La Fura dels Baus

Des de la seva fundació i fins a l’actualitat, la trajectòria d’aquest col·lectiu d’artistes s’ha caracteritzat per la pluralitat de gèneres i la interdisciplinarietat, combinant la creació d’espectacles de teatre, òpera i propostes de gran format per a diferents commemoracions i esdeveniments.

La producció de La Fura dels Baus presenta unes etapes clarament diferenciades al llarg de la seva dilatada trajectòria artística. Els seus inicis estan caracteritzats per les accions de teatre i els espectacles de carrer en festes majors i places de poble, oferint, sobretot, cercaviles amb música en directe, personatges fantàstics, capgrossos, disfresses, xanques i jocs infantils. Encara que artísticament La Fura no presentava grans diferències amb altres grups que oferien propostes d’animació i teatre de carrer i amb els quals compartia escena i objectius, aquests primers anys van ser el cultiu essencial de tot el que succeiria després, quan va especialitzar-se en un llenguatge propi i perfectament diferenciat en el qual la participació del públic esdevindrà un element clau en la construcció dels espectacles. D’aquesta primera etapa, que podríem qualificar de prehistòria de la companyia, destaquen Vida i miracles del pagès Tarino i la seva dona, la Teresina (1979) i Sercata (1980), un conjunt de peces breus adaptables a diferents espais: El diluvi; Viatge al país Furabau; Sant Jordi, S.A. i El Patatús, sàtira en què es recreava la vida després d’una hecatombe atòmica. Després d’aquest període inicial, podem identificar i diferenciar dues grans etapes en la trajectòria artística de la companyia, corresponents als anys vuitanta i als anys noranta del segle XX, respectivament. Si bé els primers treballs de la dècada dels vuitanta, Sercata nocturna i Mòbil Xoc (1983), ja apostaven per una estètica i una manera de relació amb el públic molt allunyats dels habituals en el teatre de carrer i preludiaven l’èxit dels anys venidors, en els posteriors això es va anar fent cada cop més palès, fins a arribar a crear obres que rebutjaven les narratives lineals en favor d’una dramatúrgia fragmentària i sensorial que envoltava el públic i caracteritzades per un llenguatge que ells van denominar «furero», reivindicat el 1984 en el Manifest Canalla d’Andreu Morte. Aquest llenguatge, basat sobretot en la sensualització escènica, es caracteritzava perquè era transgressor, visceral i híbrid, en tant que fusionava el teatre de carrer amb la irreverència del neocirc i la vitalitat de la música rock, la qual vertebrava l’espectacle, tot generant ambients i ritmes; no hi havia text, es buscava sobretot la potència expressiva de les imatges. Dins d’aquesta línia de treball sobresurt la trilogia formada per Accions (1984), Suz/O/Suz (1985) i Tier Mon (1988), amb la qual aconseguiren una gran ressonància nacional i internacional. Aquests tres espectacles van impactar per la seva estètica «dura» i urbana, i també perquè es tractava de propostes que es representaven en espais que no tenien un ús teatral i que, per tant, no comptaven amb una separació entre intèrprets i espectadors; de fet, els espectadors estaven a pocs metres dels actors, si no directament inclosos en la història, i eren submergits en entorns caòtics en els quals convivien «un volgut primitivisme (crits, foc, lluita...) i la tecnologia més sofisticada (sistemes MIDI, llum d’alta pressió..)» (Batlle et al., 2003: 285). Aquelles primeres produccions plantejaven molts dels elements que amb el temps van anar consolidant l’estil de teatre marca La Fura. Un dels aspectes bàsics i diferencials era la seva escenografia, que aprofitava els elements arquitectònics que oferien els diferents espais d’actuació, però que també incorporava tot un seguit d’elements escenogràfics (cotxes rebentats, carrets de la compra, plataformes mòbils, televisors amb pantalla de neu, motors de rentadora, banyeres i piscines, etc.), capaços de modificar l’espai i la participació del públic. Als anys noranta, i sobretot al tombant del segle XX al XXI, comença una nova etapa. Les tendències dels vuitanta ja no són actuals i el públic s’ha habituat a l’estil teatral furer. És aleshores, doncs, que el grup aprofundeix en el terreny escenogràfic i desplega el seu llenguatge expressiu, combinant, per primera vegada, vídeo, música i elements tecnològics. La música s’actualitza i evoluciona cap a l’electrònica, i va adquirint un paper cada vegada més rellevant en l’espectacle. A més, els referents van sent més literaris. Fruit d’aquesta línia de treball, i després de presentar una nova trilogia integrada per Noun (1990), M.T.M. (1994) i Manes (1996), estrena ØBS (2000), adaptació lliure de Macbeth amb imatges en 3D, F@ust 3.0 (1998), a partir de l’obra homònima de Goethe amb textos del crític teatral Pablo Ley, XXX (2001), basada en La filosofia al tocador del Marquès de Sade, i Las Troyanas (2001), una relectura del clàssic d’Eurípides. L’adaptació de clàssics literaris serà present també posteriorment en produccions com, entre d’altres, Metamorfosis (2005), versió lliure de la novel·la de Kafka, i Boris Godunov (2008), espectacle inspirat en l’assalt terrorista al teatre Dubrovka de Moscou i l’obra d’Alexandr Puixkin, i que va comptar amb la col·laboració del dramaturg David Plana. En aquella època, La Fura també evoluciona cap a una gran empresa de creacions escèniques i amplia el seu camp d’actuació als macroespectacles, en els quals trobem elements recurrents que, a partir d’ara, apareixeran de forma regular (màquines, estructures metàl·liques, grans ninots, a més de grues i elements de dansa-teatre-acrobàcia vertical), i les òperes, a partir de compositors clàssics de totes les èpoques i orientades a aconseguir l’obra d’art completa en el sentit wagnerià. Així, d’una banda, amb els espectacles de gran format, el treball de la companyia supera l’àmbit del públic reduït de les sales i s’obre al món, aconseguint una recepció i una repercussió massives. A més del ja mític Mediterrani, mar olímpic (1992), basat en el mite d’Hèrcules i epicentre de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona, destaquem: L’home del mil·lenni (1999), muntatge tecno-mitològic especialment pensat per a la celebració de l’última nit de Cap d’Any del segle i protagonitzat per una gran escultura mòbil, l’Ésser del Mil·lenni, metàfora de tota la humanitat, i el projecte Naumon (2004), un vaixell en ruta per la Mediterrània que contenia tres espectacles, Naumàquies, Terramàquies i Màtries, que s’oferiren en diferents ciutats amb port. Posteriorment, produiran el gegantesc Window of the City (2010) per a l’obertura de l’Exposició Universal de Xangai i l’espectacular cerimònia inaugural dels Youth Olympic Games de Nanjing (2014), entre molts d’altres espectacles. D’altra banda, entre les fites escèniques assolides per La Fura en el terreny operístic cal destacar els treballs signats pel tàndem creatiu Padrissa-Ollé; per exemple, L’Atlàntida (1996), una versió de la cantata escènica de Manuel de Falla, considerada la primera incursió del grup en el món de l’òpera, i El martiri de sant Sebastià (1997), de Claude Debussy, sobre un llibret de Gabrielle D’Annunzio. A aquestes obres cal afegir-hi, entre d’altres, La condemnació de Faust (1999) d’Hector Berlioz, estrenada al Festival de Salzburg i que va suposar la consolidació del prestigi de La Fura en els ambients operístics internacionals, D.Q. Don Quijote a Barcelona (2000), revisió en clau futurista del mite literari per excel·lència, i La flauta màgica (2003) de Mozart, estrenada en el marc de la Triennal del Ruhr i que va comptar, per segon cop, amb la col·laboració en el disseny de l’escenografia i el vestuari de l’artista Jaume Plensa, que després, el 2007, també participaria en la creació d’El diari d’un desaparegut, de Leoš Janáček, i El castell de Barbablava, de Béla Bartók. Altres èxits importants sota la direcció de Padrissa han estat Les Troyens (2009), Carmina Burana (2010) i Sonntag aus Licht (2011), a més dels projectes realitzats en col·laboració amb el director d’orquestra Zubin Mehta, com ara l’ambiciós L’anell del Nibelung —una revisió de la tetralogia de Wagner, formada per L’or del Rin (2007), La valquíria (2007), Sigfrid (2008) i El capvespre dels déus (2009)— o Tannhäuser (2010). Amb el segell personal de La Fura, però, en aquest cas, capitanejada per Àlex Ollé, també s’han estrenat les òperes Le Grand Macabre (2009), Quartett (2011) i Tristan et Isolde (2011), entre moltes d’altres. La progressiva incorporació de tecnologies i l’atreviment a nivell dramatúrgic en les propostes teatrals de gran format i operístiques van donar un gran impuls a la trajectòria de la companyia, tot contribuint així a la seva expansió. Durant tot aquest temps, va desenvolupar en paral·lel projectes relacionats amb altres disciplines artístiques tals com el cinema o la música. Destaquen, en aquest sentit, els treballs realitzats en el món audiovisual —Faust 5.0 (2001), Orfeo ed Euridice (2012), Macaron de caza (2012)— i discogràfic —Krab (1995), Simbiosis (1997), Ombra (1999), XXX (2002), Free Bach 212 (2019)—, a més de workshops (Splash!!, 2009; Work in Progress: Shangai, 2013) i propostes de gamificació (Game Over, 2015). Actualment, sis dels qui van ser membres fundadors de la companyia (Miki Espuma, Pep Gatell, Jürgen Müller, Àlex Ollé, Carlus Padrissa i Pere Tantinyà), que al llarg de tots aquests anys de trajectòria s’han anat especialitzant en diferents formats i iniciatives, encara hi continuen, desenvolupant les seves pròpies línies de treball i presentant nous projectes teatrals, ja sigui de forma individual, conjunta o bé amb destacats col·laboradors escènics o d’altres disciplines artístiques, multiplicant exponencialment així la producció furera sota un mateix segell.

La Fura dels Baus va sorgir a les acaballes dels anys setanta del segle XX, enmig de l’explosió cultural (i política) de la Transició espanyola, i es va fer coneguda arreu del món als anys vuitanta, en un moment en què en el teatre català es respiraven aires nous, vinguts sobretot dels Estats Units i dels països europeus culturalment més avançats. Van ser anys d’intensa activitat en què la companyia va recollir i potenciar les experiències de la performance, una forma teatral que barrejava, de manera molt lliure, l’art visual, el teatre, la dansa, la pintura, el circ, la música, el vídeo o qualsevol altre mitjà expressiu. Influenciats pels nous corrents del gènere que aleshores bullien a Europa, d’una marcada estètica urbana i multidisciplinària i en els quals imperava l’ús de recursos tecnològics (grans grues, pantalles gegants de vídeo, sofisticats dissenys de llum i de so), la imatgeria urbana (vestuari de cuir negre, botes, cabell rasurat) i la música rock industrial en directe (a l’estil de grups com Einstürzende Neubauten), i seguint les passes dels principals referents del nou circ contemporani francès del moment (Archaos, Cirque Aligre) i d’altres com Royal de Luxe o Survival Research Laboratories, els membres de La Fura van saber crear un teatre transgressor, que jugava constantment a trencar els codis i les convencions de l’estètica tradicional i els límits entre disciplines. La seva irrupció en el panorama teatral nacional i internacional, fruit del seu entusiasme vital i d’aquest desig de desafiar i transgredir les normes i les formes, va suposar un esclat d’energia escènica de base artesanal que des del principi va ser capaç d’unir el protagonisme del físic, ritual i atàvic amb la hipertecnologia, escènicament desafiant i d’una il·limitada obertura intel·lectual, tot creant un segell propi que, amb el pas del temps, va esdevenir extremadament permeable a altres gèneres escènics i formats performatius. En aquest sentit, diferents factors, com ara la flexibilitat estructural de la companyia, la curiositat intel·lectual i una oberta disposició respecte a la cultura popular i mediàtica dels seus creadors, profundament arrelats en la investigació, la creació col·lectiva i el treball en equip, així com també la radicalitat profunda, rigorosa i subversiva pel que fa a la seva actitud artística, han estat determinants per a la seva pervivència i la seva extraordinària i longeva productivitat.

(Fins a 2019)

Espectacles de llenguatge «furero»:

Primavera del 1984. Accions. Direcció: La Fura dels Baus (Marcel·lí Antúnez, Jordi Arús, Hansel Cereza, Miki Espuma, Pep Gatell, Jürgen Müller, Àlex Ollé, Carlus Padrissa i Pere Tantinyà). Cicle de Teatre Obert, Barcelona.

30 agost 1985. Suz/O/Suz. Direcció: La Fura dels Baus (Marcel·lí Antúnez, Jordi Arús, Hansel Cereza, Miki Espuma, Pep Gatell, Jürgen Müller, Àlex Ollé, Carlus Padrissa i Pere Tantinyà). Antiga funerària de Galileo, Madrid.

10 juny 1988. Tier Mon. Direcció: La Fura dels Baus (Marcel·lí Antúnez, Jordi Arús, Hansel Cereza, Miki Espuma, Pep Gatell, Jürgen Müller, Àlex Ollé, Carlus Padrissa, Pere Tantinyà). Mercat de les Flors, Barcelona. 

15 octubre 1990. Noun. Direcció: La Fura dels Baus (Jordi Arús, Hansel Cereza, Miki Espuma, Pep Gatell, Jürgen Müller, Àlex Ollé, Carlus Padrissa, Pere Tantinyà). Le Hangar de la Foy, Nantes (França).

10 març 1994.T.M. Direcció: La Fura dels Baus (Jordi Arús, Hansel Cereza, Miki Espuma, Pep Gatell, Jürgen Müller, Àlex Ollé, Carlus Padrissa, Pere Tantinyà). Armazem 22, Lisboa (Portugal).

14 juny 1996. Manes. Direcció: Pere Tantinyà. Pabelló de El Ejido, Almeria.

1 maig 2000. ØBS. Direcció: Pep Gatell. De Bottelarij, Brussel·les (Bèlgica).

21 octubre 2004. Obit. Direcció: Pere Tantinyà. Sala La Mirona, Salt (Girona).

1 maig 2007. Imperium. Direcció: Jürgen Müller. Districte de Daschanzi, Factoria 798, Pequín (la Xina).

7 maig 2010: Degustació de Titus Andronicus. Direcció: Pep Gatell. Tabakalera, Sant Sebastià.

30 juny 2014. U.R.S. Direcció: Pep Gatell / Carlus Padrissa. Castell de Montjuïc (Barcelona).

28 juny 2016. ADN – La Fura dels Baus. Direcció: Jürgen Müller. Lärz (Alemanya).

11 setembre 2018. Manes: recreació. Direcció: Pere Tantinyà. Parktheater Eindhoven (Països Baixos).

Orígens. Direcció: Miki Espuma. Barcelona.

Macroespectacles:

25 juliol 1992. Mediterrani, mar olímpic. Direcció: Carlus Padrissa / Àlex Ollé. Estadi Olímpic, Barcelona.

25 maig 1996. Pepsíclope. Direcció: Hansel Cereza. Plaça de la Catedral, Barcelona.

10 maig 1997. Simbiosis. Direcció: Miki Espuma. Opernplatz, Frankfurt (Alemanya).

14 maig 1999. Furamòbil. Direcció: Pere Tantinyà. Paseo de Campo Grande, Valladolid.

31 desembre 1999. L’home del mil·lenni. Direcció: Hansel Cereza / Carlus Padrissa. Plaça de Catalunya, Barcelona.

10 juny 2000. La navaja en el ojo. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Hemisfèric de la Ciutat de les Arts i de les Ciències, València.

19 juny 2002. La Divina Comèdia. Direcció: Pere Tantinyà / Jürgen Müller. Plaça Pitti, Florència (Itàlia).

25 juny 2005. Al-Mariyat Bayyana. Direcció: Pep Gatell. Estadio Mediterráneo, Almeria.

29 març 2007. Inauguració del Mundial de Ciclisme en Pista. Palma Arena, Palma de Mallorca.

15 novembre 2007. Cutty Sark Shangai-London. Direcció: Àlex Ollé. Madrid.

18 gener 2009. Orbis Vitae (1a Part). Direcció: Pep Gatell. Avinguda Apoquindo-Enrique Foster (Les Condes), Santiago de Xile (Xile).

25 gener 2009. Orbis Vitae (2a Part). Direcció: Pep Gatell. Bandejón Central de la Alameda, Santiago de Xile (Xile).

1 febrer 2009. Orbis Vitae (3a Part). Direcció: Pep Gatell. Ruïnes d’Huanchaca, Antofagasta (Xile).

4 agost 2009. Extollunt marmora lunam. Direcció: Pere Tantinyà. Cave di Fantiscritti, Carrara (Itàlia).

12 agost 2009. El batec del bosc. Direcció: Miki Espuma. Budapest (Hongria).

17 octubre 2009. L’Oeil du Monde. Direcció: Pere Tantinyà. Toulouse (França).

5 febrer 2010. The Experience. Direcció: Miki Espuma. Obertura del Perth International Arts Festival (Austràlia).

31 març 2010. Flores cósmicas. Clausura dels IX Jocs Sud-americans, Medellín (Colòmbia).

1 maig 2010. Window of the City. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Exposició Universal de Xangai (la Xina).

29 agost 2010. Gnosis. Direcció: Pere Tantinyà. Praça Infante D. Henrique, Lagos (Portugal).

4 setembre 2010. Multiverse. Direcció: Jürgen Müller. Plaça de la Independència, Kíev (Ucraïna).

14 octubre 2010. Sirkus. Direcció: Jürgen Müller / Pere Tantinyà. Moscou (Rússia).

30 octubre 2010. Ascensión y caída de la ciudad de Mahagonny. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Teatro Real, Madrid.

5 maig 2011. Rainbow Drops. Direcció: Miki Espuma. Yeouido Hangang Park, Seül (Corea del Sud).

22 juny 2012. Prometheus awakes. Direcció: Amit Sharma / Pere Tantinyà. National Maritime Museum, Londres (Regne Unit).

24 juny 2012. Tempo Livre. Direcció: Jürgen Müller. Guimarães (Portugal).

8 agost 2012. The Hidden City. Direcció: Miki Espuma. Bucarest (Romania).

2012. The Visit. Direcció: Miki Espuma / Pep Gatell. River Stage, Lizhou (la Xina).

2012. Tempo de encontros. Direcció: Jürgen Müller. Guimarães (Portugal).

Vulcano.

11 abril 2013. Ein Parzifal. Direcció: Carlus Padrissa. Linz (Àustria).

30 març 2013. La mémoire du cri. Direcció: Miki Espuma. Saint-Brieuc (França).

5 juliol 2013. Afrodita y el juicio de Paris. Direcció: Pere Tantinyà. Moll de Santa Catalina, Las Palmas de Gran Canària.

31 desembre 2013. L’Ésser del Mil·leni. Direcció: Carlus Padrissa / Pep Gatell / Miki Espuma. Avinguda de la Reina Maria Cristina, Barcelona.

Wagner vs. Verdi. Direcció: Carlus Padrissa. Bayerische Staatsoper, Munic (Alemanya).

16 agost 2014. Cerimònia inaugural dels Youth Olympic Games. Direcció: Pep Gatell. Nanjing Olympic Sports Center, Nanjing (la Xina).

26 novembre 2014. El regalo de Ícaro. Direcció: Jürgen Müller. Puebla (Mèxic).

26 novembre 2014. Turn on the lights. Direcció: Jürgen Müller. Amsterdam (Holanda).

23 octubre 2015. A Journey Beyond Time. Direcció: Pere Tantinyà. Singapur (República de Singapur).

8 agost 2015. Blending (in the air). Direcció: Miki Espuma. Oxfordshire (Regne Unit).

17 juliol 2015. Infierno Sabroso. Direcció: Jürgen Müller. Mont-real (Canadà).

15 juliol 2016. Un paseo de veinte años. Direcció: Miki Espuma. Alcalá la Real (Jaén).

16 gener 2016. Novena Sinfonía de Beethoven. Direcció: Carlus Padrissa. Parque Saval, Valdivia (Xile).

31 desembre 2017. Roma Illumina L’Infinito. Direcció: Pere Tantinyà. Circo Massimo, Roma (Itàlia).

14 octubre 2017. Sitges 50. Direcció: Pep Gatell. Sitges.

20 gener 2007. Gallo de Fogo. Direcció: Pere Tantinyà. Praia (Brasil).

30 desembre 2018. Nuovo Canto della Sibilla. Direcció: Miki Espuma / Pep Gatell. Alghero (Itàlia).

24 novembre 2018. Bicentenario del Museo del Prado. Direcció: Carlus Padrissa. Museo del Prado, Madrid.

8 setembre 2018. PAX. Direcció: Carlus Padrissa. Donaupark, Linz (Àustria).

31 agost 2018. Human Seed. Direcció: Pere Tantinyà. Stradbally (Irlanda).

21 juliol 2018. Voando Indoor. Direcció: Miki Espuma. Parque das Nações, Lisboa (Portugal).

14 juliol 2018. El Festino de Santa Rosalia. Direcció: Pere Tantinyà. Piano di Palazzo Reale, Palerm (Itàlia).

29 juny 2018. Sfera Mundi. Direcció: Carlus Padrissa. Ljubljana (Eslovènia).

7 juny 2018. VPots. Direcció: Pep Gatell. Grand Harbour, La Valletta (Malta).

9 juny 2018. Un sueño blanco en el aire. Direcció: Miki Espuma. Plaza de Toros de Cali (Colòmbia).

26 abril 2018. Hands & Arts. Direcció: Pep Gatell. Barcelona.

24 febrer 2018. Aruna and the Raging Sun. Direcció: Pere Tantinyà. Chennai (República de l’Índia).

20 gener 2018. Triton Fountain. Direcció: Pep Gatell. La Valletta (Malta).

19 octubre 2019. Noche de culto. Direcció: Miki Espuma. Jabugo (Huelva).

6 maig 2019. NuuN. Direcció: Pere Tantinyà. Ansan (Corea del Sud).

27 abril 2019. Llegenda del Pont del Diable. Direcció: Carlus Padrissa. Martorell.

9 març 2019. Popland. Pere Tantinyà. WiZink Center, Madrid.

Espectacles d’escenari:

28 abril 1998. F@ust 3.0. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Teatre Nacional de Catalunya, Barcelona.

11 desembre 1998. Ombra. Direcció: Hansel Cereza. Teatro Isabel la Católica, Granada.

11 maig 2001. XXX. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Teatro Guerra, Lorca (Múrcia).

21 setembre 2001. Las Troyanas. Direcció: Jürgen Müller. Ciutat de les Arts Escèniques, Sagunt (València).

14 juny 2005. Metamorfosis. Direcció: Àlex Ollé / Javier Daulte. Teatre Zepp, Nogaya (Japó).

6 març 2008. Boris Gudonov. Direcció: Àlex Ollé. Teatro Villa, Molina de Segura (Múrcia).

19 juny 2009. Direcció: Carlus Padrissa. Brossa Espai Escènic, Barcelona.

22 agost 2011. Terra baixa reload. Direcció: Isidre Ortiz / Carlus Padrissa. Biblioteca de Catalunya (Barcelona).

15 juliol 2014. Temptacions. Direcció: Miki Espuma. Teatre Principal, Barcelona.

24 juliol 2016. Free Bach 212. Direcció: Miki Espuma / David Cid. Fàbrica Moritz, Barcelona.

16 novembre 2018. Kongens Fald. Direcció: Carlus Padrissa. Det Kongelige Teater, Copenhaguen (Dinamarca).

Òperes:

23 juny 1996. L’Atlàntida. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Plaça de Las Pasiegas, Granada.

5 maig 1997. El martiri de sant Sebastià. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Teatro dell’Opera, Roma (Itàlia).

19 agost 1999. La condemnació de Faust. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Felsenreitschule, Salzburg (Àustria).

30 setembre 2000. Q. Don Quijote a Barcelona. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Gran Teatre del Liceu, Barcelona.

8 març 2002. Sobre los acantilados de mármol. Direcció: Carlus Padrissa. Nationaltheater, Mannheim (Alemanya).

28 juny 2002. La simfonia fantàstica. Direcció: Pep Gatell. Teatro Massimo, Palerm (Itàlia).

7 setembre 2003. La flauta màgica. Direcció: Àlex Ollé / Carlus Padrissa. Jahrhunderthalle, Bochum (Alemanya).

26 gener 2007. Journal d’un disparu i Le Château de Barbe-Bleue. Òpera Garnier, París (França).

30 abril 2007. Das Rheingold i Die Walküre. Direcció: Carlus Padrissa. Palau de les Arts Reina Sofia (València).

10 setembre 2007. La hija del cielo. Direcció: Pep Gatell. Teatro Pérez Galdós, Las Palmas de Gran Canaria.

10 juny 2008. Siegfried. Direcció: Carlus Padrissa. Palau de les Arts Reina Sofia, València.

26 març 2009. Le Grand Macabre. Direcció: Àlex Ollé. Théâtre Royal de la Monnaie, Brussel·les (Bèlgica).

30 maig 2009. Götterdämmerung. Direcció: Carlus Padrissa. Palau de les Arts Reina Sofia, València.

4 agost 2009. Carmina Burana. Direcció: Carlus Padrissa. Kursaal, Sant Sebastià.

31 octubre 2009. Les Troyens. Direcció: Carlus Padrissa. Palau de les Arts Reina Sofia, València.

17 març 2010. Tannhäuser. Direcció: Carlus Padrissa. La Scala, Milà (Itàlia).

9-10 abril 2011. Sonntag aus Licht. Direcció: Carlus Padrissa. Staatenhaus, Colònia (Alemanya).

26 abril 2011. Quartett. Direcció: Àlex Ollé. La Scala, Milà (Itàlia).

20 maig 2011. Oresteïa. Direcció: Carlus Padrissa. Karlplatz, Viena (Àustria).

4 juny 2011. Tristan et Isolde. Direcció: Àlex Ollé. Òpera Nacional de Lió (França).

29 juliol 2011. Orfeo ed Euridice. Direcció: Carlus Padrissa. Castell de Perelada.

22 octubre 2011. Oedipe. Direcció: Àlex Ollé. Théâtre Royal de la Monnaie, Brussel·les (Bèlgica).

2 desembre 2012. Turandot. Direcció: Carlus Padrissa. Bayerische Staatsoper, Munic (Alemanya).

16 gener 2013. Un ballo in maschera. Direcció: Àlex Ollé. Òpera de Sidney (Austràlia).

29 març 2013. Parsifal. Direcció: Carlus Padrissa. Oper Köln (Alemanya).

30 març 2013. Erwartung & Il Prigionero. Direcció: Àlex Ollé. Òpera Nacional de Lió (França).

9 abril 2013. Samson et Dalila. Direcció escènica: Carlus Padrissa. Òpera de Roma (Itàlia).

14 juny 2013. Aida. Direcció: Carlus Padrissa / Àlex Ollé. Arena de Verona (Itàlia).

21 març 2014. Madama Butterfly. Direcció: Àlex Ollé. Sydney (Australia).

11 maig 2014. Faust. Direcció: Àlex Ollé. De Nederlandse Opera, Amsterdam (Països Baixos).

14 agost 2014. Elektra. Direcció: Carlus Padrissa. Umeå (Suècia).

11 octubre 2014. Der fliegende Höllander. Direcció: Àlex Ollé. Òpera Nacional de Lió (França).

24 gener 2015. Pelléas et Mélisande. Direcció: Àlex Ollé. Semperoper, Dresden (Alemanya).

6 febrer 2015. Cantos de Sirena. Direcció: Carlus Padrissa. Museu de Transports, Lucerna (Suïssa).

10 juliol 2015. El Amor Brujo. Direcció: Carlus Padrissa. Plaza de Toros de Granada.

8 octubre 2015. Il Trovatore. Direcció: Àlex Ollé. De Nederlandse Opera, Amsterdam (Països Baixos).

15 novembre 2015. Benvenuto Cellini. Direcció: Carlus Padrissa. Oper Köln (Alemanya).

26 maig 2016. Terra Nova. Direcció: Carlus Padrissa. Landestheater Linz (Àustria).

13 setembre 2016. Norma. Direcció: Àlex Ollé. The Royal Opera, Londres (Regne Unit).

12 octubre 2016. La Bohème. Direcció: Àlex Ollé. Teatro Regio, Torí (Itàlia).

14 març 2017. La Création. Direcció: Carlus Padrissa. Grand Théâtre de Provence, Aix-en-Provence (França).

2 maig 2017. Alceste. Direcció: Àlex Ollé. Òpera Nacional de Lió (França).

11 juny 2017. Jeanne d’Arc au bûcher. Direcció: Àlex Ollé. Oper Frankfurt (Alemanya).

10 agost 2017. Le siège de Corinthe. Direcció: Carlus Padrissa. Adriatic Arena, Pesaro (Itàlia).

25 abril 2018. Histoire du soldat. Direcció: Àlex Ollé. Òpera Nacional de Lió (França).

29 abril 2018. Die Soldaten. Direcció: Carlus Padrissa. Staatenhaus, Colònia (Alemanya).

11 octubre 2018. Direcció: Àlex Ollé. Òpera Nacional de Lió (França).

24 gener 2019. H.A.M.O.S. Direcció: Carlus Padrissa. Felsenreitschule, Salzburg (Àustria).

10 febrer 2019. Karl V. Direcció: Carlus Padrissa. Bayerische Staatsoper, Munic (Alemanya).

8 març 2019. Frankenstein. Direcció: Àlex Ollé. Théâtre Royal de la Monnaie, Brussel·les (Bèlgica).

5 juny 2019. Norma o L’infanticidi. Direcció: Carlus Padrissa. Odèon d’Herodes Àtic, Atenes (Grècia).

12 juliol 2019. Turandot. Direcció: Àlex Ollé. New National Theater, Tòquio (Japó).

6 octubre 2019. Manon Lescaut. Direcció: Àlex Ollé. Oper Frankfurt (Alemanya).

Batlle, Carles; Gallén, Enric; Foguet, Francesc (coords.). La representació teatral. Barcelona: Editorial UOC, 2003.

Jané, Jordi. Les arts escèniques a Catalunya. Barcelona: Cercles de Lectors: Galaxia Gutenberg, 2001.

Saumell, Mercè. El teatre contemporani. Barcelona: Editorial UOC, 2006. (VullSaber)

Saumell, Mercè La Fura dels Baus en quarantena (1979-2019). Barcelona: Angle Editorial, 2019.

Web de La Fura dels Baus: <https://lafura.com/ca>