Teatre Viu

El febrer del 1956 el Teatre Viu oferí la primera sessió al domicili de la família del bibliòfil Josep Porter, pare de Miquel Porter Moix. Els joves creadors volien comprovar davant un públic escollit —format per membres de Dau al Set, com ara Joan Brossa i Modest Cuixart, el fotògraf Leopold Pomés i el catedràtic de literatura José María Valverde, entre d'altres— si el seu experiment era vàlid i podia tenir recorregut. Juntament amb Salvat i Porter van actuar Helena Estellés i Josep Maria Planas, tots dos companys i amics des de les aules de la universitat.

Podem trobar els orígens d'aquest experiment escènic en la llibreria de Josep Porter, on els joves directors van iniciar la seva recerca. Es tractava d'agafar una novel·la de la prestatgeria a l'atzar, obrir una pàgina i llegir-la; tot seguit, els membres del grup havien de continuar la trama desenvolupada en aquest fragment. Per tant, el primer element que configura el Teatre Viu és la improvisació a partir d'un fet aleatori, similar a dels objects trouvés surrealistes. Miquel Porter pretenia amb el Teatre Viu cercar la renovació del treball de l'actor, tant teatral com cinematogràfic, en el context de la postguerra. Per a Salvat, en canvi, fou un camp d'experimentació complementari al seu estudi científic del teatre a les universitats alemanyes i a la seva trajectòria com a dramaturg.

Després de les dues primeres sessions semiclandestines al domicili de la família Porter, el grup es vinculà com a sessió experimental a l'Agrupació Dramàtica de Barcelona; assajaven a les golfes del Cercle Artístic de Sant Lluc i formaren una mena d'escola d'interpretació nodrida pels joves actors de l'ADB, que simultanejaven les actuacions al Teatre Viu amb les aparicions als muntatges de l'agrupació. La major part de l'activitat es produí durant la temporada 1958-1959, quan presentaren sessions en indrets molts dispars, des de parròquies fins a laboratoris farmacèutics, passant per locals habituals com Joventudes Musicales o el mateix teatre de Sant Lluc.

Jordi Coca, en el seu llibre dedicat a l'ADB, féu una relació dels membres del Teatre Viu que havien actuat en algunes de les sessions registrades, que tot seguit reproduïm: Maria Ardanuy, Joan Aymamí, Antoni Bachs-Torné, Maria Rosa Balart, Griselda Barceló, Lluís Bosch, Jordi Busquets, Joaquim Canals, Rosa Maria Carrasco, Núria Casulleras, Josep Maria Cid, Aurora Díaz-Plaja, J. A. Escribano, Montserrat Español, Helena Estellés, Paquita Ferrer, Maria Dolors Fosas, Mercè Garcia, Àngel Gràcia, Concepció de las Heras, Montserrat Martí, Antoni Millà, Rosa Muniesa, Josep Navarra, Antoni Nicolàs, Carme Nualart, Lluís Olivares, Vicenç Olivares, Francesc Pacreu, Pepa Palau, Carme Perelló, Miquel Porter, Narcís Ribas, Llibert Rusiñol, Ricard Salvat, Pilar Serra, Anna Maria Sintes, Natàlia Solernou, Marina Subirats, Maria Antònia Terrades, Esperança Varela i Rafael Vidal Folch.

Les sessions s'articulaven en tres parts: la primera estava dedicada als temes a soggetto, una aproximació a la Commedia dell'Arte inspirada en l'aproximació que en féu Jacques Copeau amb els Copiaux, tot cercant els personatges i els gestos dels tipus contemporanis. Destacaven les peces La maleta i Els espies; aquest darrer guió o canemàs fou escrit per Ricard Salvat, autor també d'altres peces, en què es presentaven personatges com els espies, els viatjants i el prestidigitador, entre d'altres. Destacaven les interpretacions d'Àngel Gràcia, Miquel Porter, Lluís Bosch i Antoni Bachs-Torner.

La segona part consistia en els anomenats «Temes donats pel públic», que consistia a interpretar escenes que prèviament el públic havia plantejat. Aquesta part, el nucli del Teatre Viu, era dirigida per Miquel Porter, que encarava tota mena de temes i situacions malgrat que quasi mai no es plantejaren temes polítics, atesa la situació política del moment.

La tercera i darrera part de les sessions es dedicava a les pantomimes «a la manera de Ricard Salvat», un seguit de guions sense diàleg sobre temes socials i polítics inspirats en el teatre brechtià i en el de Joan Brossa, entre d'altres. Cal recordar que durant aquells anys Ricard Salvat va estudiar a la República Federal Alemanya ciències teatrals. Una part de les pantomimes (Demà m'aixecaré, El mal, L'aire daurat, Núvols espessos damunt la frontera, Allí on creix la flor albaroja) foren publicades el 1963 per la col·lecció «Raixa» (Editorial Moll) al final de la novel·la de Ricard Salvat Mort d'home.

Cal destacar que el 1959 se'n feren diverses sessions a l'Hospital Clínic, propiciades pel catedràtic de psiquiatria Dr. Ramon Sarró, dedicades a treballar el mètode de la improvisació amb persones amb malalties mentals, amb què es recreaven moments de la vida dels pacients.

A finals de 1959 Ricard Salvat abandonà l'ADB i el Teatre Viu, i el grup d'actors que el formaven passaren a potenciar la part dedicada a la improvisació. En els intermedis de les sessions es produïren les primeres actuacions dels Setze Jutges, moviment de la nova cançó fundat, entre d'altres, per Miquel Porter Moix. El 24 de març del 1961 el Teatre Viu es constituí oficialment com a Assemblea Teatre Viu, presidida per Miquel Porter, amb Vicenç Olivares, Antoni Bachs-Torné i Esperança Varela com a secretaris. A partir d'aquest moment Miquel Porter va abandonar progressivament el Teatre Viu per centrar-se en altres activitats artístiques i acadèmiques. Vicenç Olivares dirigí el Teatre Viu fins a la seva desaparició.

Grup de teatre experimental sorgit el 1956 que suposà l'aparició d'un teatre d'avantguarda dins el primer franquisme i que va desaparèixer el 1963 davant l'eclosió dels grups de teatre independent. Els creadors foren Miquel Porter Moix i Ricard Salvat, amb actituds i visions diferents sobre el fenomen teatral. El Teatre Viu no representava obres dramàtiques, sinó que oferia sessions que es dividien en tres parts: temes a soggetto, temes donats pel públic i pantomimes. El Teatre Viu es vinculà amb l'Agrupació Dramàtica de Barcelona i va desaparèixer en el mateix procés que va comportar la prohibició per part de les autoritats franquistes d'aquesta entitat. Fou dirigit els darrers anys per Vicenç Olivares.

1956. Domicili de Josep Porter (2).

1957. Local Social ADB (Cercle de Sant Lluc).

1958. Joventuts Musicals (3), Casino La Garriga, Biblioteca Alemana, CICF, Club de Teatre Riutort (Sabadell).

1959. Local Social ADB (Cercle de Sant Lluc), Domicili Joan Obiols, Palestra, Club 49, Centre Sant Josep (Badalona), Col·legi Ntra. Senyora Montserrat de Virtèlia, Laboratoris Igoda, Club de Tennis La Salud, Escola Isabel de Villena, Teatro Candilejas, Orfeó de Sants, Facultat de Ciències Econòmiques, Biblioteca Popular de La Pineda, Joventuts Musicals, Col·legi Fray Junípero Serra, Gallifa, Cooperativa la Nova Obrera d'Hostafrancs.

1961. Caixa d'Estalvis de Sabadell.

1962. Foment Vilanoví, Casal Guixolenc.

Ciurans, Enric. El Teatre Viu, una resistència cultural. Barcelona: AIET, 2009. (Col·lecció El Pla de les Comèdies; 2)

Coca, Jordi. L'Agrupació Dramàtica de Barcelona. Intent de Teatre Nacional (1955-1963). Barcelona: Institut del Teatre: Ed. 62, 1978. (Monografies de Teatre; 9)

Salvat, Ricard. Mort d'home. [Inclou Els espies i Sis pantomimes, obres del repertori del Teatre Viu]. Palma: Ed. Moll, 1963. (Col·leció Raixa; 64)