Múndia

L'aparell òptic consistia en una gran caixa de fusta portàtil que tenia practicats forats a diverses altures, pels quals els espectadors miraven diferents vistes en paper, que veien augmentades gràcies a una lent d'engrandiment i sovint un mirall.

Aquestes vistes òptiques eren pintures i gravats presentats en perspectiva, per a fer la impressió de major relleu i profunditat. A vegades, per tal d'intensificar la sensació de realisme, les imatges eren animades amb diversos trucs lluminosos. Els quadres desfilaven per dins del màgic caixó gràcies a unes manetes o cordes que movia l'home de la múndia, el qual amenitzava l’espectacle amb un instrument (orgue, guitarra, flabiol o tambor) i, sobretot, amb divertides explicacions sobre el que es mostrava a l’escena i amb expressions vulgars que agradaven força al públic.

La múndia permetia a un nombre reduït d'espectadors (fins a un màxim de vuit) visualitzar alhora una mateixa imatge. En mirar pel forat, l'espectador tenia limitat el seu camp d'observació (li era eliminada tota referència externa), raó per la qual se sentia seduït dins la imatge que es mostrava. Encara que, quan els espectadors descobrien els secrets i els límits del funcionament de la caixa òptica, la seducció se'n ressentia.

El repertori de la múndia era vastíssim, però predominaven les vistes del paisatge urbà de les ciutats (places, carrers i jardins), monuments (palaus, temples i edificis singulars), paratges naturals i curiositats de la natura. En tot cas hi havia preferència per allò meravellós i exòtic, cosa que desvetllava en l’espectador l’apetit pels viatges. De fet era una manera de conéixer altres països i terres llunyanes sense moure's del lloc, en una època que viatjar era pesat, perillós i, sobretot, costós, raó per la qual estava fora de l'abast de les classes populars.

En menor mesura, també hi podien apareixer escenes mitològiques, còmiques, pintoresques, de costums d'altres cultures i de festes populars (com les corregudes de bous o els focs artificials), així com danses i balls espanyols o internacionals. A mesura que avança el vuit-cents, s'hi introduïren vistes d'esdeveniments històrics, grans batalles, catàstrofes naturals i escenes d'actualitat, com les que es mostraven en els panorames coetanis. En aquest sentit era també un instrument d'informació per a un públic majoritàriament analfabet.

En qualsevol cas, tot el repertori s’inspirà en les col·leccions de gravats publicats al segle XVIII, gràcies a la dèria enciclopèdica de la Il·lustració i a l'interés costumista del preromanticisme.

Aquest espectacle es va estendre ràpidament per tots els racons d'Europa, perquè el missatge de les vistes que mostrava no s'alterava pels canvis de país o de lloc; solament, si de cas, el marxant havia d'adaptar la llengua de les seues explicacions i comentaris a la del públic de cada indret.

Les caixes òptiques també anaren evolucionant i adquirint cada vegada major complexitat. Les més elaborades podien mostrar figures retallades o en relleu que, sobre un fons decorat, es movien lateralment d'una part a l'altra de l'escena.

La múndia formava part dels entreteniments més o menys irregulars i itinerants, que cobrien les necessitats d’esbargiment de la menestralia urbana i de les classes populars, i que es mostraren per les fires, festes i mercats dels Països Catalans durant la segona meitat del set-cents i al llarg del vuit-cents. Entre aquests divertiments de carrer, tingueren especial acceptació els volantins, els titelles i els espectacles òptics, els últims dels quals es basaven en l’efecte fantàstic i màgic del contrast entre la llum i la foscor. Entre els entreteniments òptics estaven les ombres xineses, la múndia, la llanterna màgica, la fantasmagoria, els teatrets pintorescos mecànics, els panorames, els cosmorames, els diorames, els quadres dissolvents, etc. Tots aquests espectacles òptics eren complementats amb narració oral, i tenien en comú la importància que donaven als efectes luminotècnics i sonors, així com a l'animació de les imatges i al moviment de figures dins d’un quadre escènic immòbil.

Però, sense dubte, la versió més senzilla i extraordinàriament popular d’aparell òptic fou la múndia. De fet, sembla que foren les múndies les grans difusores de les vistes panoràmiques entre la població humil, raó per la qual també podem considerar-les com una mena de cosmorames portàtils. L'expressió catalana «veure el món per un forat», encara viva per tot el nostre domini lingüístic, es refereix a aquest tipus d'espectacle.

Tant les vistes òptiques opaques de la múndia com les vistes òptiques translúcides de la llanterna màgica foren les que alfabetitzaren el públic majoritari en un nou llenguatge visual, un llenguatge universal i sense fronteres, que s'anirà desenvolupant a mesura que evolucione la tècnica de la imatge. És a dir, la múndia, juntament amb la llanterna, van ser els introductors d'aquest nou llenguatge visual, i es van convertir en els dos grans mitjans de comunicació visual per excel·lència durant la segona meitat del segle XVIII i bona part del XIX. Tanmateix, la invenció en 1895 del cinema, per la seua perfecció tècnica i major espectacularitat, acabà definitivament amb aquests entreteniments òptics. En conclusió, la múndia i la llanternà màgica van ser l'antecedent dels moderns mitjans de comunicació visual de masses.

Pons i Busquet, Jordi. El cinema. Història d'una fascinació. Girona: Museu del Cinema-Col·lecció Tomàs Mallol: Ajuntament de Girona, 2002.

Una múndia de grans dimensions, procedent d'una masia de Vic (1775-1825). Font: Museu del Cinema de Girona-Col·lecció Tomàs Mallol.