La Mahoma

La referència més antiga sobre la Mahoma al País Valencià correspon a finals de juliol de 1700, quan, per tal de commemorar el centenari de la col·legiata de Sant Nicolau, a Alacant s’organitzaren festes on es desenvolupà un simulacre de batalla entre moros i cristians. En efecte, una de les singularitats d’aquesta celebració fou el desembarcament dels moros al moll portant en alt la figura d’un venerable ancià, anomenada Papaz, que representava el profeta Mahoma. Vestit amb roba talar turca, el Papaz duia en el front un os, anomenat «sancarró», que simbolitzava la cama embalsamada del profeta. Seguint la descripció que els cronistes alacantins fan d’aquesta moixiganga, els moros col·locaren la Mahoma en un esplèndid pavelló al port i l’obsequiaren amb còmiques cerimònies. Alhora, diversos espies moros, emmascarats i vestits amb disfresses ridícules, reconegueren els voltants d’un alcàsser que els cristians havien erigit a la plaça de la Mar. Una altra de les particularitats de les funcions alacantines foren les ambaixades que realitzaren els dos bàndols (les primeres en festes d’aquesta mena). Així, després que els cristians rebutjaren l’ambaixador moro, hi hagué una batalla entre les dos hosts enemigues amb canonades, trets d’arcabuços i lluites cos a cos amb espases i alfanges. Quan els moros conquistaren el castell, instal·laren a sobre el Papaz, a qui cortejaren amb diverses cerimònies, li oferiren menjars i begudes, i, després de netejar-li els llavis amb una tovallola, li donaren una gran pipa «a la turquesca» per a fumar. Les grotesques actituds del sacerdot de Mahoma divertien força la multitud. Posteriorment, els cristians enviaren una ambaixada als moros per negociar la seua rendició, però el Papaz simulà tallar el cap a l’enviat cristià i el mostrà al poble com a signe de victòria. Finalment, els cristians, indignats, s’apoderaren del castell i feren presoners els moros.

La següent menció de la presència de la Mahoma a Alacant és del 1732, amb motiu de les festes realitzades per a celebrar la recuperació de la plaça d’Orà per les tropes espanyoles. Al llarg del segle XVIII també tenim notícies de Mahomes a Alcoi (1741) i Oriola (1789). Pel que fa a la Mahoma de Biar, una de les més famoses actualment, el primer document és de 1838, però segurament ja apareixia en les festes de Moros i Cristians a finals del segle XVIII, seguint el model de la ciutat d’Alacant que acabem de descriure, inclosa la pantomima teatral de la medició dels espies.

Actualment, la Mahoma participa en les entrades i ambaixades de les festes de Biar, Villena, Beneixama, Bocairent, Saix, Banyeres de Mariola i Agullent, però les poblacions que han tingut aquesta efígie en alguna època han estat moltes més, com ara Alacant, Alcoi, Oriola, Onil, Castalla, Atzeneta d’Albaida, Aielo de Malferit, Petrer, Elda i Callosa d’En Sarrià, entre d’altres.

L’origen de la Mahoma pot trobar-se en el Ball del Moro, una dansa individual d'origen morisc, possibement procedent del Corpus, que es ballava a diversos pobles de les comarques de l’Alcoià o la Vall d’Albaida. A Bocairent encara es dansa el Ball de la Mahoma en les festes de Moros i Cristians en honor a Sant Blai. Igualment, un dels trets singulars de la Mahoma de Biar és que presideix el popular Ball dels Espies, que originalment escenificava l’alegria dels moros per la conquesta del castell cristià. En efecte, durant la festa de Moros i Cristians de Biar, l'11 de maig, després de l'acte anomenat de «la medició», en el qual espies moros mesuren persones i espais pel carrer, i de la posterior ambaixada i conquesta dels moros del castell de festes, aquests es dirigeixen a la plaça del Raval a recollir la Mahoma. El gegant és conduït dalt d’un carro ben abillat, tirat per persones, que recorre el carrer major de la població. La Mahoma de Biar té el cap i els braços articulats, que s’encarrega de moure, mitjançant cordes, un espia moro. Els acompanya dalt del carro la mare de la Mahoma i un versador que recita versets de to crític i burlesc, satiritzant persones o fets ocorreguts durant l’any, fins i tot els més escandalosos o polèmics, la qual cosa crea una gran expectació. Seguidament es desenvolupa el Ball dels Espies, on els espies que han participat en «la medició» i centenars de parelles dansen pel mateix carrer principal. Quan es para la música, actualment els balladors es queden quiets, en una posició forçada i grotesca, però en èpoques anteriors sembla que es giraven cap a la Mahoma per fer-li ganyotes i treure-li la llengua. A continuació, la Mahoma és muntada al castell, on romandrà fins al dia següent, quan guanyen els cristians, i finalment el poble li farà un comiat multitudinari dansant altra vegada el Ball dels Espies, abans de deixar-la a la ciutat de Villena. Acabades les festes de Moros i Cristians d’aquesta última població, el 8 de setembre la Mahoma tornarà a Biar, on se la rebrà d’igual manera. La música del ball és una melodia breu que es repeteix constantment al llarg de tota la dansa. Aquesta melodia és la mateixa en tots els balls de les Mahomes i encara es conserva en pobles on s’ha perdut la figura del ninot moro (com Atzeneta d'Albaida) o s'utilitza com a ball de nans o en altres danses (amb les lògiques variacions) en moltes localitats o comarques del territori valencià, com ara Xixona, Tibi, Petrer, Ontinyent, Callosa d'Ensarrià, Alcoi, Benassal, Torrent, Castelló o les comarques dels Ports i el Maestrat.

El Ball del Moro és una variant de les danses de moros i cristians, algunes de les quals es caracteritzaven per la presència d'ens mítics, com gigantons o diables, entre els quals situaríem la Mahoma. Segurament, l'origen de les actuals festes de Moros i Cristians són les danses de moros i cristians, les quals provenen a la seua vegada dels dances aragonesos i les morismes catalanes, és a dir, representacions dansades amb pals o espases, que a la seua vegada provenen de rituals agraris sobre la fecunditat d’origen precristià. Aquestes danses i altres similars (com els balls de bastons, porrots, cavallets o morets, turcs, tornejants, guerrers, etc.) formaven part del conjunt espectacular de balls que, a partir del segle XVI, es mostrava en les desfilades civils i en les processons religioses, especialment la del Corpus, de moltes poblacions dels Països Catalans. En algunes localitats encara es balla la dansa de Moros i Cristians, com ara a Peníscola (Baix Maestrat), on la representació acaba amb l'elevació d'una torre, alçada unes vegades pels cristians i altres pels musulmans. Però la introducció de les armes de foc en les lluites simulades entre dues comparses, una disfressada de moros i l'altra de cristians, potser és l'última etapa de l'evolució d'aquestes representacions, on la noció del ritme i les formes coreogràfiques s'han anat debilitant per a reforçar l'aspecte dramàtic i l'espectacularitat, raó per la qual cauen de ple dins del camp de les farses que constitueixen el teatre de plaça. Aquestes farses o representacions mimades, que han rebut també el nom de mascarades o moixigangues, formaven part dels fastos que s'organitzaven en les grans solemnitats per a celebrar les entrades a les ciutats de reis, coronacions, noces o batejos de personatges reials, i commemoracions d'esdeveniments bèl·lics. Els simulacres de lluites dramatitzades complien la funció d'excitar la imaginació del poble i d'identificar-lo amb la política de la monarquia autoritària. Després de la Guerra de Successió i d'un llarg període d'interrupció per la prohibició d'usar pólvora, aquestes farses es desenvoluparen a partir del segon terç del segle XVIII en forma de soldadesques, fins que s'independitzaren i es convertiren en les populars festes de Moros i Cristians que durant els segles XIX i XX s’estengueren per totes les comarques meridionals valencianes i part de les centrals.

Com que els dansaires del Ball de la Mahoma van disfressats, mascarats i tradicionalment feien moviments exagerats, pantomimes i postures còmiques, s'ha relacionat també aquest ball amb les danses burlesques o de folls, que tenen un caràcter semblant. Les festes de folls o de bojos, que se celebren a l’entorn del 28 de desembre, continuen les llibertats de desembre o les festes saturnals romanes que es van estendre arreu d'Europa en l’edat mitjana. Així, a la comarca de la Foia de Castalla tenim les «Carasses» de Castalla, els «Tapats» de la festa dels Enfarinats d’Ibi i les «Mucarasses» d’Onil, i a l’Alacantí, les danses del Rei Moro d’Agost.

Antigament, a la Mahoma se li rebentava el cap amb coets en moltes poblacions, com Villena, Beneixama, Alcoi, Agullent o Elda. Així mateix, sembla que la festa del Corpus de València acostumava a acabar fent esclatar un fort tro dins d’un ninot de moro. A Alcoi, la Mahoma també era cremada el darrer dia de festes, i el mateix passava a Bocairent, on, a més, era soterrada.

També en moltes localitats, com ara Villena, se li infligien a la Mahoma tota mena de maltractaments, la qual cosa explica els darrers versos que recita tot el poble de Biar en el comiat de la Mahoma:

La Mahoma de Biar

menja rollets i fogasses,

se l’emporten a Villena

i la inflen a remolatxes.

En el darrer quart del segle XX decaigué aquest costum de maltractar la Mahoma, possiblement per influència del Concili II del Vaticà, que concità el respecte a la figura sagrada de l’islam, o perquè aquest gegant ha esdevingut un símbol d’identitat de les poblacions que la festegen. En la primera dècada del segle XXI s'ha acabat completament amb l'habitud de cremar-la i rebentar-li el cap, en desaparèixer aquesta pràctica de les últimes viles on encara hi perdurava, com Bocairent o Beneixama.

La relació de la Mahoma amb el ninot representatiu cremable ve també demostrada per la seua connexió amb les falles. En efecte, l’historiador Vicent Boix aportà una descripció de l’any 1864 sobre la festa que es feia a València per Sant Josep des del segle XVIII, que fa referència a la construcció d'un maniquí al voltant d'un pal, vestit de moro, que representava la Mahoma, i que era portat en una mena de processó pels carrers de València, acompanyat de tabalet, dels xiulits i el soroll del públic i del crit de «A la foguera el sancarró». Segons aquest historiador, era una diversió totalment popular, en la qual caldria situar l’origen de les falles actuals.

Hom també ha emparentat la Mahoma amb els ninots que es construïen amb robes velles i draps plens de palla per a col·locar-los a les portes o als balcons de les cases durant la quaresma, o altres períodes festius, i cremar-los quan s’acabava la festa. És el cas de les «Velles de Serra» d’Elx, «El Vell i la Vella» de Picassent i Mutxamel, «La Vella» d’Agost, els ninots de mitja quaresma d’Onil, els «Nanos» de Cocentaina o els «Monots» de Xixona. En darrer terme, aquest costum nostre, tan arrelat en el poble valencià, de construir ninots en les fogueres del solstici d’estiu, en les falles del dia de Sant Josep o equinocci de primavera, i en quaresma, segurament té el seu origen en celebracions mediterrànies ancestrals relacionades amb els canvis de cicle de la natura i amb la seua força vivificadora.

Lloret Esquerdo, Jaume. Els titelles al País Valencià. Alacant: Universitat d'Alacant, 2019.