La Tràgica

La companyia La Tràgica apareix en el context històric de l’anomenada transició democràtica, quan la societat es despertava del malson del franquisme i els carrers s’omplien de titellaires, músics i performers. Era el moment dels Albert Vidal, Joglars, Comediants i La Claca i dels primers passos de la dansa contemporània a Catalunya, un moment en què d’Europa i Amèrica arribaven els estímuls renovadors de grups com Bread & Puppet, Grand Magic Circus, Dario Fo, Living Theatre, Odin Teatret o el Centre Dramatique de La Courneuve.

La Tràgica es configura el juliol de 1975 amb actors i actrius procedents del Grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants (Barcelona), professionalitzats arran de la creació col·lectiva La Setmana Tràgica dirigida per Lluís Pasqual, Guillem-Jordi Graells i Fabià Puigserver (10 gener-7 desembre 1975). La Tràgica la integren Fuensanta Alonso, Albert Argimon, Núria Fàbregas, Jordi Jané, Toni Langa, Quim Lecina, Marta Mas, Manuel Monroy, Àgata Moragas i Paco Rodríguez. Posteriorment s’hi afegeixen els músics Josep Palomas i Xavier Soler («Doctor Solé») i l’artista plàstic Marcelo Grande com a responsable d’escenografia, vestuari i imatge gràfica. Una mica més tard s’hi incorporen Berta Cabré i Joan Armengol i Moliner.

El primer projecte de la companyia és una creació col·lectiva al voltant de la figura del pallasso august vist com a metàfora social. L’estreta vinculació del pallasso amb el circ (matèria que alguns membres de l’equip havien treballat anteriorment a l’Escola de Sants) els encamina a seguir cursos de perfeccionament en tècniques acrobàtiques i de pantomima, màscara i pallasseria, i a iniciar-se en diversos instruments musicals. Compten amb l’assessorament de l’historiador circense Josep Vinyes, el guiatge acrobàtic de Pawel Rouba, les indicacions coreogràfiques de Cesc Gelabert i, pel que fa a la dramatúrgia, les observacions de Manolo Reguera, Joan Potau, Santiago Sans i Joan de Sagarra.

El resultat és Tripijoc Joc Trip, un espectacle en què intervenen sis pallassos augustos (quatre de masculins i dos de femenins), dos clowns (home i dona) i un seguit de personatges reals, sotmesos a conflictes de la vida quotidiana en els àmbits domèstic, laboral, docent, religiós i polític, entre d’altres. El xoc constant entre la filosofia del clown i la de l’august a l’hora d’enfrontar-se a aquestes circumstàncies, i la dificultat de compartir i harmonitzar les respectives i generalment oposades visions del món, són elements que posen en primer pla als ulls del públic l’absurditat de la majoria de convencions sobre les quals es construeix la vida en societat.

Des del punt de vista formal, Tripijoc Joc Trip va ser un espectacle festiu, dinàmic i lluminós, amb elements de circ, music-hall, commedia dell’arte, teatre shakespearià, popular i de l’absurd, cinema negre i còmic i pinzellades d’iconografia popular. El ritme sincopat, l’alternança de llenguatges escènics, l’ús constant d’escenes simultànies i l’aparició sobtada de personatges fugaços aparentment deslligats de l’acció principal van fer que la crítica de l’època rebés el muntatge amb comentaris com «un espectacle anticonvencional» o «una selva xurrigueresca carregada de símbols plàstics, poètics i onírics».

L’espectacle es complementava amb una cercavila prèvia a la funció i es rematava amb una revetlla final en què públic i artistes compartien l’espai escènic amb música interpretada pels membres de la companyia. En aproximadament un any, Tripijoc Joc Trip va fer més de 150 actuacions arreu dels Països Catalans.

La Tràgica va fer també cercaviles monogràfiques (75è aniversari del Tramvia Blau de Barcelona, Grec ’76, Tenorio del Born), va actuar a les Jornades Llibertàries (Saló Diana i Parc Güell, juliol 1977) i va enregistrar diversos programes televisius.

En dissoldre’s la companyia al setembre de 1977, alguns dels seus membres van fundar el col·lectiu Art Quic Quitèric Can Boter, amb seu a Tiana.

Amb més intuïció i energia que consciència i tècnica, La Tràgica va ser la primera companyia catalana que s’enfrontava a la possibilitat de vehicular l’essència eterna del circ mitjançant estètiques actuals connectades amb la cultura del país. En aquest aspecte, per estricta cronologia i avant-la-lettre, Tripijoc Joc Trip va ser el primer espectacle de circ contemporani català.

Paral·lelament a la proposta estètica, La Tràgica va experimentar algunes pautes de funcionament encara vàlides en els processos d’organització interna i creació d’espectacles del circ contemporani del segle XXI: autogestió empresarial, creació col·lectiva a base d’improvisacions, mirada externa i distribució de responsabilitats entre els membres de l’equip pel que fa a música, textos, escenografia, il·luminació, vestuari, dramatúrgia i direcció, entre d’altres.

8 agost 1976. Tripijoc Joc Trip (melodrama en dos actes). Preestrena. Parc Municipal de Moià, Moianès. Estrena oficial: 6 octubre 1976, envelat de la Festa Major de Sarrià (Barcelona).

Col·laboracions al circuit català de Televisión Española (1975-1977)

Cinc emissions del programa infantil Terra d’Escudella.

La lliçó, d’Eugène Ionesco (versió La Tràgica, direcció Santiago Sans).

La cantant calba, d’Eugène Ionesco (versió La Tràgica, direcció Santiago Sans).

Gente bien, de Santiago Rusiñol (versió i direcció Santiago Sans).

Bartomeus, Antoni. Grec 76: al servei del poble. Barcelona: Editorial Avance, S.A., 1976.

Besora, Quim. «Els escenaris de Reus i el circ: aproximació a la zona de frontera d’un gènere». Revista del Centre de Lectura (Reus), 7a èp., núm. 3 (2n trimestre 2002), p. 29-32. Monogràfic «Circ i utopia».

Col·lectiu ADTE. Don Juan Tenorio: anàlisi d’una autogestió. Barcelona: Iniciativas Editoriales, 1977.

Fàbregas, Xavier. «La Tràgica». Avui (8 octubre 1976), p. 23.

Fàbregas, Xavier. «Tripijoc Joc Trip, per La Tràgica». Avui (15 octubre 1976), p. 26.

Grup de l’Escola de Teatre de l’Orfeó de Sants (Lluís Pasqual Sánchez). La setmana Tràgica. Mataró: Edicions Robrenyo, 1975 (Col. Edicions Robrenyo de teatre de tots els temps; 1).

Jané, Jordi. 152 Volts de pista. Vol. 1. Tarragona: Arola Editors, 2013, p. 87-88. (Col·lecció Eines de Circ)

Jané, Jordi. 152 Volts de pista. Vol. 2. Tarragona: Arola Editors, 2013, p. 60, 138, 144, 159. (Col·lecció Eines de Circ)

Jané, Jordi; Minguet, Joan M. «Per una poètica del risc». A: Circ contemporani català, l'art del risc. Catàleg de l'exposició homònima. Barcelona: KRTU: Departament de Cultura de la Generalitat: Triangle postals, 2006, p. 27-28. 

Pouplana Solé, Ramon. «Cataluña». Primer Acto, núm. 183 (febrer 1980), p. 70.

Sans, Santiago. «Del teatre de text al teatre de gest». A: Jané, Jordi; Minguet, Joan M. (coords.). Circ contemporani català, l'art del risc. Catàleg de l'exposició homònima. Barcelona: KRTU: Departament de Cultura de la Generalitat: Triangle postals, 2006, p. 44-47.

Vilanova, Manuel. «Impura transitio, 1975–1978». A: La escena callejera 1960–1984. Vila-real: Xarxa Teatre, S. L., 2010, p. 45-46. (Colección Fiestacultura.)

Cartell original de Marcelo Grande          

Cartell publicitari (juliol 1977)              

Espai escènic (disseny de Quim Lecina)