Guinyol

Nom del protagonista i, per extensió, del teatre de titelles de guant lionès (guignol lyonnais). El personatge Guignol neix el 1808 creat per Laurent Mourguet (1769–1844), un canut (obrer del tèxtil lionès de la seda) que ha perdut la feina de teixidor a causa de la crisi posterior a la Revolució de 1789. Per tal de sobreviure, Mourguet fa d’arrencaqueixals ambulant i atrau la clientela amb un castellet de titelles en què els personatges principals són Guignol, la seva dona Madelon i el borratxó Gnafron. 

Guignol és murri i eixerit, parla en argot canut, vesteix com els obrers del tèxtil lionès i du salsifís (la còfia usada pels canuts). Madelon, també canut, té conflictes constants amb l’amo i l’encarregat de la fàbrica. Gnafron, un sabater pegot donat a la beguda, comenta mordaçment els fets de l’actualitat. Si Guignol empunya sovint una estaca, l’arma de Gnafron és la seva llengua viperina. En satiritzar càusticament la problemàtica social de l’època, l’espectacle de guignol creat per Mourguet recull i amplifica la veu del poble ras. D’aquí la seva acceptació popular.

En morir Mourguet, la dona i els fills continuen explotant el guignol. Quan l’economia millora i la burgesia lionesa s’adona que aquest espectacle pot esdevenir una bona imatge per a la ciutat, el guignol va pujant graons en l’escala social, s’estén arreu de França i arriba a traspassar fronteres. 

El caràcter satíric d’aquest espectacle ha fet que el nom Guignol s’hagi usat com a capçalera de publicacions humorístiques i denomini un gènere televisiu caracteritzat pel tractament sarcàstic de l’actualitat social i política. D’altra banda, tot i que hi ha raons que expliquen l’ús d’aquest nom propi per batejar el truculent gènere teatral «Grand Guignol» aparegut a París a finals del XIX, es tracta de dues formes d’espectacle amb objectius i mètodes completament diferents.

Està àmpliament documentada la irrupció del substantiu guiñol a l’Espanya castellana, on de seguida esdevé sinònim dels «títeres de cachiporra». El 1916, l’escriptor José Francés reporta a la revista Nuevo Mundo una funció «de guignol» vista al Parque del Retiro. L’historiador dels titelles Adolfo Ayuso cita l’article «El hombre del guiñol» (Ramón López-Montenegro, revista Blanco y Negro, 1921). Ayuso també rememora el Guiñol Octubre (Rafael Alberti i Maria Teresa León, 1934) i el Guiñol La Tarumba (1935) que, dirigit pel pintor Miguel Prieto, durant la guerra civil actua per als soldats de la República al front i als hospitals de campanya. Després del 1939, i amb la consigna instruir con deleite, el Frente de Juventudes adoctrina la canalla mitjançant companyies de «teatro de Guiñol».

Als Països Catalans, la denominació genèrica «guinyol» no ha fet tanta fortuna com a Espanya, ni –a banda el Guinyol Didó– ha format part del nom de gaires companyies: tant entre la població com a les publicacions en llengua catalana d’abans de la guerra civil, els titelles s’anomenen majoritàriament «putxinel·lis», nom que també figura a la raó social de les companyies (algunes l’alternen amb «titelles»).

El 1931, el terrassenc Ezequiel Vigués «Didó» (1880-1960), que havia après els secrets del guignol lyonnais amb el matrimoni Thiessard a París, introdueix aquesta modalitat de titelles a Catalunya actuant en locals barcelonins com la Sala Reig, el Cercle Artístic de Sant Lluc, el Palau de la Música o la Sala Ampurdanesa. El 1941, Didó obre un local estable de guinyol (El Club de los Niños) a la desapareguda Avinguda de la Llum. Després recorrerà el país amb el seu teatre ambulant durant gairebé vint anys. 

Atesa la molt arrelada tradició del titella de guant autòcton, la morfologia de les figures i la mateixa manipulació del guinyol van representar una novetat, tant per al públic com per als titellaires catalans de l’època. El putxinel·li i el guinyol presenten, en efecte, notables diferències visuals i tècniques. El cap, el pit i les espatlles del putxinel·li són una sola peça tallada en fusta massissa, que el titellaire manipula amb els tres dits centrals, mentre el polze i el menovell n’accionen els braços. En canvi, en el guinyol i la majoria de titelles de la cultura occidental, el cap és molt més lleuger (de paper mastegat o altres materials) i es mou amb el dit índex, mentre el polze i el mitger accionen els braços, i l’anular i el petit donen expressivitat al vestit. La figura del putxinel·li és més humana i la del guinyol més grotesca, però el guinyol és més fàcil de construir i de manipular.

Els personatges també són d’extracció social diferent: així com Guignol és un obrer que pateix els problemes inherents a la primera revolució industrial, el putxinel·li (anomenat Perot, Pericu o Titella), és d’àmbit pobletà o viu en el context de la pagesia catalana en moments indeterminats dels segles XIX i XX. El vestuari, el vocabulari i les situacions de cadascun responen als orígens respectius, però en canvi els caràcters i la manera de resoldre els conflictes dramàtics són força similars: tant el Guignol de Lió com el Pericu català són joves, de classe humil, dinàmics, proactius, murris, enamoradissos i una mica tarambanes, alhora que els seus oponents dramàtics són sempre gent d’ordre (rics, vells concos, jutges, agutzils, etc.), un conjunt de factors que els garanteixen la complicitat del públic.

En el seu guinyol, Didó conserva la psicologia essencial dels personatges arquetípics de la comèdia catalana de putxinel·lis, si bé en renova la fesomia i el vestuari i els situa en un àmbit més aviat menestral. Sense abandonar el repertori tradicional, incorpora creacions pròpies, adapta obres clàssiques (Molière, Verne), col·labora amb el folklorista Aureli Capmany i estrena textos de dramaturgs del moment, com Ramon Vinyes. La constància amb què Didó i la seva companya Teresa Riera escampen el guinyol arreu de Catalunya –amb incursions a Mallorca, el País Valencià i alguns punts de l’Estat– renova profundament el panorama i l’acceptació del teatre de titelles i li obre un nou camp d’experimentació tècnica i estètica. Sense proposar-s’ho, Didó es converteix en l’inspirador dels titellaires de la generació dels setanta, «diversos grups formats per persones joves que, sense menysprear la rica tradició autòctona del putxinel·li, es van lliurar a la investigació» (Fàbregas 169).

En l’acte fundacional del Moviment de Titellaires Independents (16-12-70, Museu de l’Institut del Teatre, Palau Güell, Barcelona), Sebastià Gasch, Xavier Fàbregas i Joan Baixas reten un argumentat homenatge a Didó, en recullen el llegat i proposen línies d’acció per connectar l’art dels titelles amb els corrents artístics contemporanis. Aquest Moviment és el germen de la renovació titellaire catalana i el punt d’inflexió que fa possible que el guinyol, sense perdre l’atractiu i la capacitat de comunicació que tenia fa dos segles, convisqui i s’hibridi tant amb altres tècniques de manipulació de titelles com amb les tecnologies escèniques d’última generació.

Ayuso, Adolfo. «Miguel Prieto, director de La Tarumba. El guiñol en defensa de la República». Fantoche (Calatayud), núm. 1 (2007), p. 48-60.

Ayuso, Adolfo. «Fèlix Malleu, domador de leones y hombre del guiñol». Fantoche (Calatayud), núm. 2 (2008), p. 5-23.

Ayuso, Adolfo. «El títere de tipo catalán y la saga de los Vergés». Fantoche (Calatayud), núm. 4, p. 23.

Diversos autors. Guignol 14-18, mobiliser, Survivre (catàleg de l’exposició homònima celebrada als Musées Gadagne de Lyon). Milano: Silvana Editoriale S.p.A., 2015.

Fàbregas, Xavier. «El cavaller de l’espasa espessa, per Titelles Garibaldis». Diari de Barcelona (5 febrer 1975). A: Teatre en viu (1973-1976), a cura de Maryse Badiou. Barcelona: Diputació de Barcelona, 1990. (Monografies de l’Institut del Teatre; 30)

Fournel, Paul. «El Guinyol lionès». A: Les grans tradicions populars. Ombres i Titelles. Barcelona: Publicacions de l’Institut del Teatre: Edicions 62, 1977, p. 109-127.

Francés, José. «La enseñanza del Guignol». Nuevo Mundo (Madrid), (23 juliol 1916). Reproduït a la revista Títere, núm. 36 (abril 1989).

Lefort, Stéphanie. «Comment Laurent Mourguet inventa Guignol ou L’histoire de la marionette à gaine lyonnaise». Ponència al Seminari Putxinel·li. Entre el mite, la tradició i la contemporaneïtat. Barcelona: Institut del Teatre (21-23 novembre 2013).

Martín, Josep A. El teatre de titelles a Catalunya. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1998.

Mignon, Paul-Louis. J’aime les Marionettes. Lausanne: Ed. Rencontre, 1962.

Miracle, Josep: «El teatre de putxinel·lis» (a la secció "L’espectacle popular"). Mirador (20 octubre 1932).

Oltra Albiach, Miquel. Vorejant la història. Els titelles valencians (1875-1975). Albaida: Mita Publicacions, 2000.

Porras, Francisco. Teatro popular. Madrid: Editora Nacional, 1981.

Vigués i Mauri, Ezequiel «Didó». Teatre de putxinel·lis. Pròleg de Xavier Fàbregas. Barcelona: Institut del Teatre: Edicions 62, 1975. (Monografies de l’Institut del Teatre; 2)

 Societé des Amis de Guignol:

<http://www.amisdelyonetguignol.com>

Musée d’Histoire de Lyon:

<http://www.gadagne.musees.lyon.fr/index.php/history_en/Histoire/Expositions/Accrochages-Expos-d-ete/Archives/Les-amis-de-Lyon-et-de-Guignol/L-expo>