Pluja Teatre

Durant els primers anys d’activitat, Pluja Teatre es mou dins els límits del teatre de cambra i assaig i amb un repertori d’obres i autors bàsicament en espanyol. El 1974, però, imprimiran un gir important als seus plantejaments i, amb l’estrena d’El supercaminal, encetaran una trajectòria de teatre en català amb una estètica pròpia del teatre popular i amb una clara voluntat crítica. L’èxit del muntatge, que arriba a les 139 representacions, determina la trajectòria del grup. Posteriorment, Sang i ceba (1977) és una reflexió sobre els anys de la Segona República a la Safor; Dóna’m la lluna (1979) és una bona mostra sobre els límits i carències de la Transició, contemplada des de la perifèria; La calça al garró (1982) és, en fi, un divertidíssim homenatge no sols als anys trenta del passat segle sinó també als referents de la cultura popular d’aquell període. 

Durant aquests anys, Pluja Teatre serà un dels grups més actius i de major èxit del teatre independent valencià. La crisi d’aquest moviment ençà els primes anys vuitanta, els forçarà a orientar el seu treball cap al teatre infantil, amb muntatges, per cert, molt elaborats: Momo (1986), Eh, Tirant! (1990) o Peter Pan (1992). La bona acollida dels seus espectacles infantils acabaran especialitzant el grup en aquest tipus d’obres (amb excepcions tan rellevants com March, trama, de 1997, o Puta postguerra, del 2008), amb els quals viatjaran no sols per totes les terres del nostre àmbit lingüístic sinó també per la resta de l’Estat espanyol.

Un dels trets distintius del grup tot al llarg d’aquests anys és l’estabilitat del nucli artístic, encapçalat per Ximo Vidal (habitualment director i dramaturg), Maria Gonga, Josep E. Gonga, Joan Muñoz i Miquel Ribes.

El 1985, per tal d’intensificar el seu treball entre els escolars de Gandia i la Safor, obriran el Teatre del Raval, que tanca les portes a la fi del 2013 i que va funcionar con a nucli d’irradiació teatral i cultural a la ciutat.