Las Arenas de Barcelona

Una Aida de Verdi va inaugurar el mes de juliol del 1904 aquell coliseu improvisat. Va ser la primera però no l’única ópera de la temporada; aquell mateix estiu es va veure també Un ballo in maschera i alguns actes d’Il Trovatore, de Verdi, La Gioconda, de Ponchielli, Cavalleria Rusticana, de Mascagni, Marina, d’Emilio Arrieta, i La Bohème de Puccini. L’experiència es va repetir l’estiu següent amb actuacions de societats corals, òperes com Carmen de Bizet i La Bohème. Dirigia l’orquestra Francesc Pérez Cabrero, compositor i professor de cant que va ser mestre de la soprano María Barrientos.

L’estiu del 1907 no va haver-h teatrei, però sí un circ eqüestre i, el del 1908, un velòdrom per a exhibicions motociclistes. L’òpera tornaria el 1909 a un recinte batejat per a l’ocasió amb el nom de Politeama de las Arenas, on es va veure un Wagner, La valquíria, i el Faust de Gounod, entre d’altres.

La fita teatral més destacada en la història de les Arenas arribaria l’any següent, 1910, quan Adrià Gual va programar un Teatre de la Natura (nom del recinte aquell any) amb una posada en escena del poema de Mossèn Cinto Verdaguer Canigó, en adaptació de Josep Carner. Jaume Pahissa li va posar música, interpretada per l’orquestra del Liceu. Gual dirigia el conjunt, que comptava amb escenografia de Miquel Moragas i del seu nebot, Salvador Alarma. L’estrena a Barcelona va tenir lloc el dia 19 de juny.

A més de Canigó, Gual també hi va muntar L’Arlesiana, un drama rústic basat en l’obra d’Alphons Daudet amb il·lustracions musicals de Bizet. Pahissa dirigia l’orquestra i els decorats eren, novament, de Moragas i Alarma.

Van passar anys abans que es tornés a utilitzar el recinte per a espectacles de tanta qualitat. El 1927 es va fer càrrec de la gestió l’empresa de Pere Balañá, que en anys posteriors la va omplir amb curses de braus i amb circ i activitats esportives. El 1947, la plaça es va utilitzar novament a l’estiu, aquest cop per a sessions de cinema a l’aire lliure.

El 1968, els Festivales de España hi van dur Madame Butterfly, de Puccini; Aida, de Verdi, amb el baríton Manuel Ausensi; la Marina d’Arrieta; l’opereta de Johann Strauss El murciélago, dirigida per José Tamayo; l’actuació del Ballet del Gran Teatre del Liceu i la del Royal Ballet de Londres, que va portar a les Arenas una Giselle amb Rudolf Nureyev i Margot Fonteyn.

Va ser un dels últims moments d’esplendor del recinte, que a finals dels anys setanta va acollir la darrera cursa de braus i que, tot i utilitzada esporàdicament en concerts i espectacles de circ, va anar perdent activitat fins a quedar paralitzada a causa del mal estat de conservació. A final dels anys vuitanta, el Teatre Lliure va temptejar la possibilitat de remodelar la plaça per convertir-la en la seva seu, però el projecte no va fructificar. Finalment, el 1999 va ser adquirida per una empresa que la va convertir en un centre comercial.

Alonso, Luis; Gimeno, Albert. Arenas de Barcelona: Historia de una transformación. Barcelona: Loft Publications, 2011.

Tierz, Carme; Muniesa, Xavier. Barcelona ciutat de teatres. Barcelona: Ajuntament de Barcelona: Viena Edicions, 2013.