Espectacles de fantasmagoria

L'aparell que es feia servir per a les fantasmagories es denominava fantascopi, i consistia en una llanterna màgica molt perfeccionada i de grans dimensions, que disposava de rodes. El fantascopi se situava darrere de la pantalla (retroprojecció) per tal que estiguera amagat a la vista del públic i no es poguera endevinar el truc. Gràcies a les rodes, l'aparell podia apropar-se o allunyar-se de la pantalla, la qual cosa cosa permetia augmentar o disminuir la grandària de les transparències i siluetes projectades. Això es podia fer sense desenfocar la imatge perquè unes corretges unien l'objectiu amb les rodes de l'aparell. L'efecte que produïa sobre els espectadors veure un espectre que s'engrandia i avançava cap a ells era indescriptible.

El desplaçament del projector també servia per aconseguir la sensació de moviment. Així mateix, les imatges translúcides de distints colors (pintades o fixades en plaques de vidre) que projectava el fantascopi podien ser mòbils, amb diferents sistemes de mecanització, per tal de permetre veure diversos efectes d'animació. Fins i tot, a vegades s’usaven miralls i dos o més llanternes, projectant-ne una des del costat del públic, la qual cosa aconseguia augmentar la impressió de moviment dins d’una escena. Alhora també es podia substituir la paret o el llençol, que normalment feien de pantalla en les funcions de llanterna màgica, per una tela transparent o per una cortina de fum, material que donava a les imatges un aspecte de quadres aeris.

A tots aquests avanços tècnics hem de sumar una posada en escena molt acurada, amb l’ús eficaç de jocs d'ombres, de trucs escenogràfics i d’efectes lluminosos i sonors, que servien per crear una ambientació de complet misteri. La fantasmagoria era un espectacle que estava organitzat com una experiència immersiva de gran efecte psicològic, dins d’una sala amb foscor total i amb un ambient especial que invocava esperits i tota classe d'éssers sobrenaturals amb sons aterridors, cosa que impressionava força un públic generalment bastant crèdul.

Tot ensems donava més versemblança a les aparicions de fantasmes, espectres, dimonis, monstres, esquelets, suposats esperits de difunts i fantasies d’ultratomba, perquè la fantasmagoria sentia especial atracció per les escenes tètriques de misteri i d’horror. Dins d'aquestes escenes paranormals, també es podien mostrar personatges il·lustres ja desapareguts, davant l'estupefacció de tots els espectadors.

El gran impulsor de la fantasmagoria fou el físic i mag belga Étienne Gaspard Robert (1763-1837), més conegut per Robertson, que realitzà les primeres projeccions amb el fantascopi el 1798, a París, amb un èxit aclaparador. Els secrets de les projeccions de Robertson van sortir a la llum, i tant els seus deixebles com altres projeccionistes imitadors van copiar la idea i van estar mostrant espectacles de fantasmagoria durant el primer terç del segle XIX arreu d'Europa, obtenint en tots els llocs un notable èxit.

L’introductor de la fantasmagoría al nostre país fou el francés Martín Aubée (fill), ajudant de Robertson a París, que de gener a maig del 1803 va realitzar les primeres projeccions d'aquest espectacle en un magatzem del centre de Barcelona, per a passar immediatament després a la Confraria dels Sastres de València. Tant d’èxit assolí aquest artista, que, després d’un mes llarg d’actuacions en el darrer local esmentat, s’hagué de traslladar en juliol del mateix any a la Botiga de la Balda, el gran teatre oficial de València, on romangué una setmana completa. En les funcions de Martín Aubée es mostraven fantasmes, follets, sepulcres, llamps i trons, pluges de foc, un nigromàntic cap de gegant i altres escenes de por, algunes de les quals adornades amb focs artificials. Com a final de festa, generalment oferia el ball dels bruixos, que era un número còmic on un bruix es multiplicava fins a l’infinit. Per a aquesta escena s'utilitzaven moltes lents, cosa que produïa la il·lusió d’imatges múltiples, i per aconseguir la figuració del ball dels bruixos es donava la volta a les lents. Aquesta barreja d’elements fúnebres i jocosos en el repertori de la fantasmagoria reflectia molt bé l’esperit preromàntic de l’època.

També l'eminent professor de física experimental Francisco Bienvenu va portar un espectacle de fantasmagoria al Teatre de la Santa Creu de Barcelona, en desembre del 1803, que es destacava per la gran perfecció de les escenes d'il·lusió òptica exhibides. Segons la premsa, semblava que algunes figures fantasmals recorrien sense parar tot l'interior del teatre, mentre que altres espectres s'apropaven tant als espectadors que arribaven quasi a tocar-los, i encara hi apareixien altres esperits errants que semblaven precipitar-se sobre el públic des del sostre del local.

Generalment eren els autodenominats professors de física els qui portaven els espectacles de fantasmagoria, però combinats amb altres divertiments relacionats amb la física recreativa, com eren les exhibicions de màquines de tot tipus (òptiques, acústiques, hidràuliques...), els experiments químics i els jocs de mans. Altres professors de física experimental que realitzaren funcions de fantasmagoria foren Lorenzo Carretero, a Alacant en juny de 1811, o Ignació Permañé, a València en 1816. La major part d'aquests artistes també s'oferien per a fer demostracions a les cases particulars, perquè la novetat de la fantasmagoria va entusiasmar les classes més benestants.

La introducció d'entreteniments òptics relacionats amb la llanterna màgica, entre els quals la fantasmagoria, va ser tan popular per tot Europa durant el segle XVIII i XIX, que va revolucionar el món de l’espectacle professional fins a l'aparició del cinema. De fet, les funcions de fantasmagoria es consideren un antecedent de les pel·lícules de terror, i algunes de les innovacions tècniques i d'ambientació que va introduir Robertson són també considerades com precursores del llenguatge cinematogràfic.

Lloret Esquerdo, Jaume. Els titelles al País Valencià. Alacant: Universitat d'Alacant, 2019.

Fantascopi. Llanterna màgica mòbil per a fantasmagories (vers 1830). Font: Museu del Cinema de Girona - Col·lecció Tomàs Mallol.