Lluerna Teatre

Els inicis van ser durs i hagueren de compatibilitzar la professió de titellaire amb altres treballs, com ara activitats d’animació i doblatge de pel·lícules. Però prompte es van centrar en dues importants tasques: la realització d’espectacles i la labor docent al voltant de la pedagogia del teatre. Un dels trets definitoris de la companyia ha estat la investigació i el desenvolupament de pràcticament totes les tècniques del teatre de titelles (guant, vareta, fils, bunraku, ombres, muppets, objectes, etc.), fins a aconseguir una manera d’interpretar i moure els titelles molt expressiva i personal. Concretament, van inventar un comandament de control dels titelles de taula amb dos gallets interiors, que permetia moure les cames del titella per fer-lo caminar, córrer i botar amb una gran versemblança.

El grup també ha tingut una gran preocupació per la innovació artística i estètica dels seus muntatges. Josep Miquel Beltran era l’artesà encarregat de confeccionar els titelles i els decorats, mentre que Rosa Navarro feia els vestits i portava la gestió del grup. Han recorregut pràcticament tot el nostre territori, i han participat en els més importants festivals de titelles valencians i de la resta d’Espanya.

Els espectacles de Lluerna, com els de la major part dels grups valencians contemporanis, són de petit o mitjà format i van dirigits bàsicament al públic infantil i familiar. El seu repertori està format tant per adaptacions per a teatre de titelles de grans obres clàssiques de la literatura universal, com per creacions originals pròpies. Les primeres obres foren les següents: Ivan el Fava (1990), inspirada en un conte de Lev Tolstoi; ¿Quieres un whisky, Joe? (1991), un muntatge de music-hall per a adults en castellà (l’única d’aquestes característiques de tota la producció del grup); Duet (1992), un joc entre fantasia i realitat a partir de la seua protagonista, la iaia Maria, que fa en somnis un recorregut per alguns contes clàssics de la literatura infantil (Charles Perrault, Lewis Carroll, Hoffman, etc.); P.C. Personal Computer (1994), una original obra que trenca amb la producció anterior, i que tracta d’un titella trapella que vol arreglar un ordinador i cau dins de l’aparell; Conrad (1996), un muntatge basat en un conte de l’autora austríaca Christine Nöstlinger, que ha aconseguit ser el més representat del grup; Somni (1998), una versió lliure i actualitzada de l’obra Somni d’una nit d’estiu, de Shakespeare, i L’illa perduda (2001), a partir del llibre El senyor de les mosques, de William Golding. Però, malgrat els esforços i la il·lusió dipositada, aquesta darrera producció no va tindre el resultat desitjat i ha estat la menys representada per la companyia.

Sense descansos ni defalliments, van decidir tornar a fer espectacles més senzills, com era adaptar contes clàssics, però sempre amb una impecable posada en escena. Així, van crear les produccions següents: Pinotxo, el titella (2003), adaptació del cèlebre conte de Collodi; Titelles i Marionetes (2005); L’ombra de Peter Pan (2006), on es reivindica el dret del xiquet a viure la infantesa en tota la seua plenitud; Rosegó, el rodamón (2008), que és un cant a la llibertat, basat en un text de Manuel Molins sobre temes d’actualitat; Jugant amb Alícia (2009), una proposta surrealista i musical del clàssic conte de Lewis Carroll; Catacric-Catacrac (2011), una producció basada en rondalles d'Enric Valor; Caputxeta més enllà del bosc (2012), de Vicent Vila; Lilí (2013), un espectacle de petit format, amb titelles i objectes, i Sal de mar (2016), la darrera producció del grup. En alguns d’aquests espectacles han col·laborat com a directors Eduard Borja, Vicent Vila, Gianni Franceschini, Carles Cañellas, David Duran i Joan Martí, entre d’altres. També cal dir que el grup ha tingut la feliç iniciativa de gravar en vídeo quatre de les produccions citades, que estan dipositades a la Biblioteca Municipal Carola Reig Salvà, de Benimaclet. Per altra part, han fet treballs de construcció de titelles per a altres companyies de teatre, com ara Magic 6, Carles Castillo, Germinal o Ausades Teatre.

Per tal de desafiar les crisis que han envoltat el món del titella, els dos membres de Lluerna han hagut de reinventar-se constantment. Així, van ser els primers professors de l’Escola Municipal de Teatre de Meliana, on van muntar nombrosos espectacles amb els xiquets de la població. També van ser els creadors del Festival de Titelles de la Ribera (2006), amb seu a Alberic, que és l’unic festival de titelles totalment en la nostra llengua. El 2012 van obrir un local a Benimaclet, barri al qual han estat sempre molt vinculats, amb la intenció d’oferir una programació en la nostra llengua dirigida tant al públic familiar com als adults. En aquest sentit, cal remarcar que el grup ha mantingut una línia molt coherent per mantenir viva la flama del teatre de titelles valencià i en valencià. Tot i obrir la sala a altres espectacles (contacontes, clown, mim o màgia) i a la resta de grups de titelles valencians, molts dels quals hi han presentat diverses produccions, va haver de tancar les seues portes el 2016. El tancament de la sala i la dissolució de la companyia van estar precipitades per la mort el 2014 de la malaguanyada Rosa Navarro, protagonista imprescindible d’aquesta apassionant experiència artística.

Beltran, Josep Miquel; Navarro, Rosa Maria. Lluerna Teatre. Ara que fa vint anys. València: Lluerna Teatre, 2009.

Rosa Navarro i Josep Miquel Beltran, la parella artística de Lluerna Teatre, amb alguns dels seus titelles.