sociale, Bellinzona.

30 setembre 2006 La famiglia Dimitri (DimiTRIgenerations). Idea i direcció: Dimitri-Ensemble. Música: Oliviero Giovannoni i Julio Lavayén. Amb: Dimitri, Masha Dimitri, Nina Dimitri, Silvana Gargiulo i Kai Leclerc/Samuel Müller. Theater Winterthur, Winterthur.

16 juliol 2016. Sogni di un’altra vita. Direcció: Livio Andreina. Teatro all’aperto di Hanspeter Gschwend, Monte Verità, Ascona.

Clown Dimitri – Ich. Berna: Éditions Benteli, 1970.

Der Schlaufenclown. Berna: Éditions Benteli, 1980.

Dimitri Album. Berna: Benteli-Verlag, 1973 (reedició 1979).

«El arte de ser payaso». A: La innovación, en serio (memòria 2010 de l’empresa Ibermática S.A., amb textos de 15 pallassos internacionals i coordinació, pròleg i epíleg de Tortell Poltrona). Donostia: Ibermática S.A., 2011.

Theater und Schule Dimitri. Berna: Benteli-Verlag, 1985 (en italià el 1988).

Mein Humofant. Zuric: Pro Juventute, 1994 (en japonès el 1996).

Bellasi, Pietro; Londei, Daniele. Dimitri Clown o l’Oro dei clown. Ravenna: Ed. Danilo Montanari, 1996.

Brossa, Joan. «Ram de flors per a Dimitri». A: Anafil. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 193.

Brossa, Joan. «Sextina a un clown extraordinari». A: Viatge per la sextina. Barcelona: Edicions dels Quaderns Crema, 1987, p. 228-229.

Diversos autors. Jours de cirque [Catàleg de l’exposició al Grimaldi Forum de Mònaco]. Mònaco: Actes Sud: Grimaldi Forum, 2002.

Fabbri, Jacques; Sallée, André (ed.). Clowns et farceurs. París: Bordas, 1982.

Ferla, Patrick. Dimitri Clown. Lausanne: Éditions Pierre-Marcel Favre, 1979.

Gschwend, Hanspeter. Dimitri. Le clown en moi (Autobiographie avec porte-plume). Lausanne: Éditions d’en bas, 2004.

Lévy, Pierre Robert. Les clowns et la tradition clownesque. Sorvilier, Suïssa: Éditions de la Gardine, 1991.

Mauclair, Dominique. Historia del circo. Lleida: Editorial Milenio, 2003.

Minguet Batllori, Joan M. Història del Festival de Pallassos de Cornellà de Llobregat. Cornellà: Ajuntament de Cornellà de Llobregat, 2000.

Renevey, Monica J. Le Grand Livre du Cirque. Vol. 2. Genève: Bibliothèque des Arts, Edito-Service, S.A., 1977.

Filmografia

Baumann, Guido. Le clown d’Ascona (≃1962).

Kappeler, Friedrich. Dimitri, Clown (documental) (2004).

Pinkus, Gertrud. Anna Göldin. Dimitri hi fa el paper d’un serraller amic de la protagonista (1989).

www.clowndimitri.com

www.famigliadimitri.ch

http://www.teatrodimitri.ch

Dimitri, le clown en moi:

https://books.google.es/books?id=YVOvILgk00IC&pg=PA81&lpg=PA81&dq=goga+rosetti&source=bl&ots=yPKMBNiVHX&sig=loToihx9PJrjsTp5Buc57OsJw6Y&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwi62svb-ovOAhUF1BoKHUdYBgYQ6AEINTAE#v=onepage&q=goga%20rosetti&f=false

Tràiler espectacle Clown Dimitri solo (5’):

http://clowndimitri.ch/i/repertoire_dimitri_clown.htm