Llorenç Capellà i Fornés

Periodista, assagista, narrador i autor dramàtic. Fill de l’autor dramàtic i glosador Pere Capellà, Mingo Revulgo.

Com a narrador, Capellà té una primera etapa influïda pel realisme social, que va encetar amb No hi ha vent a la teulada (1971), i una segona etapa que comença amb la novel·la Jack Pistoles (1981), acostada al realisme màgic. La producció dramàtica de Capellà, amb ressons expressionistes i del teatre de l’absurd, enllaça amb el segon cicle narratiu de l’autor. És un exemple, gairebé insòlit fins als anys vuitanta del segle XX a les Illes, de teatre antinaturalista. 

El 1983 va publicar Bolles de color, premi Palou i Coll-Consell Insular de Mallorca 1982, estrenada el 10 de marc de 1988 al Teatre Principal de Palma per l’amateur Càtedra de Teatre del Patronat, sota la direcció de Biel Amengual, que també va interpretar el paper del jutge. Està estructurada en setze escenes situades en un món oníric i màgic en què els elements no textuals, com la luminotècnia i la música, adquireixen una intensa significació plàstica i dramàtica. Recreant la conducció d’un assassí i les hores prèvies a la seva execució, Capellà qüestiona la relació entre individu i societat, i el control de l’autoritat sobre aquesta.

El 1983 va guanyar el premi Ignasi Iglésias amb El pasdoble, publicat el 1985 i estrenat el 2 d’octubre de 1988 al Teatre Municipal de Manacor, el 14 d’octubre a l’Institut del Teatre de Barcelona i el 10 de novembre al Teatre Principal de Palma per Scal-Turmeda Teatre, sota la direcció de Pere Noguera. El pasdoble transcorre a la plaça d’un poble en festa en una postguerra indefinida. Interpretat per quatre actors –una mateixa parella que interactua– sempre en escena i estructurat en una seqüència contínua, El pasdoble ha estat comparat a un àlbum de fotos que ha perdut l’ordre cronològic original, del qual s’han esborrat els noms propis i les dates. Capellà insisteix, perquè és un tema recurrent en tota la seva obra, en l’intent de recuperar la memòria –la soledat, la marginalitat, la violència, l’amor...– mitjançant una mena de gramòfon emocional.

El 2002 va obtenir el XXVII premi Born de teatre, organitzat pel Cercle Artístic de Ciutadella de Menorca, amb Un bou ha mort Manolete, publicat en català i en versió castellana traduïda pel mateix autor el 2003. Un bou ha mort Manolete transcorre en un poble qualsevol al final de l’agost del 1947 i l’espai escènic integra un cementiri, una taverna i una porta de casa de poble. Estructurat en escenes successives –caracteritzades per la impressió d’irrealitat, a la qual contribueixen les aparicions de pallassos muts i dels protagonistes de La traviata, que en aquest cas prenuncien l’exaltació dels sentiments–, mostra la cruesa i la penúria dels anys de la fam i la repressió exercida pels vencedors de la guerra (el vell cacic, la parella de la Guàrdia Civil, el rector, les dones endiumenjades...), amb usos i situacions com l’estraperlo, la prostitució alimentària, la corrupció, el deambular del fugitiu, la difusió periodística i radiofònica, la tauromàquia com a metàfora esglaiadora de l’existència... Al final, les dones víctimes (la gitana i la tavernera) cometen l’assassinat i el robatori del vell cacic amb la complicitat d’un guàrdia civil decebut («el fet de treure pit em converteix en un còmic. Aquesta ha estat la meva victòria», respon quan li demanen si és un vencedor). La tavernera obté el silenci del poble a canvi de remuneracions. En una entrevista concedida al setmanari Presència el 2003, Capellà va declarar que Un bou ha mort Manolete «és una anàlisi del caciquisme en el món rural, però no una denúncia, perquè ja se n’han fetes. El caciquisme em serveix per posar de manifest les contradiccions humanes, la soledat, la incultura i la dependència del mateix cacic cap aquella forma de poder que ell genera. Arriba un moment que entorn al món del cacic es genera una societat capaç de crear beneficis materials, però en cap cas morals. La podridura que s’engendra dins un sistema de manca de llibertats és del que tracta Un bou ha mort Manolete».

El 2005 va publicar la peça curta Allà on la porti el tren dins el volum col·lectiu Dramaticulària. L’acció transcorre als anys vint del segle passat i l’autor hi reflecteix l’argot dels baixos fons. Dos alcavots i una meuca a qui encalça la Guàrdia Civil pugen a un vagó d’un tren aturat. La meuca lliga un alcavot a l’altre per la mà esquerra i aquests lliuren un duel a cops de navalla per a disputar-se-la, si bé és la meuca qui mor d’un tret. El seu cos mort anirà a parar on la porti el tren.

Alguns crítics han advertit influències de Ramón M. del Valle-Inclán, Federico García Lorca i Salvador Espriu en l’obra dramàtica de Capellà.

Allenspach, Ludovic. Die Theatergeschichte einer Insel. Materialien des ITW Bern. Viena: LIT Verlag, 2017.

López Casasnovas, Joan Francesc. «Un bou ha mort Manolete». A: Diversos autors. Diccionari del teatre a les Illes Balears. Vol. II. Palma/Barcelona: Lleonard Muntaner Editor: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2006, p. 298.

Vives, Aina. «Entrevista a Llorenç Capellà». Presència (17-23 gener 2003), p. 20-22.

Llorenç Capellà a la Viquipèdia

Llorenç Capellà a enciclopèdia.cat

Fitxa de Llorenç Capellà a l'AELC