Quan va iniciar-se la construcció de l’Edifici Autopistes (1963) a la confluència de Travessera de Gràcia i la Via Augusta, els empresaris del night club Bolero (situat a Rambla de Catalunya, 24, del 1946 al 1962) van llogar un dels locals de l’immoble per traslladar-hi el cabaret, reconegut per la qualitat de les atraccions que oferia i la presència d’artistes de renom, com ara Carmen de Lirio o Alady, al seu cartell. A punt d’obrir-lo, el propietari de l’edifici va conèixer la natura del negoci i, contrari a allotjar un club nocturn, els va rescindir el contracte. El local va restar condicionat (amb un petit escenari) i tancat fins que Maria Lluïsa Oliveda, actriu i directora d’escena vinculada al teatre no professional, va fer una oferta per quedar-se’l i convertir-lo en un cafè teatre, amb tauletes per al públic.
A fi de desenvolupar el seu projecte, l’empresària es va associar amb el dramaturg Pedro Riverola i amb Alejandro Ulloa, un actor de gran prestigi en aquell moment; justament, Ulloa fou qui desaconsellà a Oliveda tirar endavant amb el projecte del cafè teatre i una línia artística alternativa, i la va convèncer per dotar el local d’un pati de butaques i nodrir la programació d’espectacles convencionals. En aquell moment, les sales de teatre de Barcelona es recuperaven molt lentament de la crisi que va provocar que, a mitjan anys seixanta, només n’hi hagués mitja dotzena a tota la ciutat. En aquest sentit, La Vanguardia del 27 d’octubre del 1972, anunciava la seva obertura fent referència a aquesta recuperació: «será el número doce de los [teatros] que funcionan permanentemente en Barcelona, sin contar el Liceo».
La sala, inaugurada finalment pels volts de Tot Sants del 1972, va dir-se Don Juan en referència al cèlebre personatge romàntic (protagonista de l’obra inaugural). La seva vida va ser breu: el teatre va tancar les portes tres anys més tard, l’estiu del 1975, per reconvertir-se en cinema, tendència habitual a la Barcelona dels anys setanta. Al seu lloc, el 17 d’abril de 1976 s’hi inauguraven els cinemes Arkadín, desapareguts el 1999.
Abans d’associar-se amb Alejandro Ulloa, quan l’objectiu de Maria Lluïsa Oliveda era gestionar un petit niu d’art, Terenci Moix es va oferir per escriure-li l’obra amb què inauguraria aquest local. L’obra va ser El tartan dels micos, però quan ja estava tot gairebé llest per a l’estrena, amb els assaigs molt avançats, Ulloa va entrar a la societat i l’estrena es va anul·lar. Més endavant, amb el Don Juan ja en marxa, Oliveda va voler recuperar aquell muntatge, però el seu autor ja no l’hi va cedir.
L’interès d’Alejandro Ulloa pel clàssic de Zorrilla no era casual: l’actor va trobar en Don Juan Tenorio el seu personatge talismà. El llegendari seductor no només va catapultar-lo a la fama als anys quaranta, sinó que el va acompanyar durant tres dècades i, fins i tot, li va proporcionar el passaport a Broadway, on l’interpretaria el 1953. Per tot plegat, no és estrany que quan es va inaugurar el teatre barceloní del qual era codirector, ho fes amb Don Juan Tenorio: Ulloa va interpretar-ne el galant protagonista, però també Don Luis Mejía, rival de Don Juan, alternant-se els papers amb el polifacètic Mario Cabré (torero, actor i poeta). El muntatge va comptar amb escenografia i vestuari de Fabià Puigserver, que va transformar Don Joan en un gàngster amb elàstics a ratlles en comptes de corretges (per al disgust del seu intèrpret).
El Tenorio va ser rellevat a l’escenari del nou teatre per Pirueta, espectacle que marcava el retorn de Miguel Gila al teatre espanyol després de quatre anys d’absència, i aquest ho fou per muntatges com Mecano Xou, de Jordi Teixidor, i El señor Puntilá o su criado Matti, de Bertolt Brecht, que va mantenir-se més de tres mesos en cartell. El 1974, Oliveda va compaginar la seva feina a la sala amb la recuperació del Grec de Montjuïc, que va gestionar i programar en solitari els anys 1973, 1974 i 1975. Això i tot, va exercir també com a actriu en una de les escasses estrenes del Don Juan aquella temporada: Matrícula 7284 JM 75, amb Carles Lucena com a partenaire. La ratonera d’Agatha Christie i una comèdia al servei de Pedro Ruiz van ser els altres espectacles del 1974, tot i que la gran novetat de l’any teatral va tenir a veure, altre cop, amb Don Juan Tenorio: Alejandro Ulloa va anunciar que diria adeu al personatge en aquesta sala, tot i que ja no hi estava vinculat –el 1975, però, l’actor tornava a ajustar-se les seves mitges en un teatre de Miami. Aquest comiat va tenir un regust premonitori, ja que sis mesos més tard, l’actor protagonitzava l’últim espectacle del Teatre Don Juan, Algo de ti en el arco iris, d’Eduard Criado. La sala va tancar l’estiu del 1975.
L’adéu fou discret: a La Vanguardia del 24 de setembre d’aquell any, Maria Lluïsa Oliveda escrivia a la secció Cartas al director: «El Teatro Don Juan y su cierre como tal ha sido para mí una muy dura y larga lección de casi tres años. Quizás el error estuvo en abrir un teatro convencional, cuando el teatro convencional está muerto». La carta era la resposta a una altra que una lectora havia publicat uns dies abans al mateix diari, lamentant-se pel tancament.
Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena edicions, 2013.
Altres
Entrevista a Maria Lluïsa Oliveda.
Arxiu Maria Lluïsa Oliveda (retalls de premsa).
Blog Barcelofília <http://barcelofilia.blogspot.com>
SEU CENTRAL
Plaça Margarida Xirgu, s/n
08004 Barcelona
T. 932 273 900
Contactar
CENTRE DEL VALLÈS
Plaça Didó, 1
08221 Terrassa
T. 937 887 440
Contactar
CENTRE D'OSONA
c/ Sant Miquel dels Sants, 20
08500 Vic
T. 938 854 467
Contactar
