Teatre Íntim

Companyia teatral fundada per Adrià Gual, juntament amb Joaquim Pena, Claudi Sabadell, Oriol Martí, Salvador Vilaregut, Francesc Soler i Josep Maria Sert. Va comptar, entre els seus membres, amb personatges famosos com ara el poeta Joan Maragall, els músics Enric Granados i Enric Morera, el filòsof Eugeni d’Ors i el seu germà Josep d’Ors, els actors i actrius Emília Baró, Margarida Xirgu i Josep Santpere o el folklorista Aureli Capmany.

El Teatre Íntim va començar la seva trajectòria al Teatre Líric de Gràcia el 1898 i va durar fins al 1927, tot i que la seva activitat es va veure interrompuda sovint i va anar canviant de seu, de director i d’orientació diverses vegades. Malgrat això, Adrià Gual en va ser el director més actiu i, en definitiva, el seu creador.

El Teatre Íntim va néixer amb la intenció de renovar el panorama teatral de l'època, influït per les idees de Maeterlinck, i la idea regeneradora del Modernisme. El nom de la companyia prové de la idea de mostrar els drames íntims, seguint les obres de Maeterlinck, ja que pretenia crear un teatre sense acció, que mostrés l’ànima. Persegueix crear un grup artístic reduït, minoritari, fet entre amics intel·lectuals. En un inici, el públic només podia assistir als espectacles que muntaven mitjançant invitació. Malgrat això, també pretén renovar el panorama teatral català i esdevenir majoritari i, fins i tot, transformar la societat. 

El Teatre Íntim tenia com a objectiu combatre els hàbits teatrals dominants de l'època, que seguien uns esquemes repetitius i presentaven situacions tòpiques, amb una certa intenció moralitzadora, on predominaven el melodrama i la comèdia. Molts autors escrivien per encàrrec, sovint per a actors específics, que fins i tot dirigien l'obra. Es buscava el lluïment de l'actor principal i el repartiment estava molt jerarquitzat. El públic sovint considerava el teatre un lloc de trobada per veure i ser vist, i no estava tan interessat en l’obra en si. El Teatre Íntim volia combatre això i que els actors treballessin en equip i fossin espontanis i tinguessin una entonació normal i natural per commoure l'espectador mitjançant la creació d'emocions i ambients. Adrià Gual destacava la importància del director d’escena, tasca que va dur a terme sovint, perquè considerava que el director ha d’integrar tots els elements que conformen l'obra de teatre, per crear l’espectacle total. Aquest concepte fa referència a la combinació de totes les modalitats artístiques i els diferents sistemes de significació, ajuntant el món físic i l’espiritual, per tal que l’art pugui redimir la societat sense ser convencional i es basa en la idea de l’art total de Wagner i Lugné-Poe. Adrià Gual, que també era pintor, sovint feia els programes de les estrenes com una obra d’art per relacionar el públic amb l’estètica de la representació.

El Teatre Íntim tenia la voluntat de dotar el món teatral català de dignitat i d'acostar-lo al que es feia en aquells moments a Europa, sense, però, renunciar a la tradició pròpia; volia crear una forma dramàtica que també es pogués exportar a l'estranger. Per tant, representava tant els clàssics universals, com ara Sòfocles, Shakespeare, la Commedia dell’Arte, Goethe o Molière; com els contemporanis, sobretot europeus: Maeterlinck, Ibsen, D’Annunzio, Hauptmann. També portava a escena les obres del mateix Gual i d’altres autors modernistes del moment, com Rusiñol o Guimerà.

 L’any 1913 la companyia esdevé l’Escola Catalana d’Art Dramàtic, i constitueix l’embrió de l’actual Institut del Teatre.

El Teatre Íntim va constituir un intent de modernitzar la pràctica teatral a Catalunya. Tant combinant les diferents disciplines artístiques, que és una de les idees bàsiques del Modernisme, com intentant regenerar la societat a través de l'art, del teatre. Per assolir-ho mira d'acostar-se al que s'està fent a Europa en aquells moments i alhora reivindica la representació d'obres dels autors clàssics universals. Per això esdevé natural representar autors traduïts. En definitiva, considera que el teatre ha de tenir la missió de regenerar la societat, més que no distreure-la, reivindica el paper del director d’escena i la importància de l’escenificació. El seu llegat és cabdal, sobretot amb la fundació de l’Escola Catalana d’Art Dramàtic.

16 gener 1898. L'alegria que passa de Santiago Rusiñol. Estrenada al teatre Líric de Barcelona.

1899. La culpable d’Adrià Gual. Primera representació pública de la companyia.

30 gener 1899. Interior de Maurice Maeterlinck. Estrenada al teatre Líric de Barcelona.

30 gener 1899. Blancaflor d'Adrià Gual. Estrenada al teatre Líric de Barcelona.

13 gener 1904. Misteri de dolor. Drama de món en tres actes estrenat, original d'Adrià Gual. Estrenat al Teatre de les Arts de Barcelona, en la sessió XXIV del Teatre Íntim.

3 febrer 1904. Els teixidors de Silèsia. Drama en cinc actes, original de Gerhart Hauptmann i traducció de Carles Costa i Josep Maria Jordà. Estrena al Teatre de les Arts de Barcelona.

13 desembre 1907. Barateria, original d'André Lorde i Masson Forestier, amb traducció de Salvador Vilaregut. Estrenada al teatre Romea de Barcelona.

13 desembre 1907. Pèl de panotxa, original de Jules Renard, adaptació d'Adrià Gual. Estrenada al teatre Romea de Barcelona.

13 desembre 1907. La mà de mico adaptació d'un conte de W.W. Jacobs, a càrrec de Salvador Vilaregut. Estrenada al teatre Romea de Barcelona.

10 gener 1908. La llàntia de l'odi, original de Gabriele d'Annunzio, amb traducció de Salvador Vilaregut. Estrenada al teatre Romea de Barcelona, en la II Sessió de teatre modern estranger.

31 gener 1908. La victòria dels filisteus, original de Henry Arthur Jones, amb traducció de Salvador Vilaregut. Estrenada al teatre Romea de Barcelona, en la III Sessió de teatre modern estranger.

28 febrer 1908. La campana submergida, original de Gerhart Hauptmann, amb traducció de Salvador Vilaregut. Estrenada al teatre Romea, en la IV Sessió de teatre modern estranger.

Batlle, Carles. Adrià Gual, mitja vida de modernisme. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1992.

Gallén, Enric. «La reanudación del “teatre íntim” de Adrià Gual en los años veinte». A: Dougherty, Dru; Vilches de Frutos, María Francisca. El teatro en España: entre la tradición y la vanguardia 1918-1939. Madrid: C.S.I.C.: Fundación García Lorca: Tabapress, 1992, p. 165-174.

Gual, Adrià. Teoria escènica. A cura de Carles Batlle i Enric Gallén. Lleida-Barcelona: Punctum-Institut del Teatre, 2016.

Teoria escènia d'Adrià Gual, a cura de Carles Batlle i Enric Gallén: <http://redit.institutdelteatre.cat/bitstream/handle/20.500.11904/809/Teoria%20esc%c3%a8nica.pdf?sequence=1&isAllowed=y> [Consulta: 10 novembre 2019]