Frederic Roda Pérez

Actor i director escènic. Crític teatral.

Home clau del teatre català sota el franquisme. Advocat de professió, la seva vocació d’activista cultural tothora el va portat a compaginar l’ofici amb múltiples tasques de responsabilitat cívica i social, sovint des de la clandestinitat que imposava la dictadura, i particularment vinculades a l’àmbit escènic. El 1954 es va posar la primera pedra de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (ADB), una entitat que va néixer amb la voluntat de fomentar el teatre en llengua catalana, en un moment polític on existien implícites prohibicions per fer teatre en l’idioma proscrit. Roda s’incorporà primer com a actor, protagonitzant L’auca del senyor Esteve (1956) o la versió de Joan Oliver del Pigmalió de Shaw (1957), un espectacle que de fet inaugurava una nova etapa en l’escena catalana perquè feia possible un teatre de nivell i alhora de dimensió popular. El 1958 s’inicien els Cicles de Teatre Català Modern (que van arribar a sis edicions) amb l’escenificació d’Antígona d’Espriu, sota la seva direcció que, simultàniament, assajava el rol de Tirant lo Blanch en una peça de Joan Sales basada en la cèlebre novel·la medieval. Enmig del marasme d’una temporada aclaparadorament grisa, Roda estrenava al Romea Homes i No de Pedrolo en una posada en escena segons la crítica «logradísima», d’un «expresionismo duro y eficaz». El 1959 es duien a escena dues peces de Ionesco, Les cadires i La cantant calba de la mà «inteligente, hábil, experta» i «imaginativa» de Frederic Roda; el 1960 s’atrevia amb l’obra màxima de Txèkhov, L’hort dels cirerers, desempallegant-se «de la tradició malenconiosa stanislavskiana» en un dels seus millors treballs. El 1961 va tenir lloc l’estrena més polèmica de l’ADB: Or i sal de Joan Brossa, al Palau de la Música, sota la direcció de Roda i amb decorats de Tàpies.

L’afermament de l’ADB en el panorama teatral de l’època genera les ganes de millorar les tècniques interpretatives i elevar l’exigència artística. En aquest afany, Frederic Roda organitza cursets sobre temes teatrals i dona acollida dintre l’ADB a l’experiència del Teatre Viu de Salvat-Porter. A banda, iniciava tot un seguit de gestions encaminades a dignificar el teatre en català que es feia en la densa xarxa de grups d’aficionats d’arreu del país, assessorant-los pel que fa al repertori i la programació, i programant conferències i lectures d’obres. Una acció que va suposar la primera pedra del que anys a venir s’anomenaria el Teatre Independent, expressió encunyada per Roda. Tot plegat va conduir l’ADB a independitzar-se del Cercle Artístic i inscriure’s com a Fundació Cultural dedicada exclusivament al teatre. Palau i Fabre va presentar un projecte de creació d’una Escola d’Art Dramàtic que finalment es va quedar en uns Cursos d’Art Escènic; més endavant Roda proposa una Escola de Pantomima, que s’hagué de conformar en un curset preparat per Carlota Soldevila, Albert Boadella i Anton Font.

Tot plegat anava en la direcció de portar l’ADB al camp professional i d’ampliar-ne la seva projecció social. Aquesta necessitat de professionalització va topar amb els elements més conservadors de l’ADB que preferien un conjunt amateur, ni que fos triat i de luxe. Frederic Roda havia d’alternar les múltiples responsabilitats a l’ADB amb la seva feina nutrícia com a assessor jurídic del Banc de Biscaia (1945-1975), però se li va negar una possibilitat real de plena dedicació a la Fundació cosa que, de fet, faria inviable la professionalització de Roda com a home de teatre. A tot això arribava el 1963 amb les dificultats d’estrenar el primer Brecht a Catalunya, L’òpera de tres rals, que després de mil-i-un entrebancs s’aconseguia presentar al Palau de la Música, però que de fet va suposar la dissolució de l’ADB per ordre governativa.

Exhaurida l’ADB, Frederic Roda va exercir com a crític teatral de la revista Destino (1963-1968), una tasca que va marcar un important canvi de to en la crítica del país, dominada per plomes del règim com la de J.M. Junyent Quintana. La vivència de la pràctica escènica de Roda com a actor, director, gestor, etc., confereix a la seva activitat crítica, continuada a La Vanguardia, una dimensió constructiva i docta.

Cal destacar també l’etapa com a sotsdirector de l’Institut del Teatre de Barcelona (1970-1980) durant el mandat d’Hermann Bonnín. Frederic Roda, bon coneixedor del moviment teatral del país, va donar entrada a la màxima institució docent en matèria teatral als elements més significatius del Teatre Independent. Va ser el que Roda anomena l’«assalt al Palau d’Hivern»: l’Institut del Teatre, que durant anys va viure atrapat en tradicionalismes i convencionalismes empobridors, necessitava una autèntica renovació. Frederic Roda va ser, doncs, punta de llança per la modernització de l’escola, tant en l’ensenyament teatral com en la dansa, gràcies als seus contactes i a la seva interrompuda però intensa experiència escènica.

Però sobretot ha estat un home de pau i de diàleg, i, com a tal, Director de la Universitat Internacional de la Pau de Sant Cugat del Vallès (1985-1999). Deia que «la pau és un bé de segona dimensió» i així, juntament amb Arcadi Oliveras, va presidir Pax Christi, activa organització antifranquista que destacà en la preparació de l’Assemblea de Catalunya.

Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1995) i Medalla d’Or al mèrit cultural de la ciutat de Barcelona (2004).

Coca, Jordi. L’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Intent de Teatre Nacional (1955-1963). Barcelona: Institut del Teatre: Edicions 62, 1978.

Férez, Rosa. Frederic Roda: converses consentides. Barcelona: l’autora, 2006.

Foguet, Francesc [et al.] (eds.). L’Agrupació Dramàtica de Barcelona: entre el mite i la realitat? III Jornades de debat sobre el repertori teatral català. Lleida: Punctum: GRAE, 2011.

Frederic Roda i Pérez a la Viquipèdia

Frederic Roda i Pérez a enciclopèdia.cat