Els orígens del Teatre Odeon cal buscar-los en l’antic convent que es trobava situat a l’actual plaça de Sant Agustí, que el 1835 va patir un incendi i, posteriorment, va resultar afectat per la Desamortització de Mendizábal. La biblioteca del convent es va convertir en una sala d’espectacles.
Els primers a ocupar el local, inicialment batejat com a Teatre de Sant Agustí, van ser els membres de la Sociedad Filarmónica de Barcelona, però uns anys més tard va ser una altra entitat musical, la Societat Apolínea, la que s’hi va instal·lar i li va donar el nom d'«Odeón Apolíneo».
El teatre va obrir les portes com a Odeon el 3 de novembre del 1850. Aquest mateix any s’hi va creat el Conservatori Barcelonès del Teatre Odeon, orientat a la música i la declamació, en actiu fins al 1861 i organitzador de representacions d'òpera i sarsuela al mateix teatre.
No havien passat ni deu anys des que havia obert, que el local va patir una reforma (1859), una més de les successives que, com explicava el 1931 l’escriptor, llibreter i regidor de Barcelona Francesc Puig i Alfonso, li van donar «veritable caràcter quant a aspecte general, higiene, seguretat del públic...».
Escenari modest, l’Odeon va ser l’autèntic bressol del teatre català modern, condició que li va disputar, gairebé en paral·lel, el veí Teatre Romea. El 1888, un any després del seu tancament, es va convertir en un magatzem i en la fonda Sant Agustí, antecedent de l’hotel que encara avui hi ha a la plaça del mateix nom.
Els principals usuaris del teatre eren membres de la classe treballadora. El local obria només els diumenges, quan els obrers feien festa, en funcions de tarda i de nit. L’entrada costava només 12 quartos, una xifra assumible per a butxaques humils. Tenia capacitat per a aproximadament unes mil persones.
Originalment, al teatre s’hi programaven obres d’actors aficionats que els diumenges es treien un sobresou representant peces basades en fets sensacionals, referides a fets històrics o inspirades en episodis contemporanis commovedors. Sovint signaven les obres que s’hi representaven noms com Josep Robrenyo, Francesc Renart i Arús i altres precursors del teatre català, a més del mateix empresari del teatre, l’antic actor i apuntador Joaquim Dimas. Amb la seva arribada, el teatre va tenir una vida ben activa: alguns dies entre setmana, l’Odeon obria portes per acollir sessions de societats privades com l’Orfeó Barcelonés, la Melpòmene o, a partir del 1864, La Gata de Serafí Pitarra. En efecte, Frederic Soler «Pitarra» i la seva societat van veure representada aquí una de les seves primeres gatades: L’esquella de la Torratxa. Només un any després, Pitarra es va traslladar a un local veí, al Teatre Romea, on va crear una companyia especialitzada en teatre en català.
El 1870 va fer la seva aparició a l’Odeon un personatge curiós: Jaume Piquet, protagonista de l’etapa més exitosa del teatre. Menystingut pels defensors de formes teatrals més cultes, Piquet va triomfar entre els classes treballadores amb obres senzilles i efectistes, sovint morboses i lligades a l’actualitat, entre les quals: La monja enterrada en vida ó’l secret de aquell convent (1886). En prop de quinze anys va escriure unes cent-seixanta peces teatrals, algunes d’originals i d’altres que adaptaven obres existents.
Amb Piquet, el Teatre Odéon es va fer encara més conegut. I això que, segons el que explica l’autor dramàtic i periodista Conrad Roure, el local no era gaire distingit: la capacitat era poca; l’escenari, petit; no hi havia un saló en condicions i, a més, no hi havia cap mesura de seguretat en cas d’incendi. Però no era per aquesta raó que el teatre es va conèixer amb el malnom de «L’Escorxador», sinó a causa del caràcter sanguinari i truculent de les obres que s’hi representaven: exemples del que a París es coneixia com a Grand Guignol. Els espectadors, que es van aficionar rápidament a aquelles funcions sanguinàries, anaven a les sessions dominicals del teatre amb el berenar i, també, el sopar sota el braç: així no es perdien cap de les dues obres que s’oferien per 35 cèntims, tarifes de l’últim any de funcionament del teatre, el 1887.
Morell i Montadi, Carme. El teatre de Serafí Pitarra: entre el mite i la realitat (1860-1875). Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1995.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.
<http://barcelofilia.blogspot.com.es/2012/11/teatre-de-sant-agusti-teatre-odeon.html> [Consulta: 4 desembre 2017]
<https://www.ara.cat/opinio/lOdeon-al-Romea_0_888511184.html> [Consulta: 4 desembre 2017]
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
